El professor arriba amb una pickup blanca, un vehicle que associem més amb Texas que amb Palo Alto, la meca de l’elit tecnològica mundial. En aquesta ciutat de la badia de San Francisco hi té la seu Tesla, però també la Universitat de Stanford, on fa més de deu anys que Fukuyama fa classe.
Fukuyama, de 69 anys, és un dels intel·lectuals més influents del món. El 1989 va publicar “El final de la història”, un assaig que de sobte el va fer famós, però pel qual més endavant va ser criticat perquè hi feia un pronòstic brillant i alhora erroni. A la primavera sortirà publicada la seva nova obra, Liberalism and Its Discontents (‘El liberalisme i els seus malestars’) als EUA. EL llibre és una defensa de la democràcia liberal, que segons Fukuyama ara mateix és atacada des de dues bandes: per populistes de dreta com Donald Trump, però també per una esquerra partidària de la política identitària, que ha perdut la fe en els valors d’Occident.
—Senyor Fukuyama, no fa gaire el Washington Post va publicar un article de l’exassessor republicà Robert Kagan que dibuixava una imatge apocalíptica de la democràcia nord-americana. Deia Kagan que la situació era tan greu com en temps de la guerra civil nord-americana, a mitjan segle XIX, i que hi havia el perill que en els propers anys s’esfondrés l’ordre estatal. El món ha d’estar preocupat per la situació dels EUA?
—Ens trobem en una greu crisi constitucional, i el pitjor és que els votants no s’ho prenen gens seriosament. Per a la majoria de la gent, l’amenaça a la democràcia no és un assumpte prioritari. Els importen més altres temes, com les subvencions públiques o l’assegurança mèdica. El problema és la nostra negligència.
—Quin és el principal perill per a la democràcia nord-americana? Donald Trump?
—Fa uns quants mesos Trump va participar en un acte a Alabama, on va aconsellar als seus seguidors que es vacunessin. Ells el van xiular. Va ser una bogeria. Em penso que ell mateix ha perdut el control del monstre que va crear.
—Com podria esfondrar-se la democràcia nord-americana?
—Els parlaments dominats pels republicans en diversos estats del país s’estan atribuint el dret de decidir en última instància qui ha guanyat les eleccions. Això és molt perillós. Els republicans volen repetir el que ja van intentar després de les últimes eleccions presidencials el novembre passat. Però la pròxima vegada tindran més èxit perquè estan molt més ben organitzats.
—Té dubtes sobre si Trump es presentarà a les eleccions presidencials del 2024?
—Té un ego tan descomunal que costa d’imaginar que desaparegui de l’escenari i ja està. A menys que es posi malalt o li passi alguna altra cosa.
—Trump és la causa de la crisi de la democràcia nord-americana o només n’és un símptoma?
—Totes dues coses. Els EUA ja estaven molt polaritzats abans que ell arribés a la presidència. Però Trump ha empitjorat molt la situació. Ara els nord-americans ja no se saben posar d’acord ni en les qüestions més elementals...
—... per exemple, en el fet que vacunar-se contra la COVID-19 ajuda...
—... i aquest és el millor exemple de l’absurditat a què ha arribat la nostra política. I no hi fa res que als EUA una proporció enorme de la gent que es mor de COVID-19 no estigui vacunada i visqui en estats republicans. Aquesta informació sembla que no arriba.
—Dos terços dels simpatitzants republicans creuen que al seu president li van robar les eleccions. Com s’ho ha fet Trump per convèncer tanta gent d’una mentida?
—Em sembla que això només es pot explicar des de la psicologia social. La clau és la identitat. Els votants de Trump el veuen com un símbol del que ells són. Creuen que lluita per ells encara que menteixi.
—Per què l’establishment republicà no s’atreveix a rebel·lar-se contra Trump?
—El Partit Republicà s’ha tornat un partit que exerceix el culte a una persona. Ja no està compromès amb uns principis, sinó que es creu tot el que digui Trump.
—Internet i les xarxes socials han agreujat encara més la crisi de la democràcia nord-americana?
—Internet ha creat aquest enorme sistema d’informació en què qualsevol pot seleccionar els fets que vulgui. Si posem al buscador de Google: “Els demòcrates van robar les presidencials?”, ens surten milions de resultats que diuen: “I tant que ho van fer!”.
—Quan internet encara estava a les beceroles, es deia amb un optimisme desbordant que contribuiria a democratitzar el món. Per què l’evolució ha sigut tan negativa?
—Això es deu a la naturalesa d’internet. La xarxa està totalment descentralitzada. Ningú en controla l’accés ni hi comprova els fets. En aquestes circumstàncies, senzillament hi ha moltes informacions falses, i els polítics intenten utilitzar la xarxa com a mitjà per aconseguir avantatge.
—S’ha de regular internet per salvar la democràcia?
—Aquí, a Stanford, l’any passat vaig dirigir un grup de treball que va analitzar aquesta qüestió. Vam proposar crear un software, una mena de filtre, que es col·loqués entre l’usuari i una pàgina web, per exemple Facebook. La idea és que no sigui la plataforma qui decideixi quins continguts es mostren a l’usuari, sinó ell mateix. No dic que sigui la solució perfecta. Però almenys seria una manera de limitar una mica el poder de les plataformes d’internet.
—Ara està treballant en un llibre en què defensa el liberalisme clàssic. Podria descriure què entén per liberalisme?
—El liberalisme com a idea política es fonamenta en el concepte de la igualtat universal. Defensa el dret de les persones a prendre les seves pròpies decisions: a les eleccions, en qüestions religioses, però també quan es tracta d’articular una opinió. El liberalisme és una idea individualista. Parteix de la base que els que tenen drets són els individus, no els grups.
—Donald Trump no és producte d’un excés liberal? Durant els últims anys, molts obrers dels EUA s’han tornat votants republicans perquè tenien la sensació que els havien deixat desemparats davant un capitalisme internacional.
—Un dels meus arguments centrals és que les idees liberals, que són correctes en el seu nucli, durant els últims trenta o quaranta anys s’han portat a l’extrem. L’enfocament econòmicament liberal ha desembocat en el neoliberalisme, que ha enaltit el mercat lliure i només veu l’Estat com un obstacle per al creixement. I en l’espectre polític d’esquerres ha germinat la idea que la llibertat no sols significava que les persones podien exercir el seu dret de vot i la llibertat d’expressió, sinó que es podien reinventar de qualsevol manera imaginable. Això afecta pràcticament tots els àmbits de la vida: la longevitat, la intel·ligència, però també categories (per exemple el sexe) de les quals abans es creia que estaven determinades per la natura. Em sembla que aquestes dues coses no poden funcionar a la llarga.
—Per què?
—El neoliberalisme ha fet que els salaris baixessin i que hi hagués una enorme desigualtat, i això ha aplanat el camí per a Trump. El liberalisme cultural, però, també ha provocat fortes reaccions contràries. Ha conduït al fet que l’esquerra posés en dubte completament el principi de la igualtat d’oportunitats.
—A què es refereix exactament?
—El progressisme woke és, en essència, un atac als principis liberals. Els liberals creuen que tots els éssers humans són iguals i tenen els mateixos drets. Però a l’esquerra política molts no ho veuen així. Parteixen de la idea que una persona es defineix abans que res pel seu sexe o el seu color de pell. I si de cas després per la seva individualitat. Això significa, per exemple, de manera concreta, que el rendiment d’un estudiant és menys important que si és negre o no.
—Què significa això per al dia a dia?
—A Nova York estan eliminant escoles en què cal aprovar un examen per accedir-hi. I passa una cosa semblant a Califòrnia, on el currículum de matemàtiques a les escoles públiques s’està simplificant perquè era massa difícil per als alumnes negres i latinos. Crec que aquesta evolució és terrible, per dos motius. D’una banda, si als estudiants no se’ls ensenya càlcul integral, se’ls treu l’oportunitat d’arribar a ser científics o enginyers. Però, de l’altra, també té una conseqüència política. A la majoria dels meus amics conservadors no els agrada Trump. Però odien encara més la gent d’esquerres perquè duen a terme plans d’aquests tan ridículs, com la modificació del currículum de matemàtiques. Aquesta política identitària provoca un moviment contrari.
—Moltes persones d’esquerres sostenen que el liberalisme no ha canviat gens la discriminació de les minories. Als EUA, per exemple, els negres van aconseguir la igualtat legal el 1964, amb la Llei de Drets Civils, però de mitjana encara són molt més pobres que els blancs i acaben més sovint a la presó.
—Sí, conec aquest argument. Però es pot reconèixer que hi ha injustícies sense condemnar justos per pecadors. Si tota la política s’organitza al voltant de grups d’interessos, deixem de tenir un ordre liberal.
—Però potser tenim un ordre més just...?
—Jo no n’estic tan segur. La metamorfosi de l’esquerra política va començar als anys seixanta. La vella esquerra estava interessada en la qüestió de classe, en l’oposició entre capital i treball. Avui dia el que importa és si un individu pertany a una minoria ètnica, si és dona, lesbiana o gai. Aquest canvi té a veure, entre altres coses, amb el fet que la política d’esquerres, a Europa justament, va tenir molt d’èxit i va aconseguir l’ampliació de l’Estat del benestar. Per això va buscar altres injustícies per combatre.
—I això què té de mal?
—El meu principal argument contra la política identitària és el següent: desvia l’atenció d’una autèntica política social que podria millorar la vida de la gent. Si als EUA introduíssim una assegurança mèdica general, reduiríem les desigualtats. Però, en canvi, les polítiques socials es fan per servir els interessos de grups. Crec que això és un gran error.
—Actualment es parla molt del fet que, per la gran quantitat d’estudiants woke, a les universitats nord-americanes amb prou feines es pot parlar obertament. D’on prové aquesta susceptibilitat envers les patinades lingüístiques?
—Crec que el fantasma que hi ha al darrere de moltes coses és el del filòsof francès Michel Foucault. Hi ha el nucli de la idea postmoderna que el llenguatge expressa estructures de poder. La llengua lliga les persones amb cadenes. Aquest és el motiu d’aquesta enorme susceptibilitat. Un amic em va explicar no fa gaire que un professor s’havia disculpat davant dels seus alumnes per haver fet servir la paraula blindsided (‘atacat per sorpresa o pel costat cec’), perquè deia que podia ser denigrant per als cecs. Això, òbviament, és d’una puerilitat extrema.
—Se’l veu una mica enfadat.
—No és la primera vegada que passa una cosa així. El meu mentor va ser el filòsof Allan Bloom, que el 1987 va publicar el llibre The Closing of the American Mind (‘El tancament de la mentalitat nord-americana’), que en aquell moment va ser el gran contraatac al liberalisme d’esquerres.
—On hi ha la diferència amb l’actual esperit d’esquerres?
—Em sembla que abans els debats eren més exigents. Als anys vuitanta, quan parlàvem de la desigualtat entre ètnies, es podia fer un debat intel·ligent sobre les causes: hi ha obstacles estructurals? Es deu a la falta de formació? A les opcions de trobar feina? Això avui és complicat.
—En quin sentit?
—A la primavera vaig impartir un curs sobre com resoldre problemes vinculats a les polítiques. Vaig dir als estudiants: “Si volem reduir la violència policial contra els afroamericans, com podem abordar el problema? És només un problema de Minneapolis, on va ser assassinat George Floyd? Afecta totes les ciutats dels EUA? Hi ha desigualtats educatives? Hem d’incorporar la situació a les escoles?”. Tot seguit vaig rebre una bona colla de reaccions sorprenents.
—Com ara?
—Alguns estudiants em van dir: “Per què ha abordat aquest tema sense avisar-nos abans? Ens commou molt”. Un altre estudiant va venir-me a trobar i em va dir: “Si parla de la pobresa o de la falta de formació, es podria arribar a pensar que la discriminació de les minories té una explicació diferent del racisme”. Els estudiants, doncs, tenen aquesta idea enormement ingènua que tot es pot atribuir al racisme i que, un cop desaparegui, els problemes es resoldran.
—Els marxistes volien la revolució i la nacionalització dels mitjans de producció; els socialdemòcrates volien frenar el capitalisme. Quin és l’objectiu de la gent d’esquerres que defensa la política identitària?
—Em sembla que volen que els blancs tinguin mala consciència. I volen escampar la idea que la societat nord-americana és profundament racista des d’un punt de vista estructural.
—Una vegada va dir que a través de l’exemple del Líban es pot estudiar com és un país que està organitzat d’acord amb els principis de la política identitària. A què es referia?
—El Líban és un país que està dividit en diversos grups religiosos: els xiïtes, els sunnites, els maronites. L’única manera de conviure és un sistema de repartiment del poder en què cada grup té un tros del pastís: el cap de l’Estat ha de ser un cristià maronita, el president del parlament un musulmà xiïta i el cap del govern un sunnita. Crec que aquesta és una manera terrible d’organitzar una societat. És un joc de suma zero, basant en lema: “Si jo en tinc més, a tu te’n toca menys”. Es tracta únicament de repartir-se el botí.
—En el seu nou llibre, el liberalisme és la resposta als atacs contra la democràcia provinents tant de l’esquerra com de la dreta. Però Trump no és l’exemple perfecte que la democràcia liberal està indefensa quan s’enfronta a un adversari a qui li importen un rave la decència i el compliment de les normes?
—Sí, soc conscient d’aquest problema. Els liberals sempre tenen problemes per defensar els seus principis. Però no és impossible. Es pot associar el liberalisme amb una identitat nacional que s’expressi mitjançant el respecte per l’Estat de dret, la constitució i les institucions democràtiques. Trump té una idea totalment diferent de la identitat nacional. No ho diu gaire sovint, però creu que els blancs són el nucli dels EUA. Aquesta és una idea que hem de combatre amb tota la determinació.
—Senyor Fukuyama, moltes gràcies per l’entrevista.
Traducció d'Arnau Figueras