L’EMPRENEDORIA DE MILLARS
Malgrat la presència inerta actual, Millars va gaudir d’un protagonisme indiscutible durant el primer terç del segle XX, quan Hidroeléctrica Española iniciava la construcció de la presa Juan de Urrutia, en homenatge a l’empresari alabès pioner en matèria hidroelèctrica i fundador d’Hidroléctrica Ibérica i Hidroeléctrica Española. A diferència d’altres conques fluvials, Hidroeléctrica Española va fer del Xúquer un autèntic banc de proves del nou model de generació energètica, tant pel que fa als seus aspectes constructius com d’organització. Per primera vegada, una conca fluvial era concebuda des d’una òptica global, com un sistema de generació hidroelèctrica que seria exportat en un futur a altres rius espanyols. És per aquesta raó que entre el 1910 i el 1930 Hidroeléctrica Española va construir diverses preses, pantans, salts i centrals que havien de treballar coordinadament. Es tractava, doncs, d’un mecanisme complex amb diversos elements —preses i centrals, embassaments i contraembassaments— connectats i programats per actuar formant part d’un sol organisme regulador i generador d’energia.
Per aquell temps, dèiem en línies anteriors, Millars va assolir, fruit de la construcció de la presa, el seu pic demogràfic, amb més de 2.300 habitants, que ha anat perdent irrefrenablement al llarg de les dècades, fins als pocs més de tres-cents que comptabilitza avui dia. Tot ha tornat al seu ritme primigeni, de subsistència secular, amb una activitat modestament agrícola i ramadera, malgrat alguns intents industrials en el sector tèxtil durant la postguerra, quan els germans Sáez Merino hi instal·laren uns primers telers. Aquests fills de Millars esdevindrien així els pioners a l’estat espanyol en la confecció de roba texana i crearien marques tan legendàries com Lois, Cimarrón, Caroche o Caster. El 1976 emprenien camins per separat. Manuel Sáez Merino continuava en el sector tèxtil, amb fàbriques que arribarien a sumar 1.700 treballadors. El final dels vuitanta i, sobretot, durant la dècada dels noranta la competència ferotge en el sector va provocar la inevitable decadència del grup empresarial, resistint amb més pena que glòria fins el moment de la seua clausura el 2008. Aquelles primeres peces de roba tallades pel sastre de Millars i cosides per les dones del poble són ja patrimoni de la història local.
TOUS I EL SEU PANTÀ
A Millars el Xúquer dona mostres d’aturar-se: és embassat per la presa de Tous que en situa en el poble la cua. Aquest pantà allargassat va ser protagonista del fet més fatídic que han patit els habitants del riu. La de Tous era l’última presa del curs del Xúquer, una mena de porta al pla de la Ribera. A l’antic poble de Tous —avui sota les aigües—, però sobretot a Sumacàrcer, el paisatge es transforma: l’orografia indulgent, horitzontal o gairebé, ha permès el desenvolupament d’un regadiu capitanejat per la taronja. La Ribera Alta és una terra fèrtil, històrica, rica, i és sobre ella que es va desfermar la tragèdia d’aquest pantà. Era la tardor del 82, quan els pobles riberencs es van veure sorpresos per un dels fenòmens meteorològics més destructors: la ciclogènesi explosiva. Aquesta bomba meteorològica formà una borrasca profundíssima, un episodi de gota freda extrem que acumulà més de mil litres per metre quadrat a la Mola de Cortes. Era el 20 d’octubre del 1982, quan, a causa de les pluges torrencials que ja feia un dia que es produïen, el pantà de Tous, amb una capacitat de 80 hectòmetres cúbics, arribà a embassar fins a 120 hectòmetres cúbics a les 19:13 hores d’aquella fatídica jornada. Malgrat l’intent d’obertura de les comportes dels sobreeixidors passades les set de la vesprada, aquestes no varen funcionar. El desenllaç era inevitable. La presa rebentava a les 19:15 hores, provocant una crescuda que assoliria els 16.000 metres cúbics per segon a Alzira. Al seu pas, arrasaria i inundaria, sense pietat, pobles i camps, deixant un reguer de morts i destrucció, amb una xifra per pèrdues materials que assoliria els 300 milions d’euros. A les poblacions més pròximes a la presa, com Sumacàrcer, l’aigua arribaria fins als vuit metres d’altura, mentre que a Alzira o Carcaixent assoliria els quatre metres.
Els danys estructurals provocats varen determinar el trasllat d’alguns pobles, com Gavarda i Beneixida, a posicions més elevades. El 1997 el Tribunal Suprem desestimava l’argument de l’estat que assegurava que la catàstrofe havia estat provocada per força major, i fallava a favor de l’Associació de Daminificats de Carcaixent, la qual reunia uns 450 socis de Carcaixent, Antella i Sumacàrcer. La maquinària estatal trigaria un quart de segle a pagar les darreres indemnitzacions que arribaria massa tard per a alguns dels daminificats...
La construcció de la nova presa de Tous finalitzà el 1994, amb una capacitat de 378 hectòmetres cúbics i amb la posada en marxa d’un innovador sistema d’informació hidrològica importat de Japó —una extensa xarxa d’aparells ubicats al llarg de la conca informa en temps real de la quantitat de pluja i del cabal existent en aquell punt—, que abraça la totalitat de la conca del Xúquer i que s’implementaria a la resta de conques hidrogràfiques espanyoles.
La presa actual està dissenyada per a suportar una avinguda de 22.000 metres cúbics per segon i una solta de 3.500 metres cúbics per segon, que només inundaria Alzira i Sueca, però sense les conseqüències i ni els danys ocasionats en aquell moment. Malgrat tot els elements de seguretat, a la memòria del Xúquer i de la gent del riu quedarà gravada a foc aquell dramàtic octubre del 82.