Des de principi de novembre que el sol només surt en comptagotes i, dia sí dia també, els núvols violacis amenaçadors queden encimbellats sobre la Serra de Tramuntana. Però, les poques estones de sol ajuden a pintar colors intensos i a passar millor aquests dies d’un temps hivernal que fa temps que no es recorda a l’illa. Amenaça de xàfec i fa un fred humit que cala als ossos. No obstant, a Mallorca el novembre és temps de fires: la de la mel de Llubí, l’oli de Caimari, l’arròs a Sa Pobla o la de muntanya a Bunyola. Feia dos anys que, per precaució sanitària, Bunyola no organitzava la seva. La fira és eclèctica, més de tipus artesanal que no pas circumscrita a un públic amant de l’esport i el senderisme, com el que sembla que busca ara el Consell amb les seves campanyes per fomentar el turisme esportiu. La de Bunyola, igual com moltes altres, és més un espai de reivindicació de la tradició popular que no un mercat per anar-hi a fer negoci.
Aquesta tradició acaba entaforada en un pot de melmelada, es percep sempre en el cupatge d’una ampolla de vi mallorquí o entre les 14 varietats d’herbes que s’usen per fer el conegut licor d’anís. També, des de fa tres anys, als dissenys que estampa en Ferran a les seves samarretes i dessuadores: ell i la seva parella, la Mar, radiografien sobre la tela els principals cims de Mallorca (el Puig Majó, el Penyal des Migdia, el Massanella, per ordre d’alçada, etc.), traçant múltiples formes i serigrafiant-los sobre qualsevol color. En Ferran Permanyer és de Balenyà, a la plana de Vic, i reconeix que la naturalesa de l’illa l’ha atrapat.
“Venia a passar els estius, però vaig conèixer una noia d’aquí i ja em vaig quedar. Aquesta illa la gent només es pensa que té platja i estrangers, però hi ha unes muntanyes molt bèsties i moltes rutes per fer”, explica. I l’admiració pels pics de Tramuntana, i els dibuixos que feia com a aficionada la Mar, van ser el detonant perquè ambdós obrissin el taller Molta Muntanya, que ja compta amb deu punts de distribució per tot Mallorca i un a Barcelona. Reconeix que tot va començar gairebé per casualitat, “ja que la meva parella fa dissenys minimalistes de muntanyes, i volia fer-se una samarreta amb els seus dibuixos. I aquí vaig descobrir la serigrafia. Jo vivia amb mes gent i els companys de pis van començar a demanar samarretes. Primer, em vaig construir una màquina per serigrafiar amb fusta i ara ja n’hem comprat una de professional”. La seva feina ajuda a dibuixar una geografia particular, camins de significat que més d’un viatger a l’illa desconeix en un temps que “pel Govern només són importants les hamburgueseries, els hotels i els alemanys”, es queixa en Jordi Cloquell (Muro, 1946), lutier de Bunyola, catalanista i amic personal del conseller a l'exili Lluís Puig.
En Cloquell té una exposició de simbombes a pocs metres d’on en Ferran ha posat la parada de roba d’autor. Aquest lutier és un tipus ferreny, que es guarda la testa amb una boina negra i manté un somriure permanent a la cara mentre ensenya a tocar la simbomba als més menuts que entren dins de la seva cotxera, sota casa seva, on precisament va acollir i ensenyar la cultura local al grup de balls populars Amunt i crits, de Terrassa, que dirigia l’exconseller exiliat. D’allà en va néixer una bona amistat, que encara dura malgrat l’exili d’en Puig, que va permetre a en Cloquell fer estades a Llívia i Esterri d’Àneu per ensenyar balls mallorquins quan en Lluís era director general. Sembla evident que en Jordi ha nascut per acabar essent baluard de la cultura mallorquina que embolcalla amb la bandera que li presideix el balcó, immortalitza a les pàgines dels seus assaigs sobre música popular, els seus cançoners i banya amb unes herbes mesclades de factura casolana que fan un suau massatge al paladar. Aromes de la Serra, res a envejar a les Túnel o Moyà, que tenen més força comercial.
Aquest és un dels últims fabricants de simbombes que hi ha a Mallorca, un instrument de percussió que “històricament s’usa per cantar corrandes de Sant Antoni”. No és originari de l’illa, tot i ser un instrument essencial de la seva cultura popular. “L’origen és una mica incert, els països mediterranis n’hi ha i al centre d’Europa, també. Allà on hi ha més informació d’aquest instrument és al museu d’instruments populars de Viena. Fins i tot, a Viena vaig trobar un grup de vellets de Rússia que la tocava”, recorda. La devoció amb què toca l’instrument, i l’ensenya a tocar o repara pels més menuts, és directament proporcional a la que posa quan els fabrica: “Es fa amb una pell de cabrit o conill, que s’adapta a una caixa de ressonància i segons la caixa té un so o altre. Amb una canya, que es toca amb les mans molles i de forma horitzontal, es fa vibrar la pell”.
A la cotxera d’en Cloquell ben bé que si podria fer un concert. A part de simbombes, també fabrica teca-tecs, “que els caçadors usaven per caçar rupits, el pit-roig en català estàndard”. “Representa el so de les femelles i, llavors, venen. Ara està prohibit usar-los”, recorda. Son instruments fets amb material de canya, reciclats que s’usen per fer músiques populars mallorquines. També fa xiulets amb closques d’ametlles i rasquets, fets amb canya, que s’assemblen al güiro sud-americà. Malauradament, “la cultura popular no és la prioritat del Govern, la promociona molt poc”, es queixa aquest amic del raper Valtonyc, amb qui ha fet més d’una glosa. En Cloquell viu en una societat on els partits catalanistes “ensenyen poc la bandera” i les converses entre militants del PI-Proposta per les Illes i Més Mallorca, dretes i esquerres, acaben recordant debats passats (o més presents que mai) a Catalunya: com es pot influir a Madrid?
En Cloquell s’ha aturat a xerrar amb el professor Carles Cabrera, un porcelià reconegut de la UIB que visita Bunyola amb un amic del poble. En Cabrera és un enamorat de Baltasar Porcel, però també de la literatura de Guillem Frontera i la Geografia Literària dels Països Catalans, obra de Llorenç Soldevila, professor emèrit de la UVic-UCC. “Les arrels del PI son al PP, o a Unió Mallorquina”, etziba en Cloquell, que critica els partits fets a “cop de rabieta” per aquells que abans militaven en un centrisme autonomista destinat a dominar el Consell insular. Malgrat que l’espai de centre en la política illenca ha tingut molts pretendents, les arrels actuals del PI s’escolen molt a la dreta i, el temor a què tornin a la casa gran del Partit Popular quan sigui l’hora dels pactes, d’on molts dels seus dirigents van sortir, frena a molts votants. I, mentre el PI fa esforços per fer creïble que “malgrat sempre ballar amb la més lletja” pot ser una oferta solvent –ironitza en Cabrera, en referència a PSOE i PP–, el catalanisme d’esquerres només li queda la visió heterogènia de Més per Mallorca, un conglomerat de partits que per les diferències que tenen entre ells “a les estatals no treuen res”, es queixa en Cloquell.
En Jordi és poc amic de la política més prosaica que ha definit el passat i el present de l’illa. “Els que es posen a la política son els criats de constructors i hotelers. Aquí hi ha poca consciència de país”, recorda amb certa melangia, certa admiració per a la feina feta per l’independentisme català i l’esperança que el seu net, que viu a península, un dia sigui “d’un país estranger”. Mentrestant, la banda del poble ha acabat la cercavila i s’atura a la plaça. Sona l’himne oficial de Mallorca: La Balanguera.