“El clima no es de los más benignos, puesto que no pueden vivir allí olivos ni algarrobos; a excepción de los quales todo prospera en aquel suelo, que produce maiz, y toda especie de granos, vino, y una cantidad considerable de nueces; vense con freqüencia nogales monstruosos, y no pocas veces como bosques de ellos”. És la mirada del botànic valencià Antoni Josep Cavanilles sobre el Racó d’Ademús, que descriu a les seues Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia (Madrid, 1795-1797), una obra cabdal, un relat de viatge, una dissecció profunda del territori, a través d’una aventura de tres mesos —entre agost i octubre del 1792— per aquesta comarca. Entre les descripcions, alguns detalls significatius pel que fa al paisatge i l’economia donen idea d’aquesta realitat exigent. Cavanilles parla de “altos y destemplados montes”, de “cerros de yeso” i “otros de tierra roxa”. I ho completa amb “llanuras y lomas fértiles”. Aquest ambient desemparat s’adiu amb l’irreversible despoblament de la comarca que ha tingut lloc durant la segona meitat del segle XX i que continua en caiguda lliure. Amb una mitjana de set habitants per quilòmetre quadrat, aquesta comarca encapçala la densitat demogràfica més baixa del País Valencià, junt amb els Ports i l’Alt Millars. Al Racó d’Ademús, la seua capital, Ademús, supera per poc la ratlla dels mil habitants. Els sis municipis restants oscil·len entre els 400 de Torrebaixa i els 60 de la Pobla de Sant Miquel —que assoleix la vertiginosa xifra d’un habitant per quilòmetre quadrat. És aquesta, a grans trets, la realitat d’una comarca valenciana despenjada del seu territori, una illa entre les províncies de Conca i Terol, que pertany al País Valencià des de temps de Jaume I. Joan Fuster, malgrat la seua voluntat inclusiva dels territoris valencians de parla castellana, hi passa de llarg. Ho deixa dit amb una frase lacònica al seu Viatge pel País Valencià —traducció d’El País Valenciano. Destino, 1962—: “No anirem a Ademús, que s’entesta a ser valenciana malgrat tot”. Nosaltres ens hi atansarem, sí, perquè és per aquesta illa administrativa que el Túria penetra al País Valencià.
El riu que protagonitzarà aquestes pàgines i el proper capítol prové de les muntanyes aragoneses, dels Monts Universals concretament; rega Albarrasí i la ciutat de Terol, i penetra a l’enclavament del Racó d’Ademús per l’anomenat Mas de Jacinto. El Túria naix amb el nom de Guadalaviar, d’ascendència àrab — Wari al-Abyad, riu blanc—, que es convertirà en Río Blanco a la comarca dels Serrans, i a partir de la qual adoptarà la seua denominació definitiva i més coneguda.
El Racó d’Ademús, UNA ILLA
Ademús conforma el centre de la comarca, geogràfic i administratiu. Recordem-ho: n’és la capital. Malgrat tot, la vila no ha pogut evitar el greu despoblament que pateixen els pobles de muntanya i que va fer-li passar dels 4.000 habitants a inicis de la segona dècada del segle XX, als poc més dels 1.200 actuals. Ademús sobreviu majoritàriament de l’agricultura, polaritzada entre un secà que capitaneja l’ametller i una vall fèrtil, verdejant i regada per les aigües del Túria, amb la poma esperiega, autòctona, com a estrella.
El riu passa per la capital amb un cabal consistent, malgrat el caràcter mediterrani que en garanteix una variabilitat i les temudes crescudes en temps de pluges. Hi arriba alimentat per l’Ebrón i el Riodeva, i també el Boïlgues que s’aiguabarreja amb el Túria als peus de la vila que ens ocupa.
El molí de la Vila, fariner, que entrà en funcionament el segle XIII com a molí Reial, ha estat reconvertit en centre d’informació turística i d’interpretació de l’aigua. L’edifici és un dels diversos establiments moliners que s’arrengleren al llarg del curs del Boïlgues, com ara els molins de Vallanca (s. XVI) i d’Efrén (s. XVIII). Podreu descobrir el racó a peu, tot seguint un itinerari fluvial que s’inicia al centre d’informació i que us submergirà en la bellesa paisatgística i patrimonial d’aquest curs d’aigües cristal·lines.
l al Túria mateix trobareu el molí Nou, del XVIII, al voltant del qual foren instal·lats nombrosos magatzems de la fusta que havia de ser transportada a València a través del riu. Ací, com al Xúquer, la Noguera Pallaresa, el Segre o l’Ebre, la gent de riu guià els rais fets de troncs cap als centres de producció. Tan se val, si foren els raiers lleidatans, els maeros del Xúquer o els ganxers del Túria, tots compartiren aquest ofici ancestral que desaparegué amb l’evolució de les comunicacions terrestres, viàries i ferroviàries, i que el 2022 serà presentat a la UNESCO amb una candidatura unitària perquè siga reconegut com a Patrimoni de la Humanitat.
A Ademús, en fi, cal dedicar-li un temps, passejar-la, perquè motius no en falten. Més enllà de la rodalia, el nucli urbà conserva alguns elements indefugibles, com la Casa de la Vila, la Presó, la Cambra Vella del Foment, l’Hospital de Pobres de Santa Anna, o el Portal de Sant Vicent. L’ermita de la Mare de Déu de l’Horta, amb elements romànics, fa mostra d’una acollidora discreció.