Les ciutats són una successió d’episodis, dates, esdeveniments, interessos, interpretacions i decisions. Hi ha ciutats amagades i ciutats explícites. I no hi ha dues ciutats iguals.
Oriol Bohigas tenia la capacitat de conèixer perfectament la seqüencia que les feia com eren. També tenia l’habilitat de reconduir la línia destructiva de les inèrcies. Podríem pensar que Bohigas és l’autor de molts dels planejaments urbanístics i d’alguns edificis incrustats en aquests planejaments, i també de situar-los equivocadament en els constructors de ciutats explícites, quan la seva característica fonamental era conèixer les ciutats amagades i no desatendre les seves necessitats.
Les hectàrees no tenen ànima ni ètica, i Bohigas es va atrevir a projectar i fer realitat transformacions en zones on regia “la dictadura del pam quadrat”, com havia definit Pasqual Maragall l’escassetat de sòl a Barcelona i la seva regió metropolitana, així com la mirada curta dels especuladors.
Tot i que era una de les cares de la modernitat, Bohigas rebutjava la novetat per la novetat, parlava obertament dels guetos de rics i, fins i tot en els edificis d’ús privat, buscava espais per a la convivència fructífera i per acostar-los a la utilitat pública.
M’agradava parlar amb ell d’aquestes coses i sobre totes les coses, perquè, com ja s’ha dit manta vegades, era un home savi, culte, inquiet, absorbia coneixement per capil·laritat i per militància en el combat contra la ignorància.
Tots vivim en l’escenari que configura el paisatge urbà que ens envolta i habitem entre parets que prèviament van ser pensades. Mentre caminava amb ell cap al nou eixample polèmic de Mollet del Vallès, que permetia a una ciutat créixer després de més de mig segle densificant-se sense escrúpols però amb necessitat de sostre, l’incitava a assumir com a col·lectiu d’arquitectes les pàgines glorioses i les condemnables, i ambdós concloíem que els mals governs teixeixen aliances indestructibles amb els mals professionals.
El seu edifici d’habitatges de promoció pública inaugurava la primera illa i convidava, incitava, provocava a tots els que venien després a fer la millor de les arquitectures. Es tracta d’un conjunt de 200 habitatges socials al barri avui ja integrat de Can Borrell, a Mollet del Vallès, format per una trama de 100 per 100 metres, amb les quatre façanes orientades als quatre punts cardinals. L’edifici és un tot i, alhora, és diferent a cadascuna de les quatre cares en funció de l’orientació i de les característiques de cada carrer que llavors només existien sobre el paper. Els blocs al sud i a l’oest estan formats per dues alçàries d’habitatges en dúplex. Als de baix s’hi accedeix des de l’interior de l’illa, i als de dalt per mitjà d’un corredor elevat que s’escapa de l’escaire de la cantonada. A la banda est es dobla el bloc, amb accessos verticals des del passatge interior i habitatges d’un sol nivell que donen a banda i banda. El bloc nord també té habitatges d’un sol nivell, i s’hi accedeix des del pati interior. El conjunt intenta que la porta dels dos-cents habitatges pugui veure el cel i sentir el vent, i reitera la voluntat de donar un caràcter públic (tot i ser un espai privat) al pati a través dels accessos des de l’interior.
Encara hauríem de fer en aquesta ciutat metropolitana un centre de salut que incorporava un centre de tractament de drogodependències i posava a prova el principi de solidaritat que tots proclamem i, a vegades, suspenem l’examen quan ens posen a prova. Més tard, ja en la Conselleria d’Interior, una intervenció a la plaça d’Espanya en forma d’una comissaria de Mossos, que és molt més que una comissaria.
La darrera vegada que vaig parlar amb ell passejava, ajudat per la seva estimada Bet Galí, per aquesta Barcelona vella que li tenia robat el cor i, amb la tossuderia sorruda que el caracteritzava, explicava que la ciutat és per damunt de tot el seu espai públic, i que els millors tresors ens els havien llegat generacions molt reculades i no sabíem valorar-los prou.
Em sumo als elogis a la modernitat d’Oriol Bohigas i agraeixo a la vida haver-lo conegut i compartit. Tot i la seva dimensió universal, permeteu-me que em quedi amb el meu particular record d’una visita d’obres, on acabàrem amb els peus bruts i el seu comentari en defensa de les ciutats i de les estructures ben pensades i sòlides, perquè han de perdurar per generacions i generacions, però, al capdavall, a vegades no ens adonem que el terra és fang entre els dits dels peus.