CORTES DE PALLARS
Cortes de Pallars s’oculta darrere d’un penya-segat. La muralla natural el protegeix i no el fa visible al viatger que hi accedeix per carretera des de Cofrents, fins que aquest no arriba al pont, excessiu i funcional, que travessa el Xúquer.
Cortes és una població discreta, compacta; no arriba als 800 habitants i transmet l’atmosfera d’un nucli històricament aïllat. En aquesta geografia instransigent, l’orografia es relaxa a la Mola de Cortes, una muntanya de perfil tabular, amplíssima, abundant en fauna salvatge —no debades va ser declarada Reserva Nacional de Caça el 1973— i on es van fer forts uns 3.000 moriscos en publicar-se el decret d’expulsió el 1609.
Als seus peus, la presa de Cortes de Pallars reté les aigües del Xúquer i nega qualsevol barranc i raconada d’aquest laberint de pedra enclavat entre el massís del Caroig i la serra de Martés. La presa entrà en funcionament a final de la dècada dels vuitanta del segle passat. Posteriorment (2003-2006) s’inaugurà una segona central hidroelèctrica —la Muela II—, situada en una cavitat excavada sota terra i amb dimensions que superen —asseguren els entesos— les de la catedral de València. Amb tot, entre Cofrents i Cortes de Pallars aquesta vall ha esdevingut el gran rebost energètic del País Valencià.
No marxem, encara, perquè el municipi posseeix diversos castells d’origen àrab, entre els quals destaca el de Chirel. Altiu, enfilat dalt d’un cingle vertiginós, fou punt de control de la vall del Xúquer. La fesomia actual —o el que queda d’ella, ja que es troba en un estat de degradació avançat— respon a intervencions del segle XV. El complex defensiu inicià la seua decadència amb la fi de l’anteriorment citada revolta dels moriscos a la mola de Cortes. En l’actualitat, un camí en perfecte estat i amb pendent considerable permet atansar-s’hi. Chirel conforma un mirador natural, una talaia de primer ordre sobre l’engorjat per on transcorre el Xúquer.
El vessant septentrional del massís del Caroig continua abocant al riu parets i cingles, amb topònims, com la Muralla, que no deixen dubte dels rigors d’aquesta orografia. Enfilat, com si es tractara d’un niu de rapinyaire, hi ha l’altre castell, el de Madrona, que domina l’embassament i la presa del Naranjero, que regula una vegada més el riu.
En aquest tram, el viatger tindrà dificultats per a seguir de prop el curs fluvial. La carretera se n’allunya, i aquest paisatge mineral inexpugnable queda lliure de la presència humana. Estreta i regirada, cada quilòmetre transcorregut per la carretera que mena a Dosaigües representa un petit assoliment en aquest via crucis. L’asfalt ascendeix primer a El Oro, un poble mínim, i d’ací a la planúria indefinida d’una mola que ens separa de la Foia de Bunyol. Penetrem de nou en el paisatge abrupte de la muntanya àrida, on perviu Dosaigües, poc abans de tocar el Xúquer i remuntar a Millars. Viatgem al fil de la frontera lingüística, fruit dels repoblaments històrics de la zona. Són pobles de parla castellana, però que, a mesura que ens aproximem a la comarca Ribera Alta, donen mostres d’una tímida catalanització. A Millars, delaten aquest fenomen alguns topònims que no poden ocultar la transició: el Castillet o la Fuentes de las Donas, per posar un parell d’exemples.
