La tensió entre Algèria i Marroc ha crescut força en els últims mesos. Ja hi ha mitjans europeus que parlen obertament del perill que esclati una nova guerra entre els dos països. I el Magreb està molt a prop dels Països Catalans. En línia recta, la distància entre la punta sud de Mallorca i els ports de Dellys, a l’est d’Alger, i de Sidi Fredj, a l’oest de la capital algeriana –són els dos punts més importants de sortida de les pasteres que arriben a les Illes, en especial quan hi ha les calmes mediterrànies-, no supera els 250 quilòmetres. Gairebé la mateixa que existeix entre l’illa de Tabarca i els dos indrets nord-africans referits.
El veïnatge entre el Marroc i Algèria sempre ha estat difícil. En el fons, els dos països es disputen l’hegemonia en el Magreb i per això la tensió ha marcat les relacions entre ambdós des de la respectiva independència: 1956 i 1962.
Tensió històrica
Just després de la independència ja hi hagué topades frontals entre els dos països. Primer foren diplomàtiques, però ben aviat esclataren les hostilitats armades. Fou el que es va conèixer com la Guerra de les Arenes, entre setembre i novembre de 1963. La raó cal buscar-la en la disputa de territoris fronterers. A pesar que el 1961 el rei alauí Hassan II i el govern provisional de la República algeriana havien reconegut els límits establerts per les potències administradores, després de la independència el Marroc volgué renegociar-los i es trobà amb la rotunda negativa algeriana. La zona en disputa eren les regions del Tinjoub i Hassi Beida, a Algèria, que el Marroc reivindicava. La tensió diplomàtica anà creixent durant el 1962 i arribà a la màxima intensitat l’estiu de 1963, desembocant el mes de setembre en diversos enfrontaments militars puntuals a la frontera. El 14 d’octubre, el Marroc envaí les zones veïnes citades i Algèria contestà ocupant Figuig, al Marroc, i aleshores els combats augmentaren d’intensitat. El 5 de novembre, fruit de les pressions internacionals, s’arribà a un alto el foc que evità que la guerra es perllongués perillosament i incendiés tota la regió nord-africana. La frontera no va sofrir cap canvi. L’episodi se saldà amb aproximadament 300 morts, entre els dos bàndols, i un nombre indeterminat de ferits. Un antecedent que és exemple de com la tensió en el Magreb pot esclatar de forma violenta amb molta facilitat. I si quelcom hi sobra avui, a la zona, és tensió entre els dos governs.
L’alto el foc que acabà amb la Guerra de les Arenes no millorà la relació bilateral. La tensió encara s’incrementà prou més una dècada després, quan es fundà el 1973 el Front Popular per a l’Alliberament de Sakia-el-Hamra i Río de Oro, el territori que avui s’anomena Sàhara Occidental i que aleshores estava sota dominació espanyola. El Front Polisario —tal com se’l coneix— té des del seu naixement el suport d’Alger, cosa que Rabat considera que és una manera d’intentar desestabilitzar el país.
L’any 1974, el rei alauita, amb la intenció d’evitar que el Polisario controlés el Sàhara Occidental en el moment que Espanya —el país ocupant— l’abandonés, impulsà la famosa Marxa Verda, amb la intenció d’ocupar el territori. Com així va passar. Des d’aleshores, el Marroc el controla, en contra de la decisió de l’ONU d’impulsar un referèndum d’autodeterminació que mai ha arribat a concretar-se.
Des d’aquell moment, les topades entre el Marroc i Algèria per mor del territori sahrauí han sovintejat. I en algunes ocasions s’ha temut que poguessin provocar una nova guerra. Ara, en aquests últims mesos és quan més ha crescut la por a un esclat armat. Només la discreta pressió de Washington i París sembla mantenir en el plànol diplomàtic la tensió. Tot i així, les coses s’estan encalentint força. El passat 3 de novembre, la presidència algeriana feia públic un comunicat oficial en què denunciava el “bàrbar i covard assassinat” a mans del Marroc de tres ciutadans del país que anaven en dos camions que travessaven el Sàhara Occidental per una ruta d’uns 3.500 quilòmetres que uneix les ciutats d’Uargla, a Algèria, amb la capital de Mauritània, Nouakchott. Segons l’alta institució del país, el responsable directe hauria estat l’exèrcit marroquí a través d’un dron armat que bombardejà els dos vehicles.
Tensió creixent
La situació en el Sàhara Occidental torna a ser de guerra d’ençà que el novembre de 2020 el Front Polisario declarà el reinici de les hostilitats militars contra el Marroc —“guerra total”, ho definí—, de tal manera que les relacions entre Rabat i Alger són més difícils que mai. A això se li afegeix un cop molt dur que reberen tant el Polisario com Algèria: el desembre de 2020, el Govern de Donald Trump reconegué la sobirania de Rabat sobre el territori del Sàhara Occidental —cosa que no ha estat rectificada per l’administració demòcrata de Joe Biden—, a canvi de la normalització de relacions entre el Marroc i Israel. Fou un triomf enorme per al regne alauí. Que ha estat possible en el fons, segons deia France 24 l’1 de juny, per mor de la deixadesa espanyola: “Espanya és encara oficialment la potència administradora del Sàhara, però a la pràctica viu completament d’esquena al conflicte i no ha fet ni una passa (durant quasi cinquanta anys) per a la descolonització ni per a l’autodeterminació del poble sahrauí”.
Madrid segueix fent, d’ençà el 1974, com si no tingués cap responsabilitat a la zona, cosa que ha permès que el Marroc anés aplicant la via dels fets consumats i ignorant —amb el tradicional suport de Washington i París— la reivindicació del referèndum d’autodeterminació. La situació resultant ha afavorit Rabat, que ha sabut anar consolidant al llarg de les dècades la seva fàctica posició de domini.
L’increment de la tensió a la zona ha acabat per afectar l’Estat espanyol, per molt que es posi d’esquena per no veure el conflicte magrebí. Quan la primavera passada el líder del Front Polisario, Brahim Ghali, va ser ingressat en un hospital espanyol per ser tractat de covid-19, el Govern i el rei marroquins explotaren en indignació contra Madrid. Esclatà una crisi diplomàtica que encara cueja. La reacció de Rabat davant el que considerà una intolerable galtada espanyola no es va fer esperar i de cop i resposta milers d’immigrants marroquins —les cròniques parlaren d’uns 8.000, com a mínim— assaltaren la frontera de Ceuta.
Espanya a banda, durant l’estiu passat Alger acusà novament Rabat de voler desestabilitzar el país a través del suport que suposadament atorga a dos grups dissidents que actuen a l’interior: Rashad, de caràcter islamista, i el Moviment d’Alliberament de la Cabília, la regió muntanyenca del nord del país. Al mateix temps, Rabat acusa Alger de fer el mateix via el Polisario. La tensió va créixer fins que el 24 d’agost Algèria anuncià que trencava les relacions diplomàtiques amb el veí i el setembre tancava el seu espai aeri a l’aviació marroquina.
Per si faltava quelcom, l’acostament marroquí a Israel ha caigut com un tro en el Govern algerià, que ha dit que els israelians espien en el país, a través del famós sistema Pegasus, a favor de Rabat. Tampoc no li agradà gens que el ministre d’Afers Exteriors d’Israel, Benny Gantz, fes una visita oficial al Marroc el passat agost, durant la qual no dubtà a titllar Algèria de “perill per a l’estabilitat regional” i d’estar cada cop més a prop d’Iran. La setmana passada, el cap de la diplomàcia de l’estat hebreu repetia visita a Rabat per “posar les bases de la futura cooperació en matèria de defensa” entre els dos països. Això, mentre el Marroc està adquirint els últims mesos importants partides de material militar nord-americà amb l’evident intenció d’igualar la potència de foc algeriana, tradicionalment molt superior. Segons la llista de 2021 que elabora Global Fire Power —una important consultora nord-americana en temes militars—, l’exèrcit algerià ocupa el lloc vint-i-setè entre les forces armades més poderoses del món, mentre que el marroquí és el cinquanta-tresè. Aquesta diferència militar, però, podria estar disminuint força degut a les recents adquisicions de material bèl·lic nord-americà d’alta tecnologia, entre les quals figuren quatre drons armats d’última generació —per valor d’uns 1.000 milions de dòlars, en total—, 36 helicòpters de combat AH-64 Apache —uns 4.250 milions—, nombrosa munició de diferent tipus per a una àmplia gamma d’armes, instrumental per modernitzar 162 carros de combat Abrams M1A1... El 2020 la despesa militar marroquina s’incrementà en un 30% en relació amb l’any anterior i enguany tot indica que serà per l’estil. És un procés de rearmament del qual no se’n parla gaire, però que fa tot l’aspecte de ser la preparació per a una guerra.
I enmig d’aquesta escalada de tensió entre els dos països, el Govern d’Alger va fer una passa més el passat 1 de novembre. La presidència emeté un comunicat oficial mitjançant el qual s’anunciava que “tenint en compte les pràctiques agressives del Regne del Marroc cap a Algèria” havia decidit “ordenar a l’empresa nacional Sonatrak cessar la relació comercial amb l’empresa marroquina i la no renovació del contracte” a través del qual el gasoducte Magreb-Europa envia gas des d’Algèria a través del Marroc en direcció a Espanya. O sigui, quedava interromput el subministrament. Pel que fa a l’Estat espanyol el problema és relatiu, perquè Algèria seguirà subministrant gas a través de vaixells. Però per al Marroc és com a mínim un maldecap seriós: s’ha quedat sense els aproximadament 1.000 milions de metres cúbics de gas anuals que li permetien produir el 10% de l’electricitat del país.
Al cap de dos dies, s’esdevenia l’episodi del suposat atac marroquí amb drons que costà la vida de tres camioners algerians. I el 6 de novembre, en ocasió de l’aniversari de la Marxa Verda, el rei Mohamed VI feu un discurs —recollit per France 24— en el qual advertí que la identitat “marroquina del Sàhara Occidental és innegociable”, que “està fora de dubte” i que el conflicte “és artificial”, motivat per interessos estrangers. “El Marroc no farà cap passa econòmica o comercial que exclogui el Sàhara”, en referència al gasoducte i a les amenaces de guerra oberta del Front Polisario. Assegurà el monarca alauí que “negociem per assolir una solució pacífica a aquest conflicte regional”, però que “sempre” ho faran tenint present que el Sàhara “és el Marroc”.
El panorama, en fi, s’està encalentint força en el Magreb. És cert que, de moment, tant els Estats Units com la Unió Europea no hi veuen un perill immediat d’esclat armat entre els dos països. Tanmateix són molts mesos de tensió creixent enmig d’un rearmament enorme per part del Marroc. Si més no, hi ha motiu per a la preocupació. En aquest sentit s’han manifestat alguns mitjans europeus, com fou el cas d’Euronews, que titulava el passat 4 de novembre que “la situació és de tensió bèl·lica”. O el canal ja citat France 24, que analitzava el mateix dia les raons d’un possible “conflicte armat” entre els dos països. Massa tensió per a una regió, el Magreb, que està a escassos 250 quilòmetres de distància dels Països Catalans.