Amant de la música i estudiós de la història de la ciència, Pedro Ruiz-Castell va fondre les seues dues passions en una col·laboració mensual —al llarg de quatre anys— a l’espai Longitud de onda, l’espai que Yolanda Criado i Fernando Blázquez dirigeixen i presenten a Radio Clásica. Unes aportacions que ara ha condensat en un llibre.
I és que Ruiz-Castell, home de números, fill de l’exrector de la Universitat de València (UV) Pedro Ruiz Torres, ha acabat fent honor a l’especialitat del pare: l’estudi de la història. En el seu cas, això sí, centrada en el vessant estrictament científic.
Llicenciat en Física per la UV i doctor en Història per la Universitat d’Oxford, és professor titular d’història de la ciència i membre de l’Institut Interuniversitari López Piñero d’Estudis Històrics i Socials sobre la Ciència. Amb estades com a investigador a Londres, Manchester, Madrid, Barcelona o Filadèlfia, està especialitzat en la història de la física i l’astronomia.
Però, per damunt de tot plegat, Ruiz-Castell ha cultivat una estima per la música que l’ha acompanyat sempre. Practicant solfeig des de ben menut, tocant el piano des dels set anys, formant part d’un grup de música amb amics en què s’encarregava dels teclats i hi posava la veu... Amb un moment d’epifania: el Festival Internacional de Cors Universitaris (FICU) al claustre de la universitat vella, amb la participació d’orfeons de tot el món. “Aquell dia vaig tenir clar que havia d’apuntar-me a l’orfeó universitari”, recorda emocionat. “Quan hi entres, ja no t’ho vols deixar, és una experiència molt enriquidora per la barreja d’estudiants i professors d’estudis ben diversos.”
Amb Criado, precisament, coincidiria més tard a un cor de Madrid. I seria ella qui li suggeriria de fusionar la música i la ciència a través de píndoles radiofòniques en el seu programa. “Vaig comprovar que, en efecte, no hi havia molta cosa feta sobre el tema”, diu.
Es tractava, en definitiva, de capbussar-se en la trajectòria de grans científics de la història i esbrinar-hi les inclinacions musicals. En segons quins casos —com el d’Albert Einstein— aquests lligams eren notoris, però en d’altres, no tant. I Ruiz-Castell, amb la precisió d’un físic i la contextualització d’un historiador, ha bastit un compendi reeixit que acaba de passar de les ones a la versió impresa gràcies a la publicació de Melodías de Ciencia (Amarante, 2021).
Igual com al programa, cada dissertació sobre el científic de torn va unida a un seguit de peces musicals. L’autor les ha aplegades a una llista de Spotify que es pot consultar mitjançant un codi QR a la part introductòria del manual.
De Galileu a Toral
Ruiz ens proposa un recorregut molt variat que s’inicia amb Galileu, al segle XVII, i arriba fins a la química espanyola María Teresa Toral, al XX. Més de tres segles farcits d’anècdotes.
Al capdavall, segons alguns experts, els orígens de la ciència moderna guarden relació amb la manera de mesurar el temps, quan mesurar-ne intervals petits resultava extremadament complicat. En el cas de Galileu, afirma Ruiz-Castell, “la formació musical va ser clau a l’hora d’elaborar els seus treballs experimentals, cabdals per al desenvolupament de la física clàssica”. La capacitat de mesurar els intervals petitítíssims de temps, heretada de la seua formació musical, li va permetre d’ajustar-los de manera molt precisa fent servir l’experiment dels plànols inclinats i la boleta que hi queia.
De totes les històries que apareixen en el llibre, una de les predilectes de Ruiz-Castell és la de Mateu Orfila, famós pel seu tractat sobre els verins. “És per l’habilitat com a cantant, que va dur-lo a actuar als salons parisencs, que Orfila va aconseguir molts de favors que van possibilitar el reconeixement d’una disciplina nova: la medicina legal.”
Orfila, que havia començat els estudis a València i els havia continuat a Barcelona, va concloure’ls a París, on arribaria a ser degà de la Facultat de Medicina. No debades, Orfila, una autoritat en la toxicologia és dels pocs no valencians retratats al paranimf de la UV.
Una altra vida que ha captivat l’autor és la de l’astrofísica Cecilia Payne-Gaposchkin, nascuda en 1900 a un poblet del sud-est d’Anglaterra. “La música va marcar tota la seua trajectòria, fins a esdevenir una referent de moltes dones científiques”. Tenia una oïda extraordinària i va practicar el violí i el piano. Les negatives familiars tampoc no van poder frenar el seu desig impetuós de ser científica i d’especialitzar-se en un àmbit tan complex com l’astrofísica en una conjuntura històrica més adversa que no l’actual. Una determinació que va animar unes altres investigadores —com Joan Feynman, germana de Richard Feynman, Premi Nobel de física— a seguir les seues passes.
“Darwin, en canvi, era un negat per a la música”, afegeix Ruiz-Castell. Però era conscient de la importància d’aquesta disciplina. “I en la teoria dels orígens humans, la música hi té un paper clau”.
Einstein, un altre geni, sí que tenia una habilitat especial amb els violins. O un científic molt més desconegut com Frank Oppenheimer, germà de Robert, el qual sempre va capir la importància de la formació científica per anar més enllà. O el rus Aleksandr Borodin, fins i tot més reconegut per les seues aportacions musicals —“que considerava un entreteniment”— que no per l’activitat científica, a què dedicava més temps.
Una vida polifacètica com la de Ruiz-Castell, que ara és diputat a les Corts valencianes però manté intacta la passió per la música i la ciència. El novembre passat, per exemple, clausurava el darrer congrés del PSPV interpretant La Internacional. Pedro Sánchez va afanyar-se a felicitar-lo.