Durant dècades, diversos Estats membres de la Unió Europea han atret grans empreses perquè s’hi instal·lin a canvi de taxes tributàries extremadament baixes que han suposat milers de milions de guanys addicionals. Martijn Nouwen, de 37 anys, ha fet un treball d’investigació sobre aquesta pràctica, i ha recopilat més de 2.500 documents interns d'un comitè de la Unió Europea que suposadament treballa per combatre aquestes pràctiques de dúmping fiscal. Juntament amb els seus socis de la European Investigative Collaborations (EIC), DER SPIEGEL va revisar documents i va comprovar que els esforços del Grup de Codi de Conducta de la EIC, que durant gairebé 25 anys ha mirat de frenar la competència estimulada a través de les baixes taxes tributàries a les empreses, han estat en va. En una entrevista, Nouwen, que ara és professor adjunt a la Universitat de Leiden, als Països Baixos, n'exposa les raons, algunes de les quals es troben a Berlín.
—Senyor Nouwen, la UE porta un quart de segle intentant impedir el negoci dels paradisos fiscals europeus com ara Luxemburg, Xipre o els Països Baixos. Per què fins ara no s’ha notat gaire l’èxit d'aquest treball?
—Sobretot, per la falta de transparència. Les deliberacions del Grup del “Codi de Conducta”, creat per la Unió Europea amb aquesta finalitat, es fan a porta tancada. Els seus documents i actes són confidencials. Se sabia que aquest organisme tenia una funció important, però fins ara es desconeixia en gran part com funciona i si és eficaç a l'hora de fer front a les pràctiques fiscals nocives dels distints països. L'objectiu del meu treball era, sobretot, posar més llum a la foscor.
—Vostè ha analitzat uns 2.500 documents interns de la UE pertanyents al grup esmentat. Quin és el seu veredicte?
—Els resultats són diversos. El grup ha aconseguit resultats impressionants, i la competència fiscal s'ha convertit en un joc molt més transparent i regulat. S'han modificat o eliminat molts règims fiscals competitius nocius de distints països. Però al mateix temps, quan s’ocultava un buit fiscal es creava un altre de nou que era aprofitat pels Estats membres. Per exemple: l'evasió fiscal amb models empresarials fiscalment agressius, les empreses fantasma o les resolucions fiscals segueixen sense abordar-se adequadament. Tant els Estats membres més petits com els grans continuen fracassant en el desenvolupament de solucions efectives per aquest problema.
—L’objectiu dels governs sempre ha estat atreure les empreses cap als seus països amb avantatges fiscals. D'aquesta manera, volien assegurar rebre ingressos addicionals a costa dels seus veïns. Quina és la tendència d’aquesta manera de competir?
—D'una banda hi ha els sospitosos habituals, que són països petits de la UE com ara Xipre o Malta. Però també hi ha els Països Baixos, Bèlgica i Luxemburg, que han bloquejat el treball del Grup de Codi de Conducta en molts aspectes, especialment durant els primers 15 anys d'existència d'aquest grup. Tanmateix, els grans països sovint també s'han mostrat reticents. Alemanya, per exemple, continua bloquejant un acord sobre la publicació de les resolucions fiscals concedides per les autoritats tributàries a les multinacionals, perquè vol tenir en compte la competència entre els seus estats federats. Gran Bretanya, d'altra banda, tenia presents els interessos de les seves illes de baixa tributació, com ara Jersey o Guernsey, i això va dificultar encara més el treball del grup
—Quin paper van jugar els ministres d'economia europeus en aquest sentit?
—Els ministres havien creat el grup per posar fi a les pràctiques fiscals nocives i evitar que la Comissió Europea utilitzés armes legals, com ho són les ajudes estatals. En el moment en què els mateixos Estats van adequar els seus propis sistemes d'impostos de societats els Estats membres van conservar la seva apreciada sobirania fiscal. Això va fer que la Comissió s’estalviés, en bona part, esforços per la recerca d’ajudes estatals. No obstant això, curiosament, els ministres estaven encantats de no tenir gairebé res a veure amb l'organisme una vegada finalitzat el primer exercici d'adequació dels sistemes d'impostos dels països del grup el 2003. Des d’aleshores, els ministres es limiten a aprovar els informes semestrals sobre el progrés del grup sense discussions. Ni tan sols discuteixen si els Estats membres incompleixen el seu compromís de derogar un règim i bloquegen solucions d’assumptes importants d'evasió fiscal.
—Quin en va ser el motiu?
—D’una banda, els problemes d'evasió fiscal sovint són tan complicats que els ministres d’economia i els seus assessors tècnics no poden veure'ls. Per l’altra, els governs volen evitar conflictes. Al cap i a la fi, hi ha altres qüestions polítiques, sovint més rellevants, a Europa. Han de prioritzar les seves batalles, i la lluita contra l'evasió fiscal no en sol ser una.
—Creu que una reforma del Grup de Codi de Conducta és possible?
—Sí, i es necessita urgentment. Cal prendre mesures per a augmentar la transparència i la legitimitat democràtica del grup. El grup necessita una presidència política amb un lideratge d'alt nivell per tal de reforçar el vincle amb els ministres d’economia de la UE a l’ECOFIN —Consell d’Afers Econòmics i Financers de la Unió Europea—, i amb organitzacions internacionals com ara l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic. Actualment això no existeix. També seria útil que el president participés de les deliberacions dels ministres d’Economia. Això donaria més rellevància al tema en qüestió. És important que els ministres d'Economia discuteixin sobre les competències fiscals nocives i també que assenyalin i posin en evidència els díscols del grup. Sobretot, el que fa falta és transparència.
—Com es pot aconseguir això?
—Sobre la taula hi ha propostes delicades. Per exemple, el govern holandès recentment ha suggerit publicar un informe detallat amb les postures dels Estats membres després de cada reunió del grup. Això seria un pas cap al camí correcte, però lamentablement diversos Estats membres, entre ells Alemanya, van rebutjar aquesta proposta. Això no augmenta la credibilitat, sinó que crea una nova desconfiança.
Traducció de Laia Blanch