La seva biografia sembla una novel·la. De família aristocràtica arruïnada, rebé una fortuna en herència d’un besoncle que el convertí en ric, poeta reconegut, famós, polèmic, llibertí, defensor dels obrers i la llibertat dels pobles, intel·ligent, àcid, bisexual, lliure de tot tipus de convencionalisme social... Ho tenia tot per assolir altíssimes cotes d’escàndol en l’encotillada societat anglesa de principis del segle XIX. I així fou fins que, fart, deixà el Regne Unit per anar a Grècia a lluitar contra la dominació turca. I allà morí als 36 anys. Lord Byron.
Poeta llibertí. George Gordon Byron (1788 -1824) va arribar al món en una família de molt de nom i pocs diners. Son pare fou el cinquè baró de Byron i sa mare Lady Catherine Gordon. Tant un com l’altra marcaren la vida del futur poeta. Ell, per la part econòmica. Ella, per la sentimental. El pare fugí d’Anglaterra poc després d’haver nascut George, perquè la llei el perseguia pel volum dels deutes que tenia i que no podia pagar. Amb l’escàs volum de diners que li quedava se n’anà a França, a viure a una casa de sa germana, a la localitat de Valenciennes, on ho dilapidà tot amb dones de “moral distreta”i apostes en els jocs de taula. No durà gaire. Quan George comptava amb tres anys d’edat, son pare morí. Deixà la vídua i el fill carregats de deutes. En la ruïna, de fet.
Sa mare es convertí en la referència única per al nen, al qual llegà tant el seu caràcter tempestuós com la sensibilitat i la dolçor d’aspecte. La relació entre tots dos fou complexa, una mena d’amor-odi que durà tota la vida. Ell sempre l’acusà de ser la responsable de tenir una deformitat del peu dret, que l’obligava a coixejar, perquè rebutjà un metge a l’hora de parir-lo. A més, fou un nen de salut fràgil, molt sensible al fred que li provocava mal als ossos. Entre una cosa i l’altra va rebre les bromes i burles de companys d’escola, a les quals contestava adoptant una actitud de menyspreu i supèrbia, possiblement falsa, fent veure que el seu peculiar caminar no era tant coixesa com exemple de distinció.
Segons el complet retrat que va fer de Byron National Geographic Historia l’11 d’octubre de 2013, tingué una infància «difícil, en la pobresa». Quan ja tenia 10 anys —que en termes coetanis ja era un jove— la vida li canvià de dalt a baix. El germà del seu avi patern expirà sense descendència directa i els hereus foren sa mare i el futur poeta. A partir de llavors la mare el matriculà en els més selectes centres educatius, igual que la resta de la joventut de llinatges compostos. No obstant, George demostrà tot d’una que no era com la resta de la jovenalla de la seva condició social. Ben aviat tingué problemes amb l’autoritat del col·legi, alhora que es guanyà una justa fama d’excèntric i rebel. El 1805 entrà a la Universitat de Cambridge, on adquirí encara més mala reputació per la forma extravagant de vestir i la vida llicenciosa que portava.
Fent honor al que es deia d’ell, poc després abandonà els estudis superiors per anar a viure a Londres acompanyat d’una prostituta. Al cap de poc temps es quedà sense recursos i tornà amb sa mare, dedicant-se frenèticament a l’escriptura. El 1806 publicà el primer llibre de poesia, Composicions fugaces. L’any següent aconseguí que li publiquessin a l’Edinburg Review, una prestigiosa revista, el recull de poemes Hores d’oci. Les obres s’anaren succeint i, així, a poc a poc, anà adquirint un cert nom literari.
El 1809 exercí el dret que li pertocava per sang d’entrar a la Cambra dels Lords, tot i que de forma quasi immediata partí —el mateix any— a un llarg viatge pel sud d’Europa. Portugal, Espanya —els dos països en plena Guerra del Francès—, Itàlia, Grècia, Malta, Sardenya, Turquia, Albània... Un periple que durà dos anys —a l’estil del Grand Tour que feien els fills de l’alta societat per Itàlia i Grècia, per estudiar “el bressol de la civilització”, però que ell eixamplà per tota la resta de països—, durant els quals anà atresorant notes per a futures obres, col·leccionà amants d’ambdós sexes i alhora anava buidant les butxaques, fins que quedaren del tot eixutes i no li quedà altre remei que tornar a casa.
Coincidint amb el retorn a Anglaterra, hagué d’enfrontar-se a la mort de sa mare i de dos amics íntims de la infantesa, cosa que el deprimí profundament. Fou en aquests mesos quan es refugià en la seva germanastra Augusta Leigh —filla de la primera esposa de son pare—, amb la qual sempre se suposà que va tenir relacions sexuals.
Superà la tristesa centrant-se en la política. Com a membre de la Cambra dels Lords es dedicà a partir de 1811 a escandalitzar els seus companys d’institució, així com a la resta de polítics i als principals periòdics, fent enceses defenses dels obrers que cremaven maquinària industrial i criticà la pena de mort que se’ls imposava. Una actitud que atacava el cor del sistema industrial britànic i que aixecà una gran polèmica. Periòdics i d’altres polítics l’acusaven de ser un «antipatriota». I ell, com a resposta, es declarà en contra del patriotisme d’aquells als quals importava «més un teler que una vida humana», cosa que incrementà fort ferm la seva mala fama entre els cercles més conservadors.
Els escàndols polítics que provocava arrodonien els rumors sobre la vida dissoluta que no feien més que créixer. Prostitutes, excessos de tota mena, pràctiques homosexuals... i això que només comptava amb 23 anys. Lord Byron, però, no es dedicava només a escandalitzar, també escrivia. I molt bé. Les notes preses durant els dos anys de viatges es convertiren en l’obra Les peregrinacions de Childe Harold, que fou rebuda entre mostres de general admiració cap a la genialitat literària d’aquell jove excèntric.
L’èxit literari li arribà com una explosió. Fins aleshores era més o menys conegut en ambients reduïts. De cop i resposta, però, «la fama va créixer en una sola nit», segons va escriure anys després un amic seu. I com que, a més, era jove, guapo, amb tocs de supèrbia, amb vida llicenciosa, ric... Aviat es convertí en objecte dels comentaris del tout Londres. Una de les relacions més tòrrides que tingué en aquells moments fou amb Lady Carolina Lamb, que després que ell la deixés ella es dedicà a espargir que fornicava amb la seva germanastra, que tenia relacions homosexuals... I això eixamplà encara més la llegenda escandalosa del poeta.
En els quatres anys següents, a mesura que s’estenia el reconeixement a la seva qualitat literària —que creixia llibre rere llibre—, augmentava en paral·lel l’odi que despertava entre algunes parts de la classe dominant tant per posicions polítiques antipatriòtiques com pels rumors sobre la vida privada llicenciosa que portava.
El 1815 va semblar que podria canviar d’actitud quan es casà amb Anne Isabella Milbanke. Un miratge. Homes i dones seguiren compartint la seva intimitat sense descans. En un sol any tingué temps de deixar embarassada la dona —de la qual seria la seva única filla oficial, Augusta Ada, una brillant matemàtica— i passar pel llit d’una ignota però a ben segur alta quantitat d’amants d’ambdós sexes, i per això, quan l’esposa va entendre que no canviaria, l’abandonà. Era el 1816.
El fet que l’esposa l’abandonés fou com la confirmació pública de tots els rumors. Es passà a parlar obertament sobre la seva condició de «sodomita» o que, entre d’altres obscenitats que protagonitzava, mantenia «relacions incestuoses» amb sa germana. Pràctiques que, quan emergien a la superfície social, no podien ser disculpades. Començaren a córrer teories segons les quals patia una malaltia mental que el feia actuar així. Una de les seves grans amigues de la més alta societat, Lady Melbourne, li va escriure una sentida nota en la qual li deia que no el tornaria a rebre mai més a ca seva. L’exemple aviat va ser seguit per altres llinatges distingits. Fins i tot amics seus de vida dissoluta li donaren l’espatlla. Alguns periòdics el compararen amb Neró i Calígula.
La situació de Byron era greu. Podia ser acusat de diverses activitats que eren delicte. Comprengué que les coses se li podien complicar seriosament en aquella encotillada societat anglesa. Així que partí cap a un voluntari exili. Viatjà per Europa, publicà noves obres —com la inconclusa Don Joan, que alguns periòdics anglesos titllaren d’«obscena i impietosa»—, incrementà fort ferm la llarga llista d’amants, es relacionà amb altres escriptors britànics que també viatjaven per Europa —com fou el cas dels germans Percy, Claire i Mary Shelley, i John William Polidori, amb els quals estigué allotjat en una casa a Suïssa on una tarda de tempesta fantasiejaren amb històries de terror que donaren lloc al Frankestein de Mary i El vampir de Polidori—... i amb la mateixa intensitat amb què escrivia també somiava a participar en els moviments emancipadors que es vivien en alguns indrets europeus. A Itàlia s’involucrà amb els carbonaris que lluitaven contra el domini del papat i d’Àustria. I quan conegué que a Grècia havia esclatat, el 1821, una rebel·lió per alliberar-se del jou turc, que durava des de feia segles, tot d’una va entendre que aquell era el seu destí.
Va escriure al Comitè per a la Independència de Grècia de Londres anunciant que posava la seva «fortuna i nom» a disposició de la lluita i que volia participar-hi activament. Durant quasi dos anys organitzà una mena d’expedició militar particular: comprà medicaments, pólvora, armes... i ho embarcà tot en un vaixell que adquirí, i a bord del qual partí el 1823 cap a l’illa de Cefalònia. En arribar, es trobà enmig d’un caos absolut: els turcs controlaven les costes des de la mar, els rebels grecs s’havien refugiat a les muntanyes de l’interior i, a més de lluitar contra l’ocupant, també es mataven entre les diferents faccions.
Al llarg de cinc mesos Byron atorgà el seu favor econòmic a un dels cabdills grecs, el príncep Mavrokordatos, el qual, gràcies al suport del poeta, pogué equipar un parell de vaixells que capturaren un buc enemic de 12 canons. Encoratjats per l’èxit, planejaran l’alliberament de la regió de Missolonghi amb una força de xoc d’uns 500 soldats, dotats amb artilleria. El ric escriptor no dubtà a posar la seva gran fortuna com a garantia per començar a preparar la gesta. Somiava a passar a la posteritat com un heroi bèl·lic que havia ajudat la llibertat grega.
L’ofensiva havia de començar el 14 de febrer de 1824, però les habituals discussions entre els diferents cabdills grecs s’afegiren al fet que els soldats no volgueren partir si no se’ls augmentava força la paga; alguns desertaren... Un desastre. Byron, abatut i enfurismat, es retirà a la casa on habitava, a pensar què podia fer. No tingué temps de fer res més. Caigué malalt al cap d’uns dies, amb molta febre, espasmes... Els metges que l’atengueren no s’arribaren a posar mai d’acord sobre què li passava —se suposa que fou malària— i els remeis es limitaren a poca cosa més que sagnies al cap. Després de quasi dos mesos d’anar empitjorant, morí el 19 d’abril.
El cos, embalsamat, fou tornat a Anglaterra, on va ser soterrat quasi en la clandestinitat. Algunes de les seves obres foren cremades en públic, en mostra de rebuig. El poeta maleït seguia provocant horror entre els seus parells anglesos, mentre a Grècia rebia homenatges populars com un gran heroi.