The Women (George Cukor, 1939).
Una pel·lícula i tour de force protagonitzada només per dones -Norma Shearer, Joan Crawford, Rosalind Russel, Paulette Goddard, Joan Fontaine- era una ocasió d’or per a que el dissenyador estrella de la Metro Adrian creés tot un vestuari, ara ja llegendari, en un còctel inigualable de fantasia, barroquisme i estilisme començant pels barrets impossibles de Rosalind Russel.
Rebeca (Alfred Hitchcock, 1940).
El melodrama de suspens d’Alfred Hitchcock exemplifica aquesta intersecció entre la pantalla i la moda o quan una peça de vestir, la jaqueta de punt coneguda com a càrdigan que l’heroïna de la pel·lícula interpretada per Joan Fontaine duu en la pantalla, acabés sent rebatejada amb el nom de la misteriosa dama que donava títol al film.
Rebel sense causa (Nicholas Ray, 1955).
A punt d’esclatar els sons del rock and roll i les seues guitarres elèctriques, James Dean s’avançava com el nou i èpic heroi juvenil. Per primera vegada els joves deixaven de vestir com els seus pares i una caçadora de color roig i uns pantalons vaquers donaven la volta al tot el món com a manifest del nou estatus biològic.
La finestra indiscreta (Alfred Hitchcock, 1954)
La figura de Grace Kelly representà al cinema dels anys cinquanta aquesta simbiosi de glamur, elegància i cel·luloide. Les seues aparicions, amb un vestuari enlluernador dissenyat per Edith Head a la pel·lícula La finestra indiscreta transformaven el sufocant apartament de l’accidentat James Stewart en una successió sofisticada de pàgines del Vogue o el Harper’s Bazaar.
Funny Face (Stanley Donen, 1957)
Film sobre el món de la moda amb Fred Astaire com a sòcies del fotògraf Richard Avedon i Audrey Hepburn convertida en una mena de ventafocs del Greenwich Village vestida pel seu estimat Hubert de Givenchy, el modista amb el qual formarà una de les parelles més estables dins i fora de la pantalla. Tres anys després Givenchy l’entronitzarà pels carrers de Nova York en Esmorzar amb diamants (Blake Edwards, 1961) com la nova heroïna contemporània.
Qui êtes- vous, Polly Magoo? (William Klein, 1966)
Una obertura inoblidable, la model afroamericana Donayle Luna embolicada en els vestits metàl·lics de Paco Rabanne desfilant davant d’una cort de papesses de la moda servia de punt de partida per a que el fotògraf William Klein creés una comèdia surrealista amb la moda com a paisatge i la sàtira com a llenguatge desmitificador.
Bonnie i Clyde (Arthur Penn, 1967)
La pel·lícula i la parella de gàngsters interpretada per Warren Beatty i Faye Dunaway desencadenava un gran fenomen de moda, tot imposant de nou l’estil inspirant en la roba cool dels anys trenta ara convenientment reformulat per la dissenyadora de vestuari Theadora Van Runkle. La boina estil francès de Faye Dunaway en la pel·lícula serà àmpliament imitada, tant com les faldilles llargues en ple imperi de la minifaldilla.
El cas de Thomas Crown ( Norman Jewison, 1968)
Steve McQueen conquistava el títol de “rei del cool” amb el seu estil sofisticat i esport, elegant i intemporal, com el milionari extravagant especialitzat en grans robatoris i ara investigat per una seductora -de nou vestida per Theadora Van Runkle- Faye Dunaway com a inspectora d’assegurances. La fotografia i l’estil visual i la música de Michel Legrand emmarcaven la modernitat del film.
El gran Gatsby (Jack Clayton, 1974)
L’anomenat cinema retro triomfava a les pantalles amb l’adaptació de la novel·la de F. Scott Fitzgerald. Una nova mirada cap enrere des del cinema ara amb els frenètics i despreocupats anys 20 abans de la Gran Depressió. Altres pel·lícules com The Sting amb la parella Redford-Newman contribueixen aquesta onada de moda retro o vintage en la pantalla.
Unzipped (Douglas Keeve, 1995)
La creació, ací viscuda entre el plaer i l’angoixa, d’ una nova col·lecció per part del dissenyador novaiorquès Isaac Mizrahi, ens permet participar en tot el procés de realització fins a la gran desfilada final sempre des d’un angle ple d’humor. L’univers de la moda per davant i per darrere. Aparició de les grans tops dels anys noranta: Naomi Campbell, Linda Evangelista, Kate Moss, Cindy Crawford, Carla Bruni, entre altres.
Prêt-à-Porter (Robert Altman, 1994)
La mirada d’un director com Robert Altman sobre l’univers de la moda i els seus actors, dissenyadors, estilistes, models , periodistes, no podia deixar a ningú indiferent. En forma de pel·lícula coral i tot barrejant ficció i documental, les desfilades de la Setmana de la Moda de Paris, Altman va saber construir un explosiu artefacte cinematogràfic amb l’excusa de la moda, carregat d’ironia, humor negre i sorpresa final.
Phanton Thread (Paul Thomas Anderson, 2017)
Estrenada a l’estat espanyol amb el títol d’El hilo invisible, la pel·lícula visualitza la vida d’un famós modista britànic en l’Anglaterra dels anys cinquanta del passat segle XX que treballa per l’aristocràcia i l’alta burgesia. S’ha assenyalat la figura d’un altre dissenyador, Cristóbal Balenciaga, com l’inspirador del personatge interpretat per Daniel Day-Lewis, aquest creador obsessionat per la perfecció, capaç de comportar-se com un ser despòtic i maniàtic per aconseguir els seus fins.
Halston (Ryan Murphy, 2021)
Minisèrie que recorre la vida del dissenyador americà Roy Halston des dels seus inicis com a creador de barrets per a la bona societat de Nova York, l’èxit i triomf com a dissenyador i posterior decadència i baixada als inferns. Nova versió del conegut sexe, drogues i ara, prêt-à-porter per rock and roll. El xoc entre un creador arrogant i desmesurat i una industria, la de la moda, que acabarà destruint-lo.
