—Pensa que, un any més tard de la publicació del seu llibre, el temps li ha donat la raó? El futur de Catalunya depèn de la seua potència logística?
—L’any 2007 vaig publicar Catalunya serà logística o no serà (Tres i Quatre). El llibre obria un debat sobre les oportunitats de Catalunya en un món global en obertura creixent. Deu anys més tard volia fer balanç d’aquell llibre, que parlava del corredor mediterrani o de l’aeroport del Prat, que ja vaig advertir que se saturaria en deu anys, tal com ha passat. Els últims deu anys han estat la dècada prodigiosa de Catalunya: malgrat que la dècada va començar amb dues crisis brutals —la financera i la de la prima de risc—, i malgrat el coronavirus, les dades d’aquesta dècada són extraordinàries. El 2019, Catalunya va tancar amb un rècord històric de PIB, d’exportacions, producció industrial, pimes, autònoms, multinacionals, assalariats... Per exemple, les multinacionals a Catalunya s’han triplicat, de 3.000 a 9.000, en deu anys. Això trenca el discurs interessat, alimentat des de Madrid, de la decadència per culpa del procés. El llibre de l’any passat el vaig fer, també, amb la voluntat de trencar amb aquest relat, que no es correspon amb la realitat. Ho explicaré amb una altra dada: Catalunya va tancar el 2019 amb unes exportacions de 73.000 milions d’euros, que quasi duplica les de 2010. Això vol dir que Catalunya exporta el 30% del seu PIB, és una de les economies més exportadores del món. Alemanya, líder mundial, n’exporta el 35%. I tota aquesta exportació sense corredor mediterrani, amb camió i amb vaixell... Alhora, Fira de Barcelona juga la lliga dels grans esdeveniments firals del món, i la seva represa del 2021 està sent molt bona. I pel que fa al hub tecnològic, en el rànquing mundial de les primeres vint ciutats, Barcelona avui hi és, fa deu anys no hi era i és l’única de les vint que no és capital d’estat.
—Hi havia la teoria, i ha pres força últimament, que la pandèmia havia afeblit l’estructura econòmica basada en grans cadenes logístiques i que calia potenciar el kilòmetre zero. Hi està d’acord?
—Jo només donaré unes dades. A l’abril de 2019, l’aeroport de Barcelona va tenir 4,5 milions de passatgers i a l’abril del 2020 en va tenir 45.000: la caiguda va ser brutal, del 99%. L’aeroport de Barcelona és el tercer d’Europa en vols intereuropeus, i això li dona una connectivitat que només tenen Londres i París, que tenen diversos aeroports, però que no la tenen Madrid, Munic, Amsterdam, Milà ni cap altra ciutat. Llavors, la pregunta és: aquesta crisi brutal de la COVID-19, tres vegades més forta que la financera de 2008 en caiguda de PIB, trenca i estronca la dècada prodigiosa de Catalunya? Al març van arribar les vacunes, i de març a octubre de 2021 hi ha sis mesos galàctics, siderals. Tenim tots els números per superar les dades d’exportació del 2019, que va ser l’any del màxim històric. I tot malgrat el trencament de les cadenes logístiques globals. Ningú no pot dir com haurà quedat el comerç mundial d’aquí a cinc anys. Però sí que puc dir que en aquests darrers sis mesos, el port de Tarragona ha superat el de Bilbao en tràfic total i és el que més ha crescut de tot l’Estat. El port de Barcelona ha batut el rècord de tràfic de contenidors en el tercer trimestre d’aquest any i ha superat el del 2019. I tenim uns indicadors de recuperació i de rècords històrics en els àmbits agroalimentari, químic i farmacèutic, i ara l’automòbil es comença a recuperar... L’economia catalana està molt diversificada, i ha demostrat una resiliència molt gran. Segons AIReF, l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal espanyola, el PIB del tercer trimestre ha crescut a Catalunya el 3,4% i a Madrid l’1,6%. Tanta història amb la «ciutat oberta» d’Isabel Díaz Ayuso i Catalunya quasi li triplica en creixement, malgrat que Madrid rep tota l’empenta inversora de l’Estat. Són notícies molt bones, i la teoria de la potència logística i econòmica catalana no sembla que el coronavirus l’hagi trencat de manera irreversible.
—Quin paper té en aquest context el corredor mediterrani?
—Només tindrà sentit si aporta competitivitat a les grans empreses. Per fer dos ferros al mig del camp, si no connecta res, serà una inversió inútil. L’exportació espanyola, en un 50%, es mou de Màlaga a Girona, per tota la costa mediterrània, i això no està articulat ferroviàriament. La norma europea aprovada el 2013 diu que la xarxa d’interès europeu de ferrocarrils de mercaderies ha de tenir dues vies exclusivament per a mercaderies. L’Estat espanyol no està fent això ni a Catalunya ni al País Valencià, sinó una inversió low cost per cobrir l’expedient. Se’ns ven un corredor mediterrani que no és el que exigeix la Unió Europea, sinó un tercer fil implantat a la via de rodalies i per combinar els dos tipus de tràfics. Això no es fa enlloc. I Espanya, com que no vol invertir a Catalunya ni al País Valencià amb vies per a mercaderies, cosa que sí que fan entre Madrid i Sevilla, aquí es fa un tercer fil que pot ser útil a curt termini. Al meu llibre de l’any passat entrevistava, entre altres, Josep Vicent Boira [Comissionat del Govern espanyol per al Desenvolupament del Corredor Mediterrani], que m’assegurava que a la tardor del 2021 arribaria el tercer fil a la SEAT de Martorell (Baix Llobregat). Això suposaria un estalvi de 400 euros en el cost de cada cotxe, atès que en comptes de traslladar-los fins al port, descarregar-los i tornar-los a carregar, sortirien directament cap a Europa des de la fàbrica. Fa un mes, fonts del Govern espanyol em van dir que l’arribada del tercer fil a Martorell es retardaria fins el 2023. Què ha passat, si les obres ja estan quasi fetes? SEAT està competint amb moltes fàbriques europees que ja tenen connexió ferroviària. Estem posant en perill la continuïtat de la SEAT, que és una empresa que el 2019 va batre rècords d’exportacions al país. El mateix passa amb altres empreses com ara Celsa, ubicada també al Baix Llobregat, que fabrica bigues d’acer i que per any rep 8.000 tones de ferralla en camió per produir acer. Celsa competeix amb empreses europees que tenen accés de ferrocarril a la planta. Haver de competir amb camió amunt i avall li resta competitivitat i poden venir a mitjà termini multes de la UE per moure mercaderies en camió. Per tant, el corredor mediterrani només té sentit si està al servei de les empreses, els redueix el cost de transport i elimina la congestió de les autopistes. Aquí anem perillosament tard.
—Pensa que Josep Vicent Boira està resolent el tema com cal?
—No. Penso que Boira està fent un discurs triomfalista i poc realista. El més calent és a l’aigüera. El tercer fil no resoldrà el corredor mediterrani. Tal com explica Joan Amorós, fundador de Ferrmed, que en els últims vint anys ha liderat aquest debat a Europa, a la via de rodalies del Baix Llobregat avui hi passen 170 trens de passatgers al dia, i amb 200 trens ja se saturaria una línia. Per tant, quin marge hi ha per posar trens de mercaderies aquí? La ceràmica de Castelló, els cotxes de la Ford d’Almussafes (Ribera Baixa), els productes petroquímics de Tarragona, els cotxes de la SEAT de Martorell, la Celsa de Castellbisbal (Vallès Occidental)... Tot això ha de passar per un tercer fil que combini rodalies i mercaderies? Recordo que un tren de ceràmiques pesa més que un de cotxes. Com quedarà la via? No s’està dissenyant el traçat de les dues vies exclusives per a mercaderies que han de passar pel País Valencià i per Catalunya. A Tarragona l’AVE passa per fora de la ciutat i les mercaderies perilloses per les ciutats del litoral arran de platja. Déu no vulgui que hi hagi mai un accident amb un tren de mercaderies petroquímiques. Cal un canvi radical en aquest sentit que el territori unànimement reclama. A més, hi ha vies que ja existeixen i per les quals no passa cap vehicle, com ara les que connecten amb Reus (Baix Camp). Estem jugant la lliga mundial de les exportacions, de les multinacionals, dels hubs tecnològics, de sectors estratègics competint de tu a tu amb Europa i no tenim ferrocarril. I això és un problema, perquè Europa pot dir d’aquí a uns anys que qui exporti en camió pagarà multes mediambientals.
—Canviant de tema, se’n parla molt, també, de l’encariment del preu de la llum. Vostè és molt crític amb el decret d’energies renovables vigent a Catalunya.
—Catalunya és un país petit i molt muntanyós. Pràcticament la meitat de Catalunya té un 20% de desnivell. Alhora, el territori té mil milions d’arbres, amb molt poc vent (i molt concentrat en poques comarques) i amb poca terra plana disponible, molta de la qual és de regadiu. No som un país especialment dotat per a l’energia eòlica ni per a la fotovoltaica. Aragó, en canvi, és molt més gran que Catalunya, té set vegades menys població, té amplíssimes zones desèrtiques amb terrenys que no tenen cap valor i allà es poden fer moltes més coses. Hi ha una llei, el decret del 2009 del segon tripartit, el del president José Montilla, que havia de generar una gran explosió de renovables i ens va fer perdre deu anys perquè a la pràctica va paralitzar les inversions. El Decret 16/2019 del Govern Torra situa Catalunya com a lloc atractiu per les renovables, i a partir d’aquí sorgeix una allau de projectes. Catalunya ha fet bé els deures, però el terreny i les condicions són els que són. Ara bé, no mirem prou el potencial hidroelèctric que té Catalunya, que compta amb molts desnivells i amb molta capacitat de fer salts d’aigua com l’estany Gento, al Pallars Jussà, que va permetre que durant la Guerra Civil Barcelona i Catalunya tinguessin electricitat i que va ser de les primeres d’Europa. Ni França ni Alemanya tenen aquesta capacitat de generar energia hidràulica, que és molt interessant, perquè no és contaminant i racionalitza un recurs escàs com ho és l’aigua, que, a més a més, s’acumula a les centrals hidroelèctriques per regadiu. Hi ha una sortida a la situació actual d’endarreriment de les renovables, si ho comparem amb altres territoris de l’Estat, que és la central de Gironès que es projecta a Flix (Ribera d’Ebre). Aprofitant el desnivell de 500 metres d’alçada es podria construir la central hidroelèctrica reversible —amb dues bases d’aigua connectades on l’aigua puja i baixa— més gran del món, i l’energia que generaria equivaldria a una central nuclear. Té el vistiplau de la Unió Europea, també el del Ministeri, i el projecte avança. L’eòlica i la fotovoltaica tenen un problema: com emmagatzemen l’energia que produeixen? A l’estiu és quan més energia fotovoltaica es produeix, però és a l’hivern quan n’hi ha més demanda. En el cas de l’eòlica, no és el mateix la potència instal·lada que la capacitat efectiva de producció. Tu no pots dir que “ara trauré una nuclear i hi posaré 10.000 molins”. No és el mateix, perquè si no hi ha vent, els molins no generen energia. Les centrals hidroelèctriques reversibles tenen la capacitat de produir energia quan hi ha més demanda, fet que les converteix en més eficients. I a Catalunya, sobretot a l’Alt Pirineu, tenim molts llocs on es podrien replicar aquestes centrals hidroelèctriques reversibles per tal d’eliminar progressivament les nuclears amb una autosuficiència energètica, de la qual no parla avui ningú a Catalunya.
—En canvi, França està recuperant les centrals nuclears o, si més no, evitant-ne el tancament, tot i haver-ho anunciat. A Alemanya també està sobre la taula aquest debat.
—S’està veient que només amb energia eòlica i fotovoltaica no hi ha prou per garantir la demanda. Què passa si ve una onada de fred? Tothom ho podrà resoldre tirant d’energia nuclear, però no amb eòlica o fotovoltaica. Per això, França es replanteja el futur nuclear a partir de la construcció de petites centrals molt més controlables des del punt de vista de la seguretat i dels residus, i no grans instal·lacions típiques del segle passat. A l’Alta Ribagorça hi ha els pantans de Cavallers i de Baserca, que estan només a cinc quilòmetres de distància. Una connexió reversible entre ells, amb un cost relativament baix i ràpida de fer, podria generar energia equivalent a quatre centrals nuclears! Les línies d’evacuació d’energia ja estan fetes, només caldria ampliar-les. La nova empresa pública energètica de la Generalitat hauria d’estudiar, entre molts altres casos semblants al nostre Alt Pirineu, aquesta possibilitat. Per tant, a Catalunya hi ha alternatives energètiques sostenibles que permeten desestressar el debat. L’eòlica i la fotovoltaica aniran arribant, clar que sí. Però una manera de tenir sobirania energètica és aprofitar tants desnivells que hi ha a Catalunya, en moltes comarques, per fer centrals hidroelèctriques reversibles. Per tant, “no estamos tan mal”, que diria aquell. La sobirania energètica de Catalunya passa per l’Alt Pirineu.
—Pel que fa a la política estricta, com ha viscut l’aprovació dels pressupostos? Li satisfan?
—Quan la CUP s’autodescarta, una vegada més, Esquerra Republicana ja tenia el seu pla B a punt, del qual ja parlava en campanya electoral amb aquella “via àmplia” i, per tant, no pot sorprendre a ningú. ERC tenia alternativa i l’ha aprofitat amb un canvi de cromos que els comuns necessitaven per aprovar el seu pressupost a l’Ajuntament de Barcelona. Era l’escenari més probable un cop la CUP fes de CUP.
—Per acabar, el Govern espanyol ha anunciat que derogarà finalment la reforma laboral. Pensa que aquesta mesura és viable, tenint en compte les exigències imposades des d’Europa?
—La reforma laboral, vista des de Brussel·les, és l’únic que va fer Rajoy durant els anys en què va manar, que va ser reduir el cost d’acomiadament de 45 a 33 dies. A Dinamarca, on governen les esquerres, hi ha acomiadament lliure. Això és molt salvatge, sí. Però el subsidi d’atur és molt alt, de 2.800 euros, i els sindicats et paguen una part d’aquest subsidi i per tant estan interessats a col·locar els aturats molt ràpidament en un altre lloc de treball. Per tant, l’aturat no ho està durant tres anys de mitjana, sinó durant tres setmanes, per dir una xifra. És un altre sistema pensat perquè l’empresa no hagi de patir els costos d’una crisi i perquè pugui contribuir, de manera continuada, a la generació de treball i de competitivitat. I és molt més eficient que l’espanyol. Crec que Brussel·les no deixarà desfer el termini establert d’acomiadament. I pel que he sentit, aquesta derogació que volen fer de la reforma laboral no tocarà aquest termini, que és el més important.