Fa uns dies es va donar a conèixer una carta pública d’un grup de 15 capellans de Cuba (Religión Digital, 11 de novembre de 2021), adreçada a les autoritats civils i militars i als membres de la seguretat de l’estat, amb motiu de les protestes que viu aquest país.
En aquesta carta, els capellans recordaven “els milers de cubans que, l’11 de juliol, passat van eixir al carrer” demanant llibertat. La carta recorda que en aquella data, “molts d’ells van ser colpejats i detinguts” i també “jutjats i condemnats sense haver fet res de mal”.
Després d’aquells fets, segons el capellans cubans, el govern estava “fent l’impossible perquè la població” no anara a la manifestació que e va convocar per al proppassat 15 de novembre. Els capellans cubans deien que no voldrien veure “la policia colpejant i maltractant” el poble de Cuba. I per això aquests capellans deien que “quan s’escriga el que succeí el 15 de novembre hi haurà dues alternatives: parlar d’aquells que foren convocats a colpejar i reprimir, però decidiren protegir i cuidar els seus compatriotes”, o “es conte com colpejares el teu germà i el reprimires”. Els capellans, que temien que el 15 de novembre hi haguera una repressió per part de la policia, demanven als cossos policials que escoltaren “la veu de la consciència, eixa veu que ens diu que el camí no és la intolerància ni la repressió”. La carta pública dels capellans acabava demanat una “Cuba on regne la justícia, la llibertat i la pau”.
També els bisbes de Cuba han demanat que el govern tinga “un gest d’indulgència” envers aquells que continuen detinguts per les protestes de l’estiu passat. Cal que recordem, pel paral·lelisme que hi ha amb les protestes de Cuba, els detinguts, empresonats i condemnats del Procés. Els bisbes cubans han defensat que “tots els cubans haurien de poder expressar i compartir lliurement les seues opinions, el seu pensament o les seues conviccions, fins i tot quan no siguen compartides per la majoria” (Religión Digital, 12 de novembre de 2021).
No he vist cap crítica negativa, per part dels mitjans més reaccionaris de l’estat espanyol (aquells que diuen una vegada i una altra que l’Església no ha de fer política), davant la carta pública dels capellans cubans i la nota dels bisbes de Cuba. Pel contrari, aquests mateixos mitjans sí que van criticar durament la nota dels abats i de les abadesses de Catalunya (Catalunya Religió, 3 d’octubre de 2017), amb motiu del referèndum de l’1 d’Octubre de 2017 i la violència de la policia amb els manifestants que vam anar a votar aquell dia. En la seua nota, els abats i les abadesses de Catalunya condemnaven la violència policial i expressaven “el nostre rebuig a l’ús innecessari de la força per part de qualsevol grup o poder públic”.
Els mateixos mitjans que ara no han obert la boca per desqualificar la carta dels capellans cubans i la nota dels bisbes de Cuba, també van qualificar, pejorativament, la nota dels més de 400 capellans que vam recolzar el referèndum de l’1 d’Octubre (Catalunya Religió, 24 de setembre de 2017).
Tant la carta dels capellans i la nota dels bisbes cubans davant la repressió del govern de Cuba, com també la dels abats i les abadesses davant l’actuació policial l’1 d’Octubre de 2017 i la dels capellans catalans recolzant el referèndum d’aquell dia, em recorden l’homilia de l’arquebisbe màrtir, Òscar Romero, el 14 de març de 1977, en les exèquies del capellà Rutilio Grande, assassinat per la dictadura del Salvador. L’arquebisbe Romero recordava les paraules del papa Pau VI: “Què aporta l’Església a aquesta lluita universal per l’alliberament de tanta misèria?”. I l’arquebisbe Romero deia: “L’Església no pot estar absent en aquesta lluita d’alliberament”. L’arquebisbe de San Salvador tornava a citar el papa Montini, així: “L’Església ofereix aquesta lluita alliberadora del món, homes alliberadors, als quals dona una inspiració de fe, una doctrina social que està a la base de la seua prudència i de la seua existència, perquè es traduesca en compromisos concrets i sobretot en una motivació d’amor fratern”.
I l’arquebisbe Romero deia encara: “L’alliberament que el P. Grande predicava és inspirat per la fe” i és que “la doctrina social de l’Església diu als homes que la religió cristiana no té un sentit només espiritualista, oblidant-se de la misèria que l’envolta”. Davant l’assassinat del P. Rutilio Grande, Romero continuava: “Esperem la veu d’una justícia imparcial. Som una Església peregrina, exposada a la incomprensió, a la persecució; però una Església que camina serena perquè porta aquesta força de l’amor”.
La implicació dels capellans (cubans i catalans) en la lluita per la justícia, també em recorda l’última homilia del P. Rutilo Grande, el 13 de febrer de 1977, un mes abans que fóra assassinat. El jesuïta Rutilio Grande deia: “L’amor és conflicte i exigeix als creients i a l’Església la violència moral. La violència es troba en la Paraula de Déu”, ja que “el Senyor no passava indiferent davant el dolor humà. De cap manera!”.
El P. Grande denunciava públicament l’expulsió del Salvador, per part de la dictadura, dels jesuïta colombià, Mario Bernal. I per això, davant la injusta expulsió del país d’aquest capellà, el P. Grande deia: “l’Església no es pot quedar callada. No pot quedar al marge d’aquest fet. Aquí estem! Si més no per donar aquest símbol de protesta oficial de l’Església, de les nostres comunitats”. El P. Rutilio denunciava la violència que vivia el Salvador, mentre es calumniaven i amenaçaven els capellans i els catequistes o fins i tot els posaven bombes: “És perillós ser cristià en el nostre medi! És perillós ser veritablement catòlic! Perquè el món que ens envolta està fundat radicalment en un desordre establert, davant del qual la mera proclamació de l’Evangeli és subversiva”, dia el P. Rutilio Grande.
Aquest jesuïta parlava amb claredat i valentia, qualificant així aquells que eren els dipositaris de l’ordre establert: “Ai de vosaltres, hipòcrites, que de la dent al llavi vos feu dir catòlics i per dins sou immundícia de maldat! Sou caïns i crucifiqueu el Senyor quan camina amb el nom de Manuel, amb el nom de Luis, amb el nom de Chabela, amb el nom de l’humil treballador de camp!”.
El P. Rutilio deia també en la seua homilia: “Estimats germans i amics, molt aviat la Bíblia i l’Evangeli no podran entrar per les nostres fronteres. Ens arribaran només les cobertes, perquè totes les seues pàgines son subversives”. I és que, deia el P. Grande, “alguns volen un déu dels núvols. No volen aquest Jesús de Natzaret. Volen un déu que no els interrogue, que els deixe tranquils en el seu establiment”.
Un mes després d’aquesta homilia, la furgoneta del P. Rutilio Grande va ser metrallada, morint ell, juntament amb els seus dos acompanyants, Manuel Solorzano, de 74 anys i Nelson Lemus, de 16. I és que l’Església, la de Cuba i la del Salvador (i també la de Catalunya), no pot mirar cap a una altra banda quan son trepitjats els drets humans més elementals, com els drets de les nacions.