Els crítics

València: òpera i postguerra

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Certament, la feinada deu haver estat impressionant, però calia fer-la. Com a símptoma d’aquesta necessitat val la pena citar, com fa l’autor, el text de la Història de la música Catalana, Valenciana i Balear (1999) que liquida el període 1936-1971 dient que “les representacions líriques van ser alarmantment escasses” i en cita, només, dues. El cert és, però, que entre 1936 i 1959 s’hi van representar 570 òperes. Gonzàlez Fabra en dóna fe en un text exhaustiu —certament monòton— en què consta, de cada títol, el context, els intèrprets i l’opinió de la crítica. Els hooligans de les veus hi trobaran el rastre que deixaren, a València, algunes grans veus i moltes més de modestes. Però els altres dos aspectes d’aquesta crònica—elcontextilacrítica—mereixen una especial atenció.

Sobre el context hi ha dos notables encerts: el primer és el de resseguir els esdeveniments polítics de l’època —els internacionals, sobretot, atès l’asfixiant avorriment dels espanyols— per la incidència que tenien en la programació però que té, a més, l’enorme virtut d’evitar parlar de l’òpera com un fenomen autoreferencial. Gonzàlez Fabra ho fa en unes síntesis molt precises i amb la mentalitat democràtica i conscient, a més, de la cultura a què pertany. L’altre context fonamental —l’empresarial— consta, àmpliament en aquest llibre. És fonamental perquè qui determinava les obres que s’havien de representar eren les companyies de cantants que llogaven —o contractaven— els teatres, és a dir, no hi havia una direcció artística. Ni hi havia, tampoc, un finançament públic suficient. El llibre inclou, a més, una valuosa “taula de les recaptacions de taquilla, del percentatge d’ocupació del pati de butaques i del percentatge de distribució de beneficis de les representacions entre 1940 i 1953”. I, aleshores, tot s’entén.

En aquest context, les òperes que es programaven eren, només, les que els empresaris creien que es vendrien bé: s’emporta la palma Marina d’Arrieta, que “pertenece ya al acerbo familiar [...] como los retratos amarillentos de los abuelos”, i la resta tenia una sobredosi de Verdi i Puccini. Diu un crític que els aficionats “no hacen más que oír siempre las mismas tres o cuatro óperas [...]. Estamos empuccinados a no poder más”. Aquesta mentalitat que associa l’èxit econòmic a la monotonia, és vigent, encara avui, a d’altres grans teatres. I formava també part del context l’associació —letal— de l’òpera amb els rics perquè “La ópera es un espectáculo de lujo y distinción. Las toaletes elegantísimas, la etiqueta en los trajes de los caballeros, forman el marco adecuado para ese género líricoteatral”. Eral’època i, certament, no només a València.

El que és fascinant, però, és la crítica que es publicava, un fenomen no només valencià. Començant pel patètic metallenguatge de què es valia: “hicieron gala”, “derrochó voz” o “un Rigoletto de categoría”. Un amanerament sense més transcendència que el ridícul. I les crítiques no parlaven de dramatúrgia, senzillament no es podia parlar del que no existia.

Però el que sí que comparteixen aquelles crítiques amb moltes de les actuals és el fet de valorar l’art de l’òpera per les veus i, una mica, per l’orquestra. Sembla que estiguin parlant d’un recital d’àries i que se sentin molt competents en plantejar-ho així. La trajectòria —discontínua— de l’òpera valenciana entre 1936 i 1959 que explica Ernest Gonzàlez Fabra mostra les dificultats —contextuals— amb què hagueren de batallar els valencians, però deixa veure també la feblesa de la manera d’entendre-la i de valorar-la. Una mica com a tot arreu.

 

Crònica de l’òpera representada a València (1936-1959). La Guerra Civil i la Postguerra
Ernest Gonzàlez Fabra

Institució Alfons el Magnànim 2017
371 pàgines
17 euros 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.