Quan el País Valencià s’aboca a la Manxa queda tenyit de bruns, torrats i grisos. Una paleta de colors que parla de l’escassetat d’aigua i de la baixa humitat, i que el verd fosc, sec del matollar s’encarrega de ratificar. Ací la terra és terra, despullada de tot artifici, essencial, sòbria. Es rebrega, es regira sobre ella mateixa en un gest de patiment provocat per l’estrès hídric. Una geografia dura, intransigent, categòrica: ni un pam de pla, ni mitges tintes. Pendents i muralles minerals infranquejables s’obren al pas dels primers quilòmetres del Xúquer per terres valencianes, molt castellanes encara pel que fa a llengua i cultura. El riu penetra en aquest cataclisma mineral, de poblament humà esquifit, amb tres quatres parts de la seua existència transcorregudes, des que va nàixer als Monts Universals, per sobre dels 1.500 metres d’altitud, fronterers entre Aragó i Castella. De camí, ha travessat la Manxa, horitzontal i previsible, i la Manchuela, amb els primers plegaments de la geologia.
Cofrents el rep al País Valencià en qualitat d’amfitriona. I és als seus peus, com indica l’origen del seu topònim, on s’aiguabarreja amb el Cabriol, el principal afluent. Així és: Cofrents prové de la Confluentum romana, que amb el pas dels segles fou de poblament àrab i depengué del Califat de Còrdova, tot i que sembla que també degué pertànyer als regnes àrabs de València i de Múrcia. Hi passà Jaume I, però no per molt temps: la zona aviat formà part de Castella, a causa del Tractat d’Almirra (1244). A principis del segle XIV (1304) s’incorporarà definitivament al Regne de València, amb Jaume Ii el Just. Si un fet ha patit històricament aquesta vall és que ha estat víctima de les tensions i rivalitats entre Castella i Aragó, esdevenint-ne camp de batalla.
Siga com siga, Cofrents presideix aquest territori, una comarca natural que, coses de l’evolució i dels equilibris geopolítics, ha passat a denominar-se Vall d’Aiora-Cofrents, per ser Aiora el municipi que concentra més població (5.200 habitants) i el qual fa funcions de capital. Des que el 14 d’octubre de 1984 va entrar en funcionament la central nuclear de Cofrents, la identitat d’aquest poble ha quedat tristament lligada a la presència de la planta de generació elèctrica, a les protestes ecologistes dels vuitanta del segle passat i a l’amenaça permanent de tenir a la porta de casa una instal·lació amb un potencial destructor fora de mida, especialment quan sabem que es troba a tres quilòmetres d’un volcà adormit —el volcà del Cerro de Agras—, però amb la càmera magmàtica en funcionament, encarregada d’alimentar el balneari d’Hervideros, batejat amb aquest nom per raons òbvies. La Cofrents actual és la del castell enlairat, sòlid i no poc desafiant, i la del pont modernista sobre el Cabriol, i la dels camins amables que recorren ambdues ribes d’aquest riu.
No obstant, el poble reserva al foraster la imatge que dona origen al seu nom: la confluència de dos cursos. Cofrents, hem dit a l’inici del capítol, fou la Confluentum romana, perquè al vèrtex de la proa sobre la qual s’erigeix la població el Cabriol es fon amb el Xúquer. L’aiguabarreig pren aspecte d’una làmina d’aigua tranquil·la, de vegetació abundant i de ribes amables, que flueix parsimoniosament fins l’entrada d’un congost categòric. Com unes columnes d’Hèrcules, unes comportes en regulen el cabal i fan de porta d’accés a aquest món claustrofòbic i mineral que s’estén sobre una desena de quilòmetres. A l’entrada del congost, hi ha els anomenats Embarcaderos, un espai d’esbarjo des del qual una embarcació turística fa el trajecte fins a Cortes de Pallars i permet descobrir aquest tram de riu encaixonat.
