ELS CRÍTICS

Història de pèrdua i radicalisme

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Seymour Lvov, “el Suec”, és un home de negocis que ho té tot: diners, una bona feina, una dona bellíssima i una filla adorable, Merry, que un bon dia desapareix perseguint la revolució dels convulsos anys 60 als Estats Units. Abans era el Vietnam, la militància i el sectarisme. Ara, el radicalisme i la seva rèplica absolutista, protagonistes d’un diàleg extremadament tens. American Pastoral és una història de pèrdua extrema i sobre el radicalisme, amb una família que s’esquerda de manera irrefrenable, amb una jove que és just al moment de la descoberta de moltes coses, entre elles el refús als pares. Una història que no ens és gens llunyana i que juga amb el símbol del temps en què s’estrena: en plena convulsió mundial entre bons i dolents, entre terrorisme i mà dura, entre amenaces i una macabra rutina. Per això, malgrat que la pel·lícula retrati la postguerra americana i que evidenciï l’efecte d’una guerra exòtica i abocada al fracàs, American Pastoral és la història d’una família, però també d’una Amèrica esgotada.

Aquest és el punt de partida de la novel·la de Philip Roth, Pastoral americana (La Magrana), que el film adapta. Un cos literari d’alt voltatge que serveix de matèria primera per al debut d’Ewan McGregor en les tasques de direcció. Una gran gosadia, per partida doble: d’una banda, per l’adaptació d’un llibre amb nervi i fúria, amb espurneig constant en cada lletra i sense cap sentència d’abast moral que permeti dividir l’espectre de personatges en bons o en dolents, perquè al llibre res és blanc o negre. D’altra banda, perquè suposa un canvi —valent, ningú no ho nega— de punt de vista: d’actor de llarga trajectòria a demiürg de mans tendres, la figura que passa a tenir sota control tota la maquinària que necessita una pel·lícula per arribar a un bon port artístic i comercial.

McGregor no ho tenia gens fàcil amb aquesta mena de debut. Espectador privilegiat de primeres espases com Danny Boyle, Peter Greenaway, Todd Haynes, Ridley Scott, George Lucas, Baz Luhrman, Woody Allen o el català J.A. Bayona, el canvi de rol ve amb la responsabilitat d’entomar el pes de la novel·la homònima de Roth i subratllant, encara més, la petja que deixa la culpa. Lluny de la densitat i de la tensió que emana de cadascuna de les pàgines del llibre, l’adaptació se centra en una relació paternofilial abocada al desastre i a la incomprensió, plantejada des del punt de vista tècnic d’un actor, és a dir: deixant fer als intèrprets i fent-se fonedís en la recerca d’una petja autoral. En aquest sentit, McGregor ens interpel·la gràcies al poder d’unes interpretacions al punt —destacable Jennifer Connelly— i amb algunes bones escenes, però quedant a mig camí en els objectius, fins a acabar reduïda a una pura translació esquemàtica de successos i de trama, de fets i d’imatges que funcionen com a generador d’impulsos a les nostres retines.

Més enllà del fracàs argumental que mostra un pare incapaç de recuperar una filla, Roth volia oferir-nos alguna cosa més. No només la fi existencial d’un home que ho tenia tot per ser un gran triomfador i que acaba perdut i sense entendre els capricis d’una vida que no cal entendre. Roth ens oferia ironia i una mirada de gran abast. Ens oferia l’ocàs d’un món, la fi d’una idea, la mort d’una era. La constatació que la pax romana del segle XX ha estat una entelèquia fictícia, ara ja amb la impossibilitat de saber que, com a civilització, possiblement no hi haurà un futur on acollir-se. La Pastoral americana, com a avançament d’una crisi que desemboca en el desencant roent d’aquest 2017.

 

American Pastoral 
Direcció: Ewan McGregor

Any: 2016
Durada: 126 minuts
Estats Units
Guió: John Romano,
basat en una novel·la de Philip Roth 
Música: Alexandre Desplat
Repartiment: Dakota Fanning, Jennifer Connelly, 
Ewan McGregor
Gènere: Drama, anys 60, drama familiar

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.