Un home que dorm

Des de les primeres pàgines, quan Jonàs, el protagonista de l’última novel·la d’Adrià Pujol (Begur, 1974), es diu a ell mateix “Vols dormir, dormir, potser somiar”, apropiant-se sense dir-ho de les famoses paraules del monòleg de Hamlet, el lector s’adona que rere el títol memorable i eufònic d’aquesta singularíssima proposta literària hi ha més d’un joc intertextual constant, riquíssim i, alhora, desconcertant. Adrià Pujol és un dels millors lectors contemporanis del novel·lista francès Georges Perec, i un magnífic traductor seu que, amb L’eclipsi (L’Avenç, 2017), va saber traslladar brillantment la gran obra oulipiana sobre la desaparició de la lletra e convertint-la en l’eclipsi de la lletra a en la versió catalana. Sempre divertit, enginyós i disposat a complir tots els constrenyiments possibles a l’hora d’escriure, Perec va publicar el 1967 una de les seves obres menys conegudes, Un homme qui dort, història dels successius somieigs d’un home jove, que en una audaç segona persona del singular, narra la seva solitud i la seva indiferència social i resol el seu malestar vital fabricant somnis.

El Jonàs d’Adrià Pujol deu el seu nom de pila al fet que de jove va fer una adaptació de Moby Dick per a un treball universitari. Es diu Jonàs Girondí. Nascut a Argelers a principi dels anys setanta, treballa com a videoprogramador a Barcelona i fa classes a mil·lenials a Figueres, tibant potser en excés la versemblança. Com qualsevol artefacte narratiu, també un videojoc necessita un narrador omnipresent i omnipotent, i el d’Els llocs on ha dormit Jonàs s’expressa ara en tercera persona ara en segona amb un virtuosisme de vegades excessiu però admirable i natural, amb una paraula creativa que raja amb humor insolent i un to d’artifici col·loquial que li permeten fer continus jocs de paraules (“¿Trobes que soc un parenoic? Més aviat un psicopare”), proposar adjectius sorprenents (“bisbètic”, “mamifèric”, “homes cigalapàusics”) o verbs (“la carretera es geperuditza”), comparacions brusques i abarrocades i fer tota mena de picades d’ullet (“Els jocs on has dormit”, “els fills milloren el fil familiar i el fil del món”) que faran les delícies del lector que admiri el domini de la llengua i demani alguna cosa més que una bona història.

El més vistós de la novel·la, naturalment, és el món del videojoc, presentat com un “cercle encantat i fora de la realitat circumdant”. El protagonista concep la seva feina de videoprogramador com un fabricant d’històries i aquestes, com a màquines de virtualitats narratives: ara un joc que va d’una agent del Mossad que té missions arreu del planeta, ara un altre que imagina en una Barcelona fumosa i humida en un guió esquitxat de sang i fetge, amb jueus usurers, concubines, pillets i fantasmes. Ara un tercer en què el jugador condueix una volva de pols que rodola, voleia i flota per un bloc de pisos, entra als soterranis, puja per l’ascensor, es fica en habitacions i neveres... per convertir-se en una mena de monstre de la pols amb vida pròpia.

La nit produeix, però, els seus monstres en forma d’història de taràntules i de malsons, sobretot si qui protagonitza el relat no ha pogut dormir i s’arrossega, d’interrupció en interrupció esgotadora, cuidant criatures malaltes. Perquè, sobretot, Jonàs és algú que té fills i que té son, molta son. Sap que dormir poc atrofia les neurones i que tot el futur és somiable. Està ben convençut que les seves dentrites, les terminals de les seves neurones, treballen de nits ordenant la vida i fabricant memòria. Vivint entre algoritmes, bugs, pantalles, vides, sensors i avatars, Jonàs té la sensació repetida d’haver escanyat una nit una noia, tot i que no ho pot assegurar. És aquesta angoixa la que dona el tombant existencial del llibre i, potser, el misteri el fa més interessant. Ell juga l’escena en el tauler del seu cervell i dubta de si va passar de veritat, no sap si és un record real o un somni o, pitjor encara, desconeix si és ell mateix qui es governa o si, en canvi, algú el pilota, si hi ha un creador que juga amb ell.  El personatge es torna patètic i empàtic. Apareix gairebé per sorpresa un relat de filiació sobre què significa ser  pare i ser fill, sobre el rol de les Noves Paternitats assumit pel Nou Home en el marc d’una Nova Parella més igualitària.

Diu que la tradició a Argelers era penjar a la porta d’una casa el cordó umbilical acabat de tallar per anunciar el nou naixement. Emergeix aleshores l’homenatge a la dignitat del pare (“home encantat amb la perpetuació tradicional”, “el teu pare sabia dur un hort i tu compres hortalisses”) que xoca amb l’home que no pot dormir i que vol canviar les relacions de poder, però que tan immergit com està en els xumets, bolquers, cotxets, febres nocturnes, etc. deambula solitàriament per la penombra. Com a home amb son que és, comença una veritable “arqueologia de la dormició”, recordant no tan sols els llocs on ha dormit al llarg de la vida (“a la falda de la mare és on has descansat més bé”) sinó sobretot de la gent amb qui hi ha dormit. Però, sembla preguntar-se l’autor del llibre, quantes vides pensa Jonàs que encara li queden? La resposta és clara: la vida no és un joc i només en els videojocs el jugador pot anar enrere, desfer el seu destí i afegir les baules que potser el portaran a triomfar.