Del rostre del geni tenim plasmació física en el cèlebre retrat que li va fer l’artista Daniele de Volterra [veure imatge d’encapçalament] realitzada l’any 1544. El pintor, escultor i arquitecte havia nascut a Caprese (una província de la regió de la Toscana, Arezzo) el 1475, la qual cosa significa que aquest retrat està fet poc abans d’arribar a la setena dècada d’existència. Miquel Àngel viuria uns anys més, va morir el 1564 a Roma, però l’obra de Volterra ens mostra un rostre poderós i solcat, el posseïdor d’una mirada imponent i intimidant, de qui sap que ha deixat al darrere un recorregut artístic incontestable.
Hi ha altres retrats més amables, com un dibuix del mateix Volterra, ja ineludiblement ancià, però el quadre de què parlem dibuixa a la perfecció, per a qui vulga mirar, el personatge entre arrogant, esquerp i tosc, entre més coses, l’artista de tarannà irat capaç de traure de polleguera successius papes, que dibuixava el crític d’art Martin Gayford en una de les biografies de referència, Michelangelo: his epic life (2013).
L’altra imatge física fixada en l’imaginari a través del cinema, The agony and the ecstasy, el film de Carol Reed estrenat el 1965, podem anar arxivant-la. Perquè potser el rostre adust i també imponent del Charlton Heston d’aquells anys és un reflex acceptable i suggeridor de les faccions que devia tenir un Miquel Àngel més jove. Tal vegada, també la robustesa física. Però el metre noranta llarg de l’actor nord-americà no es correspon, ni de bon tros, a l’alçada real del geni italià, qui feia poc més d’un metre i seixanta centímetres, una alçada, ara ho veurem, «mediocre» en la seua època.
Així es desprèn d’una investigació realitzada pel paleopatòleg Francesco Maria Galass —un expert en traçar correspondències entre restes humanes i les malalties que patiren en vida— i la bioantropòloga forense Elena Varotto, subdirectora d’un centre de recerca paleopatològica i bioarqueologia d’Avola (Siracusa). L’estudi va ser publicat per la revista Anthropologie. Ambdós científics van poder fixar aquesta dada a partir de dues austeres sabates de cuir i una única sabatilla aportades per la Casa Buonarroti, el museu de Florència dedicat a la figura de Miquel Àngel en una de les cases en les quals va viure.
Aquells humils objectes no són qualsevol cosa: la majoria d’efectes personals de l’artista mai no s’han trobat i la parella de la sabatilla va ser robada el 1873. Aquestes penyores corresponen exactament a l’estil de sabates del període històric de l’artista: tot i que no es van poder aplicar les anàlisis de datació habituals amb carboni 14 per no deteriorar els objectes, l’experta en vestuari Elisa Tosi Brandi (Universitat de Bolonya), va establir que el disseny i els materials eren absolutament coherents amb l’època de Miquel Àngel.
Unes sabates que, a més del seu disseny pobre i auster, aportaven la informació de la llargària i amplària dels peus, dades que combinades amb les descripcions històriques disponibles, acabaven revelant l’alçada del geni.
És a dir, no tan sols s’aplicava la proporció de sis centímetres i mig per cada polzada del llarg del peu, calia posar-la en contrast amb més informació, creuar ciència i historiografia. Dades que arribaren als investigadors a través de l’historiador i pintor Giorgio Vasari, un admirador de Miquel Àngel que va deixar escrit en una biografia de l’època dedicada a pintors, escultors i arquitectes, que el geni era un home «d’alçada mediocre, ampli, espatllat, però ben proporcionat amb la resta del cos».
De manera involuntària, Vasari, qui va mantenir amb Miquel Àngel una duradora i forta relació, havia deixat amb aquella descripció la informació necessària perquè, cinc segles després, uns científics pogueren dimensionar com era d’alt (o baix, en aquest cas) l’immortal artista. Perquè la inabastable volada i alçada artística, la petjada i influència del pintor i escultor, sempre ha estat aliena a qualsevol ombra de dubte.
A tot això: quina alçada faria el bel·licós papa Juli II, el pontífex amb el qual Miquel Àngel va haver de bregar de valent durant la confecció de la Capella Sixtina? Ja podeu imaginar que, en funció de les representacions i retrats que ens han arribat, que presenten un personatge escanyolit i gens atractiu, no tenia la planta del Rex Harrison que l’interpretava en la pel·lícula de Carol Reed. Una idealització i una recreació tan lliure com, segurament, els inoblidables intercanvis dialèctics que reflectia el film. Aquesta, per descomptat, és una altra història. Filosòficament més estimulament que l’aspecte físic dels seus protagonistes.