Tinc la sensació que, en el cas d’Oriol Bohigas, l’extraordinària mida del personatge i de totes les seves múltiples i variades facetes com a escriptor, articulista, gestor, polític, etc. i la de totes les seves tasques com a gerent d’urbanisme, director de l’Escola d’Arquitectura, regidor de Cultura, i president de l’Ateneu, la Fundació Miró i Edicions 62, han eclipsat la seva vàlua com a arquitecte, especialment entre les generacions més joves.
Tots els articles que he llegit aquests dies elogien el seu paper més públic i transcendent, com és lògic, però pocs parlen de la qualitat de la seva obra construïda des de l’estudi MBM (Martorell, Bohigas, Mackay). La veritat és que Bohigas ha sigut un dels arquitectes catalans més influents en tota una gran generació d’arquitectes, començant pels que en un moment o altre varen formar part de la seva càtedra de projectes de l’Escola d’Arquitectura, seguint pels que eren els joves arquitectes que varen acompanyar-lo a l’Ajuntament de Barcelona, i continuant amb tots els que ens vàrem formar amb les ensenyances de tots aquests, i vàrem tenir la sort de tenir-lo com a professor i director de l’Escola d’Arquitectura.
Bohigas va insistir en els seus projectes i el seu mestratge en una sèrie de valors que han caracteritzat l’arquitectura catalana de les darreres dècades i que recullen conceptes com l’atenció al context i a l’espai públic, l’adequació de la forma arquitectònica a la tècnica i materials amb què es construeix, i tot això amanit amb una matisació de la radicalitat del moviment modern, adaptant-lo al context local i a la tradició de l’arquitectura popular catalana. Llegits des de l’actualitat, els projectes d’MBM, especialment els de la primera època, enllacen molt bé amb l’arquitectura que s’està produint actualment al nostre país i és just remarcar-ho.
Sense voler fer-ne cap lectura històrica o representativa, voldria remarcar-ne a tall d’exemple, alguns dels que més m’han interessat personalment.
Habitatges del carrer Pallars de Barcelona (1958). Aquests habitatges, que ocupen la longitud d’una illa de l’Eixample, sorprenen per la seva contemporaneïtat, amb un bonic joc geomètric de la planta, on la llargada de l’edifici es trenca en diferents unitats separades per l’ombra que generen els nuclis reculats i afegint volum a la façana plana per doblegar lleugerament el pla, i marcar cadascun dels mòduls. Per reforçar aquesta imatge, cadascuna d’aquestes peces es corona amb unes cobertes a dues aigües en la direcció transversal de l’edifici, insistint així en una escala petita que encaixi millor en el Poblenou. L’ús de la ceràmica, les gelosies dels nuclis i les cobertes inclinades s’allunyen de l’estètica més radical del moviment modern per adaptar-se als materials més tradicionals i realistes de la nostra tradició constructiva.
La Casa del Pati (1962). Un edifici que construeix una comunitat al voltant d’un pati on cadascun dels habitatges s’individualitza amb petites reculades. La manera com la passera que dona accés als habitatges s’hi va separant per donar privacitat construeix un itinerari en el buit del pati partint del nucli que es dibuixa com un element vertical també autònom respecte al volum que l’envolta. La riquesa dels materials emprats, el totxo ceràmic i les rajoles vidriades construeixen un univers d’espais interiors amb una atmosfera molt particular.
L’església del Redemptor (1968). Un petit gest que fa recular el volum respecte a l’alineació del carrer per crear un espai de trobada previ a l’església aconsegueix crear una discontinuïtat al carrer on hauria d’haver-hi hagut un senzill edifici entre mitgeres, i així tractar amb el respecte degut la singularitat de l’edifici. L’espai interior —caracteritzat per les dues aigües de la coberta i per les encavallades que el suporten— i els materials modestos on predomina altre cop la ceràmica, la fusta i els ancoratges metàl·lics pintats de vermell, aconsegueixen una expressivitat austera molt adequada per a una església insòlita en un entorn urbà.
Els habitatges de la Meridiana (1959). Una façana de plaqueta ceràmica d’una plasticitat i atreviment sorprenents encara ara, on les finestres s’esbiaixen i sobresurten respecte al pla de façana per orientar-se al sud i evitar la mirada directa al carrer, aconseguint donar volum amb un sistema de variacions que dona diversitat a l’edifici tot i mantenir-ne la unitat. L’edifici es recolza en uns porxos amb arcs i es remata amb una mena de coberta inclinada amb referències a l’arquitectura tradicional.
Les escoles. Em costa escollir-ne tan sols una d’entre totes les que van construir. N’esmento tres de les que més m’atrauen per diferents motius. L’Escola Thau(1972), amb la seva magnífica grada exterior i l’escala lineal, que es converteix en un espai que relliga tots els nivells de l’escola i és l’element més característic del projecte; l’Escola Catalunyaa Sant Adrià del Besòs (1981), la qual, partint d’un contenidor molt simple que es relaciona amb el context industrial, aconsegueix crear una riquesa en la secció i els espais interiors absolutament sorprenent, i molt especialment l’Escola Mestres Montaña (1983), de Granollers, amb una planta memorable on s’estenen les aules il·luminades per patis interiors, construint una mena de petita ciutat amb carrers i places que reben llum d’unes grans lluernes, que generen un joc de cobertes inclinades molt interessant.
Podria haver parlat de projectes molt més grans i coneguts, o remetre’m als grans projectes internacionals d’MBM, però crec que aquest acostament més personal pot ser un bon homenatge a la figura de l’arquitecte, precursor d’algunes de les arquitectures que es construeixen ara mateix a casa nostra, influenciades, sense saber-ho, pel seu mestratge.