Matí assolellat en una zona rural de Portugal. Una mansió amb una gran portalada. Dos gossos s’acosten corrent: es diuen Noi i Noia en xinès. Aquí és on viu des del 2020 Ai Weiwei, l’artista més famós de la Xina. Ens convida a passar a la gran terrassa de la casa. Durant l’entrevista ens ensenya una foto d’un habitatge subterrani. Va passar uns quants anys de la seva infantesa en un forat com aquell. El seu pare, el poeta Ai Qing, primer era molt valorat per Mao Tse-tung, però poc després del naixement d’Ai Weiwei, el 1957, va ser declarat “dissident de dretes”. Allò va fer que el desterressin de Pequín, i ni tan sols a les províncies remotes va poder-se quedar en un mateix lloc. Ai Weiwei va passar els primers anys de la seva vida, entre altres llocs, a la divisió agrària d’un cos de constructors dirigit per paramilitars en una zona que s’anomena la Petita Sibèria. Aviat sortirà publicada la seva autobiografia en catorze llengües.
—Senyor Ai, vostè tenia 11 anys quan, juntament amb el seu pare, se’n va anar a viure en un forat a terra. Quin record d’aquell temps no oblidarà mai?
—La sensació de buidor. I que la natura era una cosa massa poderosa. A l’estiu hi feia massa calor, entre trenta i quaranta graus; i a l’hivern massa fred, fins a quaranta graus negatius. La vegetació era escassa, teníem poca cosa per menjar, no teníem cap llum que poguéssim encendre les nits d’hivern, només un llum de gas improvisat. Sap quina cosa encara em sembla un objecte de gran valor pel fet que el meu pare la trobava tant a faltar?
—Quina?
—El paper, que hauria pogut fer servir per escriure clandestinament, perquè de manera oficial no se li ho permetia. A dia d’avui encara l’estalvio molt, escric per totes dues cares. Vam viure cinc anys sota terra; durant un any i mig hi vam ser només el meu pare i jo. Però de petit un sempre troba alguna cosa per divertir-se o distreure’s, per exemple trobar nius de rates i desenterrar-los.
—El seu pare primer va ser pintor, després un poeta aplaudit i finalment un repudiat. Què va ser per a vostè?
—Per a mi primer era un home sense una feina de debò. Ni era pagès, ni obrer, ni soldat ni mestre, i la resta de coses no comptaven allà on vivíem. Més endavant li van endurir el càstig i vam haver-nos de tornar a traslladar, i vam acabar en un forat a terra. El meu pare va haver de netejar vàters públics durant anys. No eren vàters autèntics, sinó una mena de latrines per als molts homes de la zona. No tenia aigua a la seva disposició, només una pala. Una feina dura.
—Vostè escriu que al seu pare se l’humiliava de moltes maneres. El feien estar-se a l’entrada de la sala de reunions picant un bol i autoacusant-se de ser de dretes i un criminal. Vostè va ser testimoni sovint d’aquesta mena d’escenes?
—I tant, això era el pa de cada dia. Els nens el perseguien pel carrer, li pegaven amb bastons, li llançaven objectes, però també l’insultaven homes més grans i cultes. És molt dur veure el teu propi pare haver d’acotar el cap. Això passava cada setmana, cada dia. Jo a l’escola m’esforçava, era bon estudiant, em sabia de memòria tots els lemes de Mao; de fet encara me’ls sé. Però per a tothom el meu pare era el dissident de dretes número u. Per tant, jo era un nen tacat pels seus orígens.
—Quines repercussions ha suposat tot això per a vostè?
—És difícil analitzar-se a un mateix. Però jo em veig com un dissident des que vaig néixer. No vaig decidir ser-ho, m’hi van convertir. Avui dia soc un outsider, i no únicament a la Xina, sinó també a les anomenades societats democràtiques o en el món de l’art, a tot arreu. No en formo part, no soc d’enlloc.
—Ho creu de debò? Però si és un dels artistes més sol·licitats de l’actualitat...
—Però, així i tot, soc un outsider, una persona per les arrels de la qual la gent mai no s’interessa realment.
—El seu pare va ser fins i tot un defensor de la Xina comunista. Va complir la invitació a expressar les seves crítiques (lleus) a l’Estat. Però allò va resultar ser una trampa.
—I va formar part de la primera generació que va haver de ser reeducada.
—L’admiració que té pel seu pare es fa palesa al llibre, però no és un personatge ambivalent?
—Ell, fins i tot dins un Estat autoritari, va continuar sent un individu independent, i això va ser el que li va portar problemes. Sens dubte, va formar part de la revolució, va donar suport a la idea d’una nova nació i els seus poemes van servir a molta gent com a inspiració per pensar d’una altra manera. Però no hi havia res de mal a voler formar part d’una renovació. Molta gent estava farta del vell sistema, no sols a la Xina. A França, Picasso es va afiliar al Partit Comunista. Aleshores s’hi vinculaven moltes esperances, al comunisme.
—Fa quatre anys Der Spiegel informava sobre una disputa entre vostè i l’escriptor xinès Liao Yiwu, que viu exiliat a Berlín. A les xarxes socials, Liao va qualificar el seu pare de poeta esclau de Mao. La seva autografia, que ara surt publicada, també és una reacció a aquella polèmica?
—No, no em preocupa el que digui Liao. El que diu demostra una comprensió superficial de la història. És fàcil aplicar estàndards morals actuals. Però com actuaria una persona en unes condiciones com les d’aquella època? Els defensors de la correcció política tampoc no respecten la història en tota la seva complexitat. També em sembla un error que, seguint aquesta mateixa actitud, als EUA es destrossin les estàtues de no sé quins partidaris de l’esclavitud.
—A què es refereix?
—Vull dir que no hi ha ni un sol període històric que estigui exempt de problemes. Retirar estàtues per escapçar una part de la història i de la memòria és, a parer meu, molt perillós.
—En l’exemple del seu pare, vostè va aprendre que la cultura no és un lloc segur, però va voler ser artista igualment. De tota manera, aviat va traslladar-se als EUA, va estudiar una mica, hi va fer diverses feines, va experimentar amb l’art i va conèixer persones com el poeta beat Allen Ginsberg. No es pregunta a vegades si la seva vida no hauria sigut més senzilla si no hagués tornat a la Xina dotze anys després, on va entrar en conflicte amb el sistema?
—No, aquesta pregunta no me l’he plantejat mai. De jove no me’n vaig anar de la Xina perquè odiés el país, i avui dia no l’odio pas tampoc. Me’n vaig anar perquè em pensava que allà tindria les coses més complicades, justament per la meva història familiar. A Nova York, la ciutat dels gratacels, vivia en un soterrani. Però jo venia de sota terra, per tant no em feia res. El meu taller de Berlín també és a sota terra. Era jove i volia saber com vivia l’enemic, perquè els EUA eren el nostre enemic, això és el que m’havien ensenyat. Quan vaig ser allà, m’hi vaig voler quedar.
—I com és que va canviar d’opinió?
—Vaig trigar molt a entendre de què van realment els EUA. Després de l’inici de la segona guerra del Golf, l’operació Tempesta del Desert, ens vam enfadar. Només perquè una persona o un Estat és fort i poderós, no pot dominar-ne o marginar-ne d’altres. A més a més, aleshores el meu pare va ser ingressat en un hospital de Pequín, i tenia ganes de veure’l.
—Aleshores vostè feia d’artista, escriptor i arquitecte, però tot i ser sempre una persona massa inadaptada per al país, durant molt de temps la relació va anar bé. Llavors el van convidar a la Documenta 2007, i vostè va portar 1.001 persones a Kassel sota el títol “Conte de fades”: va demostrar com de sorprenent pot ser l’art contemporani i es va convertir en el creador preferit del món de l’art. L’atenció que va rebre va acabar sent un perill?
—No, va ser internet el que va canviar-me a mi i la meva vida de dalt a baix.
—En quin sentit?
—El 2005 em van proposar escriure un blog. Jo vaig dir que no, perquè l’ordinador no el tocava pràcticament mai, no sabia teclejar. Però em vaig posar a teclejar igualment, i vaig escriure això: “Per expressar-se, cal un motiu, però expressar-se ja és el motiu”.
—I llavors què va passar?
—Que em vaig enamorar d’internet, perquè ho podia dir tot. En aquell temps, a la Xina encara no sabien com censurar a internet de manera efectiva. Jo, en canvi, podia causar enrenou cada dia amb unes quantes frases.
—A les seves investigacions i publicacions sobre els milers de nens morts de Sichuan, que havien mort durant el gran terratrèmol del 2008 en unes escoles sense mesures de seguretat, la policia sí que hi va reaccionar. Li van donar un cop al cap que l’hauria pogut matar.
—Això va ser el 2009. Quan vaig viatjar a Munic, no estava bé. Chris Dercon, que dirigia la Haus der Kunst de Munic, em va enviar a l’hospital. Sense aquella operació m’hauria mort.
—Per a Occident vostè es va convertir en un heroi de la resistència. Quan deu anys després va ser detingut per la policia a Pequín i va estar tancat durant 81 dies, sabia que mig món estava solidaritzat amb vostè?
—No. En aquests casos la manera d’actuar de les autoritats és molt efectiva: de seguida et sents aïllat, com una bèstia tancada en un forat negre i fondo. Aleshores em vaig proposar escriure la meva autobiografia: em volia entendre a mi, al meu pare i al meu país, volia saber com es relaciona tot plegat.
—Descriu els dos mesos i mig que va passar en arrest de tal manera que el lector gairebé sent llàstima pels guàrdies.
—A la Xina tothom té el mateix problema. Tenim un líder, un partit, una idea, i tothom ha de seguir això. Però ningú no hi creu realment. Això, i el control constant, converteixen a tothom en víctima, també les persones que em van interrogar o vigilar.
—De tota manera, escriu que de purgues ideològiques també n’hi ha als règims occidentals. A què es refereix?
—Allà on hi ha poder, també hi ha jocs de poder. Però on queda la humanitat? No hi ha fronteres per als fluxos de diners o de mercaderies, ni per als aparells d’Apple ni per als cotxes de Volkswagen. Però sí que n’hi ha per evitar que vinguin els més pobres del món. De conductes autoritàries i inhumanes n’hi ha a tot arreu. No només en Estats com la Xina, Corea del Nord o Cuba.
—El 2015, quan li van tornar el passaport, es va traslladar a Berlín. Per què Alemanya surt tan poc al llibre?
—Faig acabar la meva història el 2015, quan em vaig retrobar a Berlín amb la meva parella i el meu fill, que hi havien arribat abans que jo. Però hi hauria moltes coses per dir; potser en un altre llibre...
—Perquè va ser un bon període o perquè va ser un període no tan bo?
—Tant una cosa com l’altra. Alemanya sempre ha fet un esforç extraordinari. L’ambaixador alemany a Pequín era l’únic diplomàtic que em visitava regularment. Aleshores la Universitat de les Arts de Berlín em va oferir una plaça de professor visitant, cosa que va facilitar l’entrada al país. Allò també va ser un gran gest. Tot i així, crec que no ho van fer per mi..., però està bé igualment.
—Què vol dir?
—Amb mi com a exemple, la societat alemanya va demostrar que creu que és important defensar certs principis. Tothom va poder veure que el país és de fiar, que té una línia clara. En aquest sentit, valoro molt els tres anys que vaig poder fer classes a Alemanya.
—I en un altre sentit?
—No m’agrada que els alemanys em classifiquin en una categoria.
—En quina?
—La de l’artista dissident que està en contra de la Xina.
—Per què el molesta aquesta percepció?
—Perquè jo soc més que això i, tot i així, la gent es pensa que només hauria d’opinar sobre la Xina. Res de parlar d’altres temes. Se’m tracta com a una estàtua antiga, i això no m’agrada: encara soc viu, tinc opinió sobre moltes coses, no sols sobre la Xina. Per tant em vaig adonar que Alemanya no era una societat tan liberal.
—Ho creu de debò?
—Sí, i li poso un altre exemple: a Berlín cada setmana, o fins i tot cada dia, hi ha una manifestació.
—I és conegut que a vostè li agrada assistir a algunes si és a la ciutat.
—Una persona que tenia relació amb Julian Assange em va preguntar si participaria en una manifestació a favor seu. Però hi van participar com a màxim vint persones, deu de les quals eren del seu entorn. Això vol dir pràcticament ningú.
—El fundador de WikiLeaks és un personatge controvertit.
—Sí, això és el que dirien els alemanys. I aquest és el problema.
—Per què?
—El valor que va defensar Assange és important per al benestar de totes les persones, perquè la llibertat d’opinió és el dret existencial més elemental de tot individu. Per això aquest gran consens entorn de la seva figura em fa sospitar. A mi també se’m veu d’una determinada manera contra la qual gairebé no em puc defensar.
—Va tenir la impressió que a Alemanya esperaven que estigués agraït?
—Ja ho estic, d’agraït.
—Què en pensa, d’Angela Merkel, que va intercedir per vostè?
—És molt alemanya, molt fidel a uns principis, no es deixa impressionar fàcilment, i ho aconsegueix tot sense problemes. Gràcies a ella, i això gairebé em fa gràcia, els xinesos veuen Alemanya com un dels seus socis més sòlids; bàsicament, la Xina confia en Angela Merkel.
—Això és un elogi?
—No crec que estigui malament tenir unes bones relacions amb la Xina. Evidentment, allà els polítics no haurien de tractar la gent amb tanta duresa, seria bo per al país permetre actituds divergents, en comptes de combatre-les en nom de l’estabilitat. A la Xina hi viuen 1.400 milions de persones que es mereixen viure bé. En principi, doncs, no tinc res contra una Xina forta.
—Molta gent el considera a vostè, l’indestructible Ai, com una persona forta. Ho és?
—Ningú ho és, de fort. És el fet de tenir un entorn adequat el que fa que algunes persones ho semblin. Un professor pot estar molt orgullós del seu estatus. Com el meu pare, jo sobretot vull ser jo mateix, la individualitat és una cosa valuosa. Vull continuar sent sensible davant el que passa al món, i vull tenir sempre la possibilitat de dir el que penso. A mi no se’m pot comprar amb res, ni tan sols amb la llibertat.
—Els alemanys es van sentir una mica estafats quan el 2019 vostè va tornar-se’n a anar del país i es va traslladar a Anglaterra. Com és que allà tampoc no s’hi va quedar gaire temps?
—Jo soc un exiliat. Tinc el privilegi d’anar a qualsevol lloc sense anomenar-lo pàtria. Si no m’agrada, me’n torno a anar. Però en aquesta zona camperola i remota d’aquí a Portugal m’hi trobo molt bé. Aquí la vida és més lenta.
—Se li ha retret que ha sigut massa tou en les seves crítiques a la Xina. Darrerament, però, s’ha tornat a centrar en la Xina a través de documentals.
—Uns documentals que no vol emetre un festival com la Berlinale perquè no vol fer-se impopular en el mercat xinès. Però una vegada més, jo no soc l’heroi de l’anticomunisme. També he fet pel·lícules sobre estudiants desapareguts a Mèxic o sobre camps de refugiats a Bangladesh.
—Justament en aquesta pel·lícula, Rohingya, tota l’estona hi surten nens que viuen en la pobresa. El fan pensar en la seva infantesa?
—Hi ha molts refugiats, i jo soc un d’ells: també soc la senyora gran que està en un bot pneumàtic o la mare que vol arribar a la riba amb el seu fill. I com que tinc la possibilitat d’expressar-me, seria un crim no fer-ho.
—Ha dedicat el llibre al seu fill, que va a escola a Cambridge. Si més endavant ell decideix anar a la Xina, vostè intentarà treure-li-ho del cap?
—No solc donar-li consells. Jo l’animaria a seguir la seva intuïció; les seves arrels són a la Xina.
—Allà vostè ha estat en perill.
—Però no és el perill el que va fer que me n’anés. Trobava a faltar el meu fill, igual que temps enrere havia trobat a faltar el meu pare quan vivia a Nova York. És veritat: a la Xina no sempre m’han tractat bé, i fins i tot a vegades m’han tractat malament. Però allà també hi he tingut amics.
—Senyor Ai, moltes gràcies per l’entrevista.
Traducció d'Arnau Figueras