La setmana passada, els responsables de comunicació de 12 grups polítics del Congrés dels Diputats signaven un manifest en què reclamaven l’adopció de “les mesures necessàries per tal de restablir el bon funcionament de les rodes de premsa del Congrés, sense posar en risc la llibertat d’informació i el bon clima que sempre havia existit a la sala de premsa”.
Segurament coneixen el motiu de la queixa. Ja fa setmanes que les compareixences d’alguns portaveus parlamentaris —les de Gabriel Rufián en són l’exemple més evident— esdevenen un estira-i-arronsa permanent amb periodistes de mitjans populistes que simpatitzen obertament amb l’extrema dreta.
En concret, els que hi envia el canal de YouTube Estado de Alarma, amb el suport inestimable del multimilionari empresari i exdiputat de Cs Marcos de Quinto, i 7NN, una televisió impulsada per sectors ultraconservadors a fi de guanyar l’anomenada “batalla cultural” a l’esquerra i fustigar sense embuts els nacionalistes bascos i catalans. Uns “acaraments ideològics” farcits de “tensió” que —denuncia l’escrit— “dificulten el treball de la resta de periodistes”.
De fet, l’objectiu no declarat dels signants —des del PSOE fins a la CUP, passant pel PNB i EH Bildu— és la retirada de l’acreditació als redactors d’aquests mitjans. I la resposta, que no resulta senzilla, en darrera instància, potser li correspondrà a Meritxell Batet. Per bé que el document ha estat adreçat a la secretaria general, és probable que la presidenta de la institució haja de manifestar-se al respecte.
Un veritable maldecap. Perquè, òbviament, cap dels partits situats a l’espectre de la dreta —ni tan sols la difusa Coalició Canària— no l’ha subscrit i perquè retirar les acreditacions d’alguns mitjans pel seu posicionament ideològic —Rufián sempre els contesta igual: “No participem de les bombolles mediàtiques de la ultradreta”— transmetria un missatge incòmode. Fins i tot preocupant.
I és que la legislatura espanyola està sent prolífica en notícies extravagants relacionades amb els mitjans de comunicació. En plena pandèmia, en maig de 2020, va nàixer un diari digital —anomenat La Última Hora i promocionat amb l’acrònim LUH— que reflecteix el model periodístic que agrada a Podem: defensa aferrissada dels postulats propis i laminació immisericordiosa de l’adversari.
Va presentar-se en societat com “un mitjà de comunicació sense ingressos per publicitat ni de bancs ni de multinacionals ni de cap altre tipus, un diari digital lliure d’aquests grans poders i que exclusivament depèn de tu”. Amb un “equip de professionals” decidit a “fer un pas endavant” per tal de “cuidar la nostra democràcia i la pluralitat de la nostra societat amb una informació veraç i rigorosa, sense por de mirar cara a cara a les clavegueres mediàtiques ni d’assenyalar els grans poders”.
Aquest mitjà pretesament independent prenia la forma de societat limitada unipersonal amb una administradora ben coneguda: l’exassessora del partit Dina Bousselham, famosa per ser la propietària del telèfon mòbil sostret l’1 de novembre de 2015 a la botiga Ikea del municipi madrileny d’Alcorcón.
Un afer tèrbol amb ramificacions de tota mena: aparició de la informació als ordinadors del sòrdid comissari Villarejo, filtracions a OK Diario, lliurament de la targeta SIM a Pablo Iglesias de mans de qui era editor d’Interviú, Antonio Asensio, o la seva custòdia durant més d’un any per part d’Iglesias sense que Bousselham en fora conscient.
Però no sols la legislatura espanyola està sent agitada des del punt de vista de la relació entre polítics i periodistes. Al País Valencià, els retrets dels primers sobre els segons s’han convertit en la tònica habitual. Cada vegada de manera més desinhibida i a més alt nivell.
En efecte, els partits que conformen el Govern del Botànic —i, especialment, alguns càrrecs significats— han emprès una ofensiva sense treva contra els mitjans en general i contra determinats periodistes en concret.
L’animadversió prové sobretot de Compromís. Els qui, per necessitat o per astúcia, van entendre millor la potencialitat de les xarxes socials, ara les fan servir per atacar —a cara descoberta o rere els beneficis que proporciona l’anonimat— el principal soci de govern i els qui pensen que li fan seguidisme. És a dir, els mitjans de comunicació.
El principal damnificat és, de lluny, el diari Levante-EMV, que pateix un marcatge implacable. Cada titular, cada imatge i cada enfocament és sotmès al sedàs del comitè d’ètica periodística de la coalició. No és un òrgan institucionalitzat ni està integrat per un grup de persones definit, però actua com si ho fora.
Entre els membres més actius figura Miquel Real, cap de gabinet de la vicepresidenta del Consell, Mónica Oltra, que li retreu a la capçalera o al redactor de torn el titular, l’entradreta o el cos de la informació que no coincideixen amb el seu credo. El seu tamís dictamina quines informacions són objectives i quines formen part d’una sort de campanya orquestrada per erosionar Compromís i la vicepresidenta, que en ocasions també ha recriminat el biaix “patriarcal” de la premsa en general i el presumpte masclisme d’alguns periodistes.
Carles Mulet i Josep Nadal, senador i diputat a les Corts, respectivament, són els altres dos supervisors amb més caixet. Tots dos han arribat a desitjar la desaparició dels mitjans que consideren desafectes i han atacat personalment periodistes que no els satisfan.
I després hi ha la tropa. La munió de persones que —a sou del partit o no— escruten cada informació per detectar-hi tractes de favor al PSPV, que ja s’ha convertit en el gran rival. Ben pocs mitjans i periodistes en resten al marge.
Fins i tot han creat un perfil a Twitter, “Periodista Ximista”, des del qual assenyalen els impurs, aquells que, per la manera d’escriure, són sospitosos d’estar actuant al dictat del president de la Generalitat i el seu seguici. Tothom és susceptible de ser titllat de “ximista”, fins i tot alguns professionals que saben de sobres que s’ubiquen en unes coordinades molt diferents.
Tot plegat ha enrarit l’ambient. Tampoc no ajuden algunes actuacions de l’altra banda, com la topada que recentment mantenia Joaquim Clemente, assessor de Presidència, amb Raquel Pérez Ejerique, la cap d’informatius d’À Punt Mèdia, a qui va acusar de mentir en parlar d’una “retallada” de la partida pressupostària dedicada a l’ens públic.
“Retallada? Hola?”, li escrivia ell en un tuit en què reflectia, amb dades, que la inversió de 58 milions era idèntica a la de l’exercici anterior (sense comptar, això sí, que el pressupost s’ha incrementat un 9,1% i que aquesta quantitat no arriba al mínim del 0,3% del pressupost de la Generalitat que fixa la llei). No debades, PSPV i Compromís han acabat pactant una esmena que incrementarà en 12 milions més els fons d’À Punt.
La mala maror és indissociable del control de la publicitat institucional, que només recau en mans socialistes i Compromís anhelava cogestionar. Amb episodis polèmics com el mig milió d’euros que han costat les dues edicions dels “congresos del bienestar” de la cadena SER. La darrera, amb un seguit d’irregularitats detectades per l’Agència Antifrau.
El Botànic no necessita ningú que el mate a les urnes. Sembla haver optat pel suïcidi programat. Els seus protagonistes i alguns adlàters, a través de les xarxes, estan deixant-lo sense xarxa.