Jordi Puigneró ens rep al seu despatx, a tocar de l’estació de Sants, amb una taula presidida per una rèplica de l’Enxaneta, el nanosatèl·lit artificial que va ser llançat al març des del Kazakhstan amb la vocació de desplegar els serveis de connectivitat global de l’Internet de les coses arreu de Catalunya. El vicepresident afronta una etapa delicada. La setmana anterior assegurava que l’estabilitat del Govern català es troba en risc. En parlem.
–Quin balanç fa d’aquests sis mesos de Govern?
–En faig un balanç bo. En aquest Govern, excepte el president i jo mateix, tothom és nou. Els consellers han hagut de fer-se amb els seus Departaments. A més, és un govern amb els papers canviats. Abans Junts per Catalunya tenia la Presidència i unes conselleries determinades, i ara això s’ha invertit. Tothom s’està situant en la seva posició. Alhora, parlem d’un Govern de coalició, i crec que caldria desmitificar una mica aquests governs. No són governs monocolor i, per tant, es poden donar discrepàncies legítimes que s’han de saber canalitzar. Hi ha cap govern de coalició que no tingui discrepàncies? De vegades sembla que veiem anormals aquestes discrepàncies, però hi són i s’han de saber canalitzar. I òbviament, s’han de respectar els acords de legislatura, que són acords de calat i permeten que la legislatura avanci. Pel que fa al balanç del seguiment d’aquests acords, la legislatura ha de tenir dues parts. Una és la del diàleg per veure si l’Estat té voluntat real per resoldre el conflicte polític, que perdura ja deu anys des que l’Estat es va carregar l’Estatut català. Cal un diàleg franc i sincer per la resolució del conflicte polític, i si això no és així hi ha previst un mecanisme: si la taula de diàleg no dona fruits s’haurà de plantejar, amb el 52% de les forces independentistes i tot aquell qui s’hi vulgui sumar, la possibilitat de fer un embat democràtic que està per definir com ha de ser. La CUP proposa un referèndum, per exemple. Però el que està clar és que aquest embat l’haurem de configurar entre tots si la taula de diàleg no funciona. El que no podem fer és estar aturats o renunciar a resoldre el conflicte polític. A vegades un ha de fer passos endavant per forçar una resolució, i això és el que està previst en la segona part de la legislatura si la taula de diàleg no funciona.
–La CUP proposa un nou referèndum. Vostè té en el cap quina hauria de ser la manera de preparar l’«embat democràtic»?
–Anar llançant propostes per l’aire sense haver-les parlat de forma discreta aquells que integrem la majoria del 52% és contraproduent. Això ha de ser fruit d’un acord. Cal discreció i treball perquè aquest embat funcioni, sempre recordant que un acord seria molt millor que no pas anar un embat. Però si l’Estat no té cap voluntat de resoldre el conflicte i la taula de diàleg acaba sent un fiasco estarem legitimats per fer aquest embat. I crec que haurem de ser responsables tot plegats per fer-ho a través d’un consens entre els partits que representem aquesta voluntat sobirana del poble de Catalunya. Hem de refer la majoria del 52%.
–Es refereix a la segona part de la legislatura, però l’altre dia assegurava en una entrevista a El Punt Avuique l’estabilitat del Govern està en risc. Ateses les circumstàncies, pensa que s’arribarà a aquesta segona part de la legislatura?
–El president Aragonès ha fet un acord de legislatura amb dos partits polítics, i a més són dos acords per separat, un amb Junts per Catalunya i l’altre amb la CUP. L’acord amb la CUP no l’hem fet nosaltres, sinó el president Aragonès. Que en la primera gran llei que s’aprova al Parlament, els Pressupostos, aquest soci preferent del 52% es desmarqui i generi una situació parlamentària en què el Govern ha de pactar els Pressupostos amb algú altre crec que ens demana, tal com he traslladat al president Aragonès, seure per veure si això altera o no els suports que hi havia a l’inici per complir amb l’objectiu de la legislatura, que és una primera part amb la taula de diàleg i una segona part, si aquesta falla, amb l’embat democràtic. Perquè per l’embat democràtic necessitaríem la CUP. Entenc que els comuns estan en la part de la taula de diàleg, però no en la de l’embat. Per tant, el president Aragonès ens ha d’aclarir si aquest acord garanteix el que tenim Junts i Esquerra Republicana per l’embat democràtic. Perquè amb la CUP estava garantit.
–El cert és que la CUP s’ha desmarcat dels pressupostos per qüestions que defensen, especialment, des de bona part del si del seu partit: el Hard Rock de Tarragona, els Jocs Olímpics d’Hivern, l’ampliació de l’aeroport del Prat... Fa l’efecte que la qüestió pressupostària enfronta més la CUP amb Junts que no amb ERC.
–Sí, però la Llei de Pressupostos és molt important. En aquests sis mesos que portem també hem tingut votacions amb els socis de Govern per qüestions sectorials. Però el pressupost és una llei que dona estabilitat al Govern. El fet que un Govern no pugui aprovar un pressupost, o que l’aprovi amb uns socis que no hi eren a l’inici de la legislatura, és motiu com per preguntar-li al president si el soci que ell va assumir per poder transitar aquesta legislatura, que és la CUP, continua sent-hi o no.
–Se senten, en tot cas, responsables del «no» de la CUP als Pressupostos?
–No, perquè nosaltres vam insistir que havíem d’aprofundir més en la possibilitat que la CUP aprovés els Pressupostos, i finalment se’n van desmarcar. Si hi havia algun projecte que realment fos una línia tan vermella s’hauria d’haver posat sobre la taula de manera més ferma. En tot cas, al final, qui va voler fer aquest gir de guió cap als comuns no va ser Junts, sinó el president Aragonès, qui va obrir la via d’explorar un acord amb els comuns per aprovar el pressupost.
–El president Torra acostumava a dir que amb Pere Aragonès, quan era vicepresident, li unia un sentit de l’humor amb certa ironia que contribuïa a millorar la relació entre tots dos. Vostè també té aquesta sensació?
–La meva relació amb el president és molt correcta. Més enllà de les discrepàncies normals en un Govern de coalició, mantenim una cordialitat en el tracte i en les formes. Som molt conscients que aquest és un Govern de coalició de 33 diputats (ERC) i 32 diputats (JxCat), que cal lleialtat però que també cal generositat per ambdues parts i, per tant, és un Govern de tu a tu. Això requereix d’una molt bona sintonia entre les dues persones a les quals ens correspon liderar dia a dia les qüestions polítiques i sectorials que sorgeixen. Més enllà de la discrepància que s’ha produït amb la composició de la taula de diàleg, la resta de temes s’han anat portant prou bé i el Govern ha pogut tirar endavant polítiques per millorar la vida dels ciutadans de Catalunya mentre resolem el conflicte polític amb l’Estat, que és el principal objectiu d’aquesta legislatura.
–Al seu partit hi havia dubtes sobre si investir o no Pere Aragonès. Vostè n’era partidari al maig?
–Era necessari, evidentment, que hi hagués president i Govern a Catalunya. I la decisió de fer un govern de coalició va ser un acte de responsabilitat de tots plegats. Després es pot parlar de l’acord que es va fer, de com ha anat, d’aspectes a millorar, etc., però va ser, en conjunt, un bon acord per aquest país per abordar la resolució del conflicte polític, per a la qual cosa era necessari preservar el 52%. Hauria sigut una catàstrofe si, després que per primera vegada aquest país tingués un 52% de suport independentista a les urnes, tant en vots com en diputats, que això s’hagués tirat per la borda. En segon lloc, també tenim una responsabilitat amb el dia a dia de la gent i un país no pot estar fent eleccions permanentment. Per tant, es va fer un compromís per assumir aquestes dues voluntats. I és un acord de dos partits que tenen la mateixa força electoral a Catalunya, cosa que requereix lleialtat i generositat.
–La major part dels consellers de Junts no són del partit, sinó independents. Pensa que això és negatiu per al seu partit?
–No. Es va fer un govern amb els qui consideràvem que eren les millors persones del partit i de la societat –i aquest és un esperit de Junts– per liderar els diferents departaments. Aquest equilibri entre membres de Junts i independents ens aporta coses molt positives. Qualsevol govern hauria de tenir això present, perquè aporta riquesa i pluralitat.
–Darrerament hi ha hagut crítiques al si de Junts per Catalunya contra el secretari general del partit, Jordi Sànchez, qui va admetre no tindre clar el camí cap a la independència. Què en pensa?
–No recordo exactament quines van ser les seves paraules, però el senyor Jordi Sànchez té el suport de Junts, va ser escollit secretari general de forma molt majoritària i crec que no hi ha discussió sobre ell, més enllà que tots, i jo també com a vicepresident, estiguem sotmesos a les crítiques. Però la figura del secretari general no està discutida en cap sentit. El compromís de Jordi Sànchez, que ha estat tancat quatre anys a la presó, és inqüestionable. Estem en un moment polític en què sabem quin és el full de ruta per la resolució del conflicte: taula de diàleg, de la qual els membres de Junts vam ser vetats tot i voler ser-hi; i, si això no funciona, embat democràtic. Una altra cosa és que això vagi millor o pitjor. Però el compromís és aquest.
–Una de les persones amb qui més sintonia ha mantingut ha estat el president Puigdemont. Com és la seua relació amb ell, després de més de quatre anys d’exili?
–És una relació fluïda i d’amistat, però sobretot una relació de compromís amb la figura del president a l’exili. Com ho seria amb qualsevol altre que estigués en la seva situació. Hi ha un president a l’exili que va ser el responsable que la gent votès per decidir el futur de Catalunya, i no entenc que hi hagi gent que no treballi per fer que el president a l’exili estigui dignificat, que pugui treballar per la defensa de Catalunya i que hi pugui tornar amb garanties algun dia.
–Tenint en compte que la presidenta Laura Borràs podria ser inhabilitada, pensa que arribarà l’oportunitat perquè vostè acabe liderant Junts per Catalunya?
–Queda molta legislatura per davant i el partit ja decidirà en el seu moment, quan pertoqui, amb primàries, amb un congrés o com correspongui, el que calgui fer. Jo tinc molta feina com a vicepresident, he acceptat aquest encàrrec i el meu objectiu és treballar per aquesta feina i que el país avanci cap a la independència. No tinc cap altre objectiu.
–Pel que fa al seu Departament, aquesta legislatura ha assumit Territori, i un dels objectius és assumir la gestió de Rodalies, a hores d’ara en mans de l’administració estatal. Confia que el traspàs siga possible?
–De moment hem tingut bones paraules, però ja sabem que les bones paraules no són suficients, i menys encara amb Govern espanyol. Volem fets, i no podem acceptar un traspàs de fireta com el del 2009, quan no es van traspassar ni les vies, ni les catenàries, ni els trens, ni les estacions, ni el personal ni el finançament. Algú es preguntarà què es va traspassar l’any 2009, doncs bé, es va traspassar la possibilitat de posar els horaris i els preus dels bitllets. Amb això no es pot gestionar Rodalies a Catalunya. I per tant, o aquest traspàs es fa seriosament o ens haurem de fer un replantejament molt seriós, perquè és evident que els 400.000 catalans que cada dia agafen el servei de Rodalies no poden estar patint incidents de tot tipus amb un servei de molt baixa qualitat. Menys encara quan nosaltres estem demostrant amb Ferrocarrils i, conjuntament amb l’Ajuntament de Barcelona amb el servei del Metro, que una altra manera de gestionar els trens a Catalunya és possible. Tenim experiència i no tenim por d’assumir aquest repte. Però necessitem el traspàs. Si l’Estat diu que ens traspassarà el personal de servei de les estacions, per posar un exemple, si és només per això, no paga la pena que ens hi posem.
–Pel que fa a Polítiques Digitals, un dels problemes de l’àmbit digital que el català no té totes les garanties de supervivència. Què es pot fer per canviar aquesta situació?
–Hi estic parcialment d’acord, perquè crec que aquest àmbit també representa una gran oportunitat per al català. Abans, quan volies obrir un canal de ràdio necessitaves una llicència, tenir accés a l’espectre i el permís de l’Estat. Avui tothom pot impulsar un projecte comunicatiu en català a través d’Internet. Per tant, hi ha la possibilitat, però l’hem de valoritzar, hem de fer que sigui atractiva i que la gent no només vagi a Netflix i a les grans plataformes sinó que, a més, la gent generi continguts perquè aquestes plataformes els incorporin i perquè d’altres, com ara Filmin, apostin per aquests continguts tal com ja estan fent. En definitiva, hem d’actuar com a consumidors. Està a les nostres mans. No m’agradaria ser tan pessimista. Vull recordar que el puntcat va ser la primera comunitat cultural a tenir un domini propi a Internet. Els cotxes o els vaixells porten l’e d’Espanya quan circulen, i nosaltres per Internet podem navegar amb el puntcat sent comunitat cultural catalana. Internet ofereix moltes oportunitats, però les hem d’aprofitar. Hem d’actuar com a administració, però també com a consumidors. Hem de configurar els nostres mòbils en català, hem de consultar la Viquipèdia en català... Ens cal continuar fent molta pedagogia: els continguts hi són, però cal que la gent els trobi atractius i, per això, cal fer productes de qualitat a Internet i arribar a tots els públics a través de totes les plataformes. Per tant, no estic d’acord que el món digital sigui un fre per al català, sinó que és una onada que hem d’aprofitar.
–Per últim, un dels seus grans projectes és el de l’Enxaneta, el nanosatèl·lit. Quin resultat es pot esperar a curt termini d’aquest projecte?
–Al gener presentarem els resultats d’aquest primer any. La idea és que un cop presentem les dades presentem també nous llançaments. Entenem que és una indústria important per Catalunya, no només pels nanosatèl·lits, sinó pels serveis digitals que es poden generar en molts punts del país en l’àmbit de la ramaderia, l’agricultura, les emergències, el control de sequeres, rius, temes climàtics... Són unes eines que posarem al servei de les empreses i institucions del país per generar riquesa. Segons estudis que hem fet, el sector de la nova economia de l’espai multiplicarà per quatre la seva facturació i la seva ocupació en els propers cinc anys.