Els crítics

Entre lucidesa i bogeria

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Fa deu anys, la italiana Milena Agus es convertia en un fenomen editorial gràcies a Mal di pietre (en català Mal de pedres, a Empúries), un relat que se centra en un personatge femení de pes, Gabrielle, que en la versió fílmica de Nicole Garcia és interpretat per Marion Cotillard amb un precís detallisme quirúrgic, tal com l’actriu ens ha anat malacostumant a base de matisos, de creure’s cada paper, de fer-lo sempre des d’una entranya harmònica, distinta i compromesa.  Aspirant a la Palma d’Or a Canes l’any 2016, amb 8 nominacions als Premis César i premi del jurat al recent BCN Film Fest, la pel·lícula —que en l’adaptació passa de Sardenya a la Provença— escurça l’arc temporal del llibre per centrar-se en l’aventura amorosa d’una dona casada a la força, amb el despit com a divisa vital i amb tots els somnis adormits, però latents. Una dona desmenjada, llunàtica i que es mou per la corda fluixa a cop de rampell, de nervi i de tossuderia, a qui els pares obliguen a casar-se amb José (Àlex Brendemühl), un jornaler que ha fugit de la guerra civil espanyola i que demostra la rectitud moral necessària per redreçar el camí sinuós de les pulsions de la seva futura muller. Un home de bé, però no el desitjat. Brendemühl —forçosament pla, mesurat, distant i creïble— és el contrapunt a unes ànsies de fugida permanents. Després de diagnosticar-li un “mal de pedres” que li impedeix ser mare, Gabrielle és internada en un balneari i allà pateix l’impacte sobtat de l’amor, quan coincideix amb André (Louis Garrel), un tinent malferit i boirós que l’omplirà de desig, i farà que els seus neurotransmissors, mig endormiscats per la insuficiència d’una vida impossible, tornin a activar-se. Malgrat que aparegui pràcticament a mig metratge, aquest és el punt que activa tots els ressorts i que dota de sentit el flashback central i els afluents, de manera que converteix tot l’anterior en un preludi allargassat d’allò que ha de venir.

El film emergeix a través de la contenció visual, amb un formalisme i una pausa que esgoten per excés, factors que desvien la història del desvari sensual que és en ella mateixa. Un desvari que es projecta en una protagonista amb desequilibris que li impedeixen realitzar-se, una dona que viu engabiada en la seva pròpia vida, mai acabada de fer i de gaudir. Cotillard aconsegueix dotar de credibilitat i d’humanitat el personatge, per molt que assumís el risc de ser esquiu, perillós o desagraït. Esplèndida en la manera de mostrar-se, l’actriu és qui redreça el rumb d’una adaptació sovint massa volàtil i qui ens fa deambular per les fines línies que separen la vigília del somni, la lucidesa de la bogeria, l’exemplaritat del deliri. 

A partir de l’amor, del fum i del somieig, El sueño de Gabrielle (Mal de pierres) es converteix en un relat estranyament sensual, sense centrar-se mai en la fogositat d’un caprici, sinó anant al pes que carrega tanta passió continguda durant anys de repressió, autocensura i trastorns. Amb el matrimoni concebut com un triangle fantasmal, dibuixant un relat intimista on l’objecte de desig és el desig mateix, retingut en una ment inestable, però plena de vitalitat. Potser per això, la Barcarola de Juny de Txaikovski, és més i més dolorosa cada vegada que sona, subratllant l’in crescendo on ens condueix la trama, just quan Cotillard agafa, del tot, les regnes d’un melodrama que va prenent cos a mesura que s’apropa la fi, malgrat que la fi arribi amb algunes incongruències en la mateixa resolució d’un somni que la traducció del títol converteix en un spoiler

El sueño de Gabrielle
Direcció: Nicole Garcia
Títol original: ‘Mal de pierres’
França, 2016
Guió: Nicole Garcia i Jacques Fieschi  (adaptació de la novel·la Mal di pietre de Milena Agus)
Repartiment: Marion Cotillard, Louis Garrel, Àlex Brendemühl i Brigitte Roüan 
Durada: 120 minuts
Gènere: Drama

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.