Gavarda, la supervivent
La Séquia Reial i el Xúquer empren camins paral·lels, i en aquesta latitud hom no sabria dir quin dels dos porta més cabal. Aviat arriba Gavarda, el nucli antic; el poble nou es troba una mica més endavant, a pocs metres de distància, però enfilat previngudament a un turó de dimensions minúscules on romanen les restes d’una bateria napoleònica.
La Gavarda originària dibuixa un paisatge de solars reaprofitats amb funcions diverses —horts, zones d’aparcament...—, o purs terrains vagues que conserven la memòria de les construccions que arrasà la pantanada del 82. L’espai urbà juga ací al delicat equilibri entre el buit i el construït. Alguns carrers, com el del Nou d’Octubre, fan visible un traçat entre plantes de vivendes inexistents. La densitat humana és minsa: hi habiten un grapat d’ànimes que, després de la devastació, es resistiren a abandonar les seues cases. Un bar, el de la plaça, junt amb l’església, auxilien la vida local.
Menys d’un quilòmetre separa les dues Gavardes. El poble nou, intencionadament asèptic, intenta eliminar qualsevol rastre de memòria en la ment dels seus veïns que sobreviuen en aquest paisatge de cases adossades i ordenades en una trama de carrers amples, els noms dels quals han estat substituïts per números. Gavarda, com Tous o Beneixida, ha esdevingut un no-lloc de la ribera del Xúquer.
De Gavarda, en fi, el viatger hauria de visitar la bateria napoleònica que, a banda de l’interès històric que puga suscitar el lloc, representa un mirador d’excepció sobre la plana i l’aiguabarreig amb el riu d’Albaida. Als seus peus, dues obres camineres lligades al Xúquer: l’anomenat pont del Rei va iniciar-se els últims anys del segle XVIII, sota el regant de Carles III. L’obra, que havia estat concebuda amb unes dimensions considerables —226 metres de llargària—, restà inacabada a causa de la inestabilitat del terreny i probablement de revoltes socials. El projecte s’emmarcava dins la renovació viària que va dur a terme Carles III i que havia d’actualitzar la xarxa de camins rals. Avui dia, podrem contemplar tres arcs de la quinzena que havien estat projectats.
La segona és el pont de ferro, un dels sis que travessen el Xúquer en el seu curs mitjà i baix. A Gavarda, Alzira, Albalat, Riola, Fortaleny i Cullera, aquestes estructures dels primers anys del segle XX, facilitaren la comunicació entre les dues ribes, quan la Ribera del Xúquer vivia l’esplendor de l’exportació de la taronja. El monocultiu del cítric hauria de transformar no només el paisatge local, sinó també la seua economia agrària i, de retruc, hauria d’aportar una millora en les comunicacions i una major eficiència en el transport. Alguns dels ponts, com el que uneix Albalat de la Ribera amb Polinyà, substituïren passos de barca; d’altres, com el de Cullera, foren els successors d’un rudimentari pont de barques. I tots, lluint el característic perfil parabòlic, foren projectats amb una resistència especial enfront de les crescudes d’aquest curs devastador.
La dolçor del "panquemao"
La presència humana a la Ribera del Xúquer es distribueix en un arxipèlag de pobles continguts i pròxims entre ells. A quatre quilòmetres de Gavarda hi ha Alberic, també sobre el marge esquerre. És la capital del “panquemao”, una suculència que endolceix tradicionalment els berenars de Pasqua. Aquesta solució esponjosa, coronada per un caramull a base de clara d’ou sembla que remunta al segle XII, en temps dels àrabs. En qualsevol cas, la tradició persisteix, fins al punt que en una població de poc més de 10.000 habitants trobareu una desena de forns especialitzats en la seua elaboració.
A Alberic, el Xúquer gaudí d’un pas de barca —un de tants que hi existiren— que l’unia amb Castelló de la Ribera. Històricament fou un pas de trànsit principal fins a l’obertura dels ponts de ferro i sembla que una reminiscència d’un traçat alternatiu de la Via Augusta romana.
Entre Alberic i Alzira, el Xúquer dibuixa una filera de meandres d’una vehemència inusitada. Són girs violents, tancats, amb què el riu es rebrega, com volent escapar d’un malson. A mig camí, sobre el marge esquerre Benimuslem conserva, ni que siga en la seua toponímia, l’origen àrab de l’alqueria que va originar-lo. Els vora 700 veïns segueixen vivint de l’agricultura. Els terrenys guanyats pel taronger foren domini de l’arròs, la dacsa, la morera i el blat.