Ricardo Klement només volia passar desapercebut. Tan sols volia semblar un dels més de 200.000 argentins alemanys i descendents directes dels alemanys que residien a l’Argentina. Un dels gerents de Mercedes Benz que supervisava el funcionament correcte de la factoria reoberta en 1959. Però l’11 de maig de 1960 uns espies del Mossad van detenir-lo al carrer de Garibaldi, situat al districte de San Fernando de Buenos Aires.
Hi havia arribat tot just deu anys abans —després d’haver-se’n passat cinc més amagat a Europa— en un vaixell que havia salpat de Gènova. Emparat per aquesta identitat falsa i els avantatges que proporcionava la permissivitat del peronisme —Juan Domingo Perón va arribar al poder en 1946, l’any següent de la caiguda del nazisme— respecte del Tercer Reich, Eichmann va aconseguir allargar la seua existència.
Era el més significat dels milers i milers de simpatitzants del règim nazi que van trobar recer a l’Argentina. Van fer-hi cap a través de les ratlines, les “rutes de les rates” que van proliferar en acabar la Segona Guerra Mundial. Un seguit de viatges convenientment planificats gràcies als quals nombrosos criminals i col·laboracionistes del nazisme van poder emigrar al Nou Món provant de fer net i de reiniciar la seua vida.
Les ratlines, van ser-ne tres. La “nòrdica”, que passava per Dinamarca i embarcava els fugitius a Suècia. La “ibèrica”, que comptava amb la simpatia del franquisme i que sobretot partia de Galícia. I la “vaticana”, amb Roma i Gènova com a principals punts d’eixida.
La via italiana va ser, de ben lluny, la més utilitzada pels adeptes del nazisme. Hi jugava a favor, sens dubte, l’aversió de l’Església catòlica envers el comunisme. També va ser coneguda com “la ruta dels monestirs”, perquè el recorregut incloïa algunes parades en monestirs tirolesos i del país transalpí. A la Comissió de Refugiats del Vaticà, els pròfugs rebien la documentació falsa que els possibilitava establir-se amb facilitat en el continent americà.
No sols l’Estat vaticà els va aplanar el camí. La Creu Roja va posar el seu granet de sorra amb l’expedició de passaports falsificats, que van ser de molta utilitat no sols en el cas d’Eichmann, sinó també en el de l’oficial Josef Mengele, cap del departament mèdic del camp de concentració d’Auschwitz-Birkenau, i Klaus Barbie, cap de la Gestapo a Lió durant la invasió de França.
Eichmann, l’objectiu més preuat
Amb tot, el nazi més insigne refugiat a l’Argentina era Eichmann. Nascut el 19 de març de 1906 a Solingen, una població de l’estat de Renània, a mig camí entre Colònia i Düsseldorf, sota el Tercer Reich aquest oficial nazi va assumir la missió més oprobiosa del règim: la dels afers jueus, substanciada en la infame “solució final”, que va segar la vida a prop de sis milions de jueus europeus. La deportació de tots ells a Madagascar ideada en principi per Adolf Hitler va ser substituïda per la barbàrie de l’Holocaust.
A la transcendental Conferència de Wannsee —celebrada el 20 de gener de 1942 a un palauet dels afores de Berlín, ubicat a tocar del llac homònim— Eichmann va actuar com a secretari i va erigir-se com una de les veus més contundents —conjuntament amb les de Reinhard Heydrich, Heinrich Himmler i Hermann Göring— en favor de l’extermini del poble jueu. Tal com detalla el llibre La vil·la, el llac, la reunió (Edicions de la Magrana, 2002), de Mark Roseman, el Führer va eixir d’aquell conclave amb les idees clares.
Eichmann, acompanyat de la seua dona i els seus tres fills, no va establir-se directament a la mastodòntica Buenos Aires, sinó que abans va amagar-se a cavall de les províncies de Tucumán i Catamarca, a un paratge inhòspit anomenat Las Estancias. Va treballar a l’empresa Capri, l’encarregada de fer els estudis oportuns per a la futura execució de l’estació hidroelèctrica de Potrero del Clavillo. El propietari n’era Carlos Fuldner, un argentí que s’havia enrolat al partit nazi i que havia pres part de la guerra espanyola a bord de la División Azul. De tornada al seu país, va ajudar molts nazis a establir-se a l’Argentina.
Un dels seus treballadors, Gerhard Klammer, sempre va tenir clar qui era realment Ricardo Klement. Fins i tot va remetre una comunicació al Govern alemany en què els informava que coneixia el parador d’Eichmann. No obstant això, el gabinet de Konrad Adenauer mai no va mostrar-se interessat a repatriar i jutjar els pròfugs del nazisme. Klammer no va obtenir-hi resposta.
L’any 1959, quan Eichmann ja s’havia establert a Buenos Aires i Klammer havia retornat a Alemanya, el seu antic company va decidir revelar el gran secret que albergava. Va fer-ho a un amic capellà, que s’afanyaria a transmetre la informació al bisbe de la seua diòcesi. I el bisbe, al seu torn, tampoc no va tardar a contactar amb Fritz Bauer, el fiscal alemany —d’origen jueu i radicat a l’estat de Hesse— més actiu en la recerca dels criminals de guerra del règim nazi.
Klammer conservava una fotografia amb Eichmann i més gent quan treballaven plegats a Capri. Una instantània que el diari Süddeutsche Zeitung va publicar l’any passat. Va aportar-hi el nom fictici i l’adreça de què disposava, per bé que ja no continuava sent la mateixa.
No importava gens. Amb aquella informació i una pista segons la qual Klaus, el fill major d’Eichmann, festejava amb Silvia, una filla de Lothar Hermann —també refugiat a l’Argentina—, els serveis del Mossad ho van tenir fàcil per localitzar Eichmann, a qui van fer un seguiment fins que el 13 de maig de 1960, per fi, van segrestar-lo i drogar-lo. Deu dies després, el traslladaven a Israel, on s’estaria 316 dies en una presó de màxima seguretat a l’espera de la celebració d’un judici que sabia perdut. I és que aquella vista, iniciada l’11 d’abril de 1961, és coneguda com “el Nuremberg del poble jueu”. Van desfilar-hi més d’un centenar de testimonis, sobretot supervivents de la Xoà. El tribunal va reunir-se per acordar el veredicte vuit mesos després, l’11 de desembre de 1961. Ara fa seixanta anys. Condemnat a la forca per crims contra la humanitat, el judici va condensar les ànsies de revenja d’Israel. Va ser mort la nit del 31 de maig a l’1 de juny de 1962.
Un any més tard, la filòsofa jueva Hannah Arendt —que va cobrir el judici com a periodista per a The New Yorker— va treure a la llum un polèmic assaig, Eichmann a Jerusalem, amb un subtítol que sintetitzava el seu contingut: Sobre la banalitat del mal.
Arendt deixava anar que Eichmann, per la seua personalitat, únicament acatava les ordres dels seus superiors. De fet, davant el tribunal, l’acusat afirmà que actuava a partir de l’imperatiu categòric kantià. Al capdavall, un intent banal, molt banal, de purgar un passat tan menyspreable.