Medalla d’ORiol

I d’aquest inversemblant retard en va sortir, de retruc, una idea d’exigència, que, segons com, pot haver estat el millor dels compliments. Perquè l’Oriol ha exigit. I ho ha pogut fer sempre des de la certesa de l’oportunitat que representaven els seus canvis per als qui veníem darrera. Des de la convicció que, de l’esforç de posar-ho tot cap per avall, de “modernitzar-ho”, en estricte llenguatge oriolià, en naixia una gran oportunitat per a tots, que no havíem de desatendre.

La tarda del 25 d’octubre del 2018 es va lliurar la Medalla d’Or de la Ciutat a Oriol Bohigas “per la seva contribució en el desenvolupament urbanístic i arquitectònic de la ciutat i també pel seu compromís cultural amb Barcelona“. Aquesta és la transcripció de la glosa que va acompanyar aquell emotiu acte.

I ara us preguntareu, qui son aquest parell?

Doncs els amics de debò. Els de sempre. Els que hi som des del principi i que avui hem vingut a calmar els ànims i aportar respostes.

Respostes a tota aquesta munió de gent que ens hem trobat a la plaça de Sant Jaume i que ens ha vingut a trobar, quasi indignats, preguntant-se que com és que l’Oriol Bohigas encara no té la Medalla d’Or de la Ciutat. Com és possible? Què ens està passant? Fins i tot ens ha semblat veure veïns amb el llaç blanc-platejat-cabellera-serena-Oriol-Bohigas, al coll de la camisa.

Pot semblar que ens hem despistat. Que el consistori s’ha distret i entre una cosa i l’altra, estem fent aquest reconeixement una mica tard, oi? Doncs no.

Oriol, el motiu pel qual no se t’ha donat aquesta Medalla abans és que no n’estaven segurs. No quedava prou clar, hi havia dubtes. Pensa que això no és com la Universitat Rey Juan Carlos. Aquí, les medalles es treballen, es contrasten i cal perspectiva.

Nosaltres, els amics de sempre, ja te l’haguéssim donada en el moment que vas entendre que només des de la faràndula i el bon viure es pot treballar amb rigor. Però en aquest consistori les coses són diferents...

Mira, deixa que l’Oriol traslladi les avantguardes del moviment modern a una arquitectura local, de tradició....O que fundi el regionalisme crític i que demostri que es pot ser modern enrajolant amb ceràmica esmaltada de color verd La Bisbal...

Hi ho vas fer, sí.... però no quedava clar... que no fos més cosa d’en Josep Martorell...

I si aglutina el capital i coneixement i reflota una editorial que prestigiï la cultura d’aquest país, quan el buit en la indústria feia feredat...?

Sí, ho vas fer, però encara hi ha qui espera que siguin seixanta-dues les col·leccions publicades.

Doncs que s’impliqui portant la cultura a la política i que miri de demostrar què es pot plasmar en coses concretes, què es pot millorar de la vida dels ciutadans, no sé, que imagini un Pla de Museus que duri dues dècades, per dir alguna cosa...

I sí, Oriol, ho vas fer, sí... però encara flota la sospita que l’èxit de públic és degui als mateixos quinze ciutadans que encara avui van de museu en museu.

Escolta, doncs, que imagini una política urbanística que ens redefineix l’espai de convivència en democràcia, que ens posi en valor, no sé, l’espai públic....que imagini una política de places i de parcs des d’on regenerar els barris. I que tingui la gosadia de portar escultors com en Richard Serra davant d’Hipercor...

I sí, també ho vas fer, però seguia existint la sospita que ho vas delegar perquè no tenies temps i que vas tirar d’amics per fer la feina.

Clar, nosaltres, que et seguim des del principi, vèiem la feina acumulada, però una Medalla d’Or és picar molta pedra, Oriol.

Doncs que tracti d’agafar l’anquilosada Escola d’Arquitectura i li doni la volta fins que acabi sortint la millor de les generacions d’arquitectes i d’arquitectura que es recorda, que canviï el pla d’estudis de dalt a baix, que organitzi noves assignatures, que incorpori joves professionals a la docència, que reivindiqui el dibuix com a eina de pensament, o que introdueixi la centralitat de l’esperit crític en la formació dels nous professionals...

Sí, també ho vas fer, i no es recorda que ningú que hagi vingut darrere la fes tan sonada, però no sembla que el consistori estigui per reivindicar en excés el paper dels arquitectes.

Potser si escriu unes memòries que siguin un retrat precís d’un temps i d’uns personatges imprescindibles per entendre on som i qui som?

Sí, també...

O, què dir-te, somia a obrir la ciutat al mar, en reescriure una metròpolis, monumentalitzar la perifèria, a dissenyar un model urbà que ara es rifa mig món, o militar com ningú en el cosmopolitisme...

Sí, sí...

Tot, tot ha passat, i sí, finalment, després de molt rumiar, el comitè s’ha acabat de convèncer i t’han atorgat la Medalla d’Or de la Ciutat.

Per fi !

I perquè això es consolidi i no passi com en el Suprem on sempre és moment per revocar-ho tot, hem proposat, sempre des de la modèstia i sense cap mena de compromís, alcaldessa, només a nivell de proposta... ens hem atrevit a aventurar un escultura d’homenatge a Oriol Bohigas. Sí.

Que hauríem de pensar a ubicar en un lloc de compromís urbà, un lloc on ens assegurem que s’està fent ciutat, que, pel que sembla, s’estarà fent ciutat eternament...

Proposem la plaça de les Glòries. Situar un element escultòric subtil, allà, en un racó, però ben present. Imaginem un element que hauria de ser, no sé, posa...un bust. Una testa que representi aquest mirar, precís i altiu. De cap poderós, on ens assegurem que hi cap tota la ciutat, tota la cultura, el disseny, el coneixement, la crítica, els llibres llegits i per llegir, on hi capiguem tots nosaltres dins. Una talla en què no hi pot faltar la cabellera, la cabellera blanca, metal·litzada, estilitzada al vent. En fi, una esfinx contemporània.

I que, per reblar el clau, si ho trobeu oportú, es podria finançar amb els diners del permís d’obres que hem aconseguit, després de cent anys, que la Sagrada Família tingui a bé expiar. Seria l’homenatge definitiu.

Gràcies a tots.