Fundada el 1962 per Max Cahner i Ramon Bastardes, Edicions 62 va comptar des del primer moment amb una llarga llista de col·laboradors i assessors. Aviat es va veure que l’ambició del projecte ultrapassava les capacitats econòmiques dels dos fundadors. El 1967 en una ampliació de capital amb socis nous proposada per la família Cahner, arran de l’aventura de l’Enciclopèdia Catalana, es va constituir un nou consell d’administració. Hi va entrar Oriol Bohigas i poc després, en esdevenir-se la crisi, va ser nomenat conseller delegat, el 31 de desembre de 1969, i va assumir la tasca de reestructurar l’editorial. El 1975 va ser nomenat president fins al 1999. El va substituir Josep M. Castellet, director literari d’Edicions 62 des del 1964.
En aquesta nova etapa, durant els anys setanta i vuitanta, Oriol Bohigas va ser una peça fonamental per al redreçament d’Edicions 62, conjuntament amb en Romà Cuyàs, —gerent a partir de 1973—, Ramon Bastardes —director general a partir de 1985—, i Josep M. Castellet —director literari. Entre les col·leccions publicades en aquests anys, a banda de la continuació de les iniciades la dècada anterior (“Balancí”, “La Cua de Palla”, “Llibres a l’Abast”, entre altres), en destaquen diverses d’investigació i alta divulgació (“Cultura Catalana Contemporània”, “Biblioteca d’Art”, “Història de l’Art Català”, “Clàssics del Pensament Modern”), les sèries de poesia i de teatre “L’Escorpí”, la col·lecció de butxaca “El Cangur”, i les col·leccions de narrativa en col·laboració amb la Caixa de Pensions (“Les Millors Obres de la Literatura Catalana”, “Les Millors Obres de la Literatura Universal” i “Les Millors Obres de la Literatura Universal del Segle XX”).
•El REDREÇAMENT (1970-1975). Recomencem
En el següent fragment de Memòries confidencials d’un editor: Tres escriptors amics (Edicions 62, 2012), Josep M. Castellet fa un retrat d’Oriol Bohigas i d’aquells anys fundacionals.
El dia 2 de gener de 1970 vaig tornar a l’editorial sumit en una perplexitat considerable. Em vaig trobar que en Ramon Bastardes continuava treballant, com si no hagués passat res. Tanmateix ens vam tancar en el seu despatx i vam donar voltes sobre el que calia fer. De moment, el millor era trucar a Oriol Bohigas i saber què pensava del capital, és a dir, del poc capital de què disposava l’empresa.
D’en Bohigas m’és molt difícil de parlar-ne. O no en dic res o n’escric la biografia completa. Érem amics de molt temps enrere i, al marge de l’editorial, la nostra amistat havia crescut, al llarg dels anys. Tanmateix n’he de dir quatre mots, perquè està totalment lligat a la nova etapa de l’editorial.
Oriol Bohigas era, als quaranta-cinc anys, un home cepat, és a dir, més aviat d’ossada ampla i de musculatura forta. El crani, proporcionat a la seva còrpora, era gros i poderós, la qual cosa donava, encara més, una impressió de força al conjunt físic del personatge. El rostre, amb uns ulls vius i bellugadissos, el nas equilibrat i els llavis prims, s’afinava una mica, des del front a la barbeta, la qual tenia un punt d’agressivitat. Vist en la seva totalitat diries que et trobaves davant una persona robusta, d’una empenta considerable. D’arquitectes —i parlo pels que he conegut, que són bastants—, n’hi ha amb físics de tota mena. Ara, si hagués de descriure algú de l’ofici que tendís a reflectir tipològicament la seva activitat professional, la imatge que se m’acudiria és exactament la d’en Bohigas: massís, esdevingut una mica més gras amb el pas del temps, té l’aspecte d’un personatge sòlid, fort i resistent, no gaire allunyat dels qualificatius que podríem utilitzar per tal de descriure un edifici. Segons la seva vestimenta, notablement variable, aquest edifici podria considerar-se dins els límits estrictes del racionalisme arquitectònic o flirtejant amb la més ambigua postmodernitat.
Aquesta còrpora ha estat servida per una intel·ligència raonable i per una activitat aclaparadora per a un espectador que tendeixi cap al punt de passivitat que dona l’escepticisme produït per la contemplació del món: tinc plena consciència que aquestes ratlles em traeixen. En qualsevol cas, l’activitat d’en Bohigas l’ha dut, a més de fer cases, a desenvolupar un grau notable d’agitació cultural de la qual no cal fer un inventari, un cop ha esdevingut una personalitat ciutadana d’un gruix considerable.
Tot el que estic dient del personatge duu a una conclusió: el senyor Oriol Bohigas i Guardiola pot definir-se perfectament com una força de la naturalesa, d’expressió tan contundent que, de vegades, es passa. Vull dir, amb això, que davant un públic compost per persones que es comporten dins la més estricta normativitat de la vida quotidiana, algunes manifestacions, expressions i conclusions seves produeixen una perplexitat —tenyida de desconcert o d’irritació— de digestió difícil. La seva personalitat desbordant i els seus excedents de vitalitat tendeixen a cultivar formes de provocació. Tanmateix l’experiència m’ha dut a la conclusió que el mateix Bohigas genera uns anticossos que limiten les seves provocacions a nivells tolerables, almenys per a les persones que el coneixen d’antic: una cordialitat innata és capaç de desfer, en un moment, les agressivitats que genera. Les contradiccions del personatge, en aquest sentit, són més aparents que reals. En definitiva, és un promotor a qui agrada acabar —i acabar bé— les accions, de qualsevol mena, que constantment impulsa.
A l’editorial, Oriol Bohigas havia menat les negociacions amb Banca Catalana aprofitant fins al màxim els marges esquifits que donava una empresa arruïnada. Calia, ara, veure com es redreçava la situació. Així, en Bastardes i jo ens hi vam posar en contacte i vam establir un pla d’acció que, més o menys, consistia en el següent: 1. Buscar un gerent, capaç de fer front a una situació extremament complexa. 2. Captar nous accionistes que acceptessin el risc i, entre els antics i els nous, muntar un nou consell d’administració que marqués els límits econòmics entre els quals podia moure’s l’empresa. 3. Definir la nova línia editorial.
El gerent va ser fitxat ràpidament. Una empresa editora de prestigi, Seix Barral, que començava aleshores —sense saber-ho— una inexorable decadència, acabava d’acomiadar alguns dels seus executius. Un d’ells —Rafael Soriano— més que un gerent era un director comercial, home tanmateix hàbil i resolutiu en allò que feia referència a la tramitació dels aspectes econòmics d’una empresa. D’una gran mobilitat i dinamisme, Soriano va acceptar, en un primer moment, d’ordenar un desordre considerable, dins del desordre ontològic que generava la seva dinàmica personal.
També es van trobar alguns accionistes nous amb voluntat d’aportar diner fresc per tal de reflotar l’empresa. D’entre ells, passarien al Consell d’Administració i s’afegirien als que ja hi eren, Ramon Viladàs, Robert Vergés, Josep R. Carreras de Nadal i Lluís Arnau, que van treballar amb el Consell antic, del qual havien desaparegut legalment els representants del capital dels Cahner. El notari Francesc de P. Llach i Puig va acceptar la presidència del nou Consell, del qual va ser conseller delegat Oriol Bohigas.