El món cultural barceloní ha estat sacsejat aquests dies per la publicació del document "Gràcies i desgràcies culturals de Barcelona", elaborat per Oriol Bohigas, regidor de Cultura de Barcelona. La filtració d'aquest informe (potser que en diguéssim Pla Bohigas), ha estat entesa com un element de pressió davant el silenci amb què l'havien acollit a l'alcaldia.
Molts intel·lectuals han definit com un "document històric" el Pla Bohigas. El regidor, amb un esperit noucentista, marca les bases i les prioritats, en un moment de recessió econòmica, del que ha de ser la política cultural de la Barcelona postolímpica, apuntant arguments de política cultural nacional. Les reaccions no s'han fet esperar. Adeptes i detractors entren en discussió, mentre els altres dirigents culturals s'ho miren en silenci.
Des del moment que Oriol Bohigas comença a treballar al capdavant de la regidoria de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona, un to pragmàtic, racionalista i incisiu comença a prendre forma en la política cultural del consistori. Un criteri clar es va perfilant al voltant de molts temes: la reforma de la gestió dels museus municipals, l'incompliment dels convenis del Ministeri de Cultura, la marginació de Barcelona amb relació a Madrid... Tot això -apuntat en una entrevista, en una conferència de premsa, en un col·loqui...- s'ha concretat en aquest document de 133 planes, que assenta les bases del futur de Barcelona com a capital cultural.
El pla Bohigas
Des d'un esperit noucentista i des del coneixement profund de la realitat cultural de la ciutat, Bohigas constata un fet de partida: hi ha un nombre important d'infraestructures culturals a mig acabar -o començar, com vulguem-, que s'han d'enllestir per dos motius bàsics: en primer lloc, perquè ja han significat unes inversions econòmiques importants, i, en segon, perquè aquestes infrastructures són el que convertirà Barcelona en capital cultural. Bohigas ho resumeix amb aquesta frase: "L'acabament de totes aquestes estructures és fonamental per transformar les bases del sistema cultural de Barcelona".
Tanmateix, Barcelona té actualment un nombre considerable de projectes a mig fer, carregats d'històries interminables en ziga-zaga, que sovint feien pensar que els projectes podrien anar a la deriva, tot i les grans inversions ja fetes (vegeu gràfics). Per a evitar que aquesta situació continuï, sobretot vistes les dificultats econòmiques a què es veu abocat l'Ajuntament després de l'esforç olímpic, cal donar prioritat a uns projectes respecte a uns altres. En aquest sentit, Bohigas té com una "prioritat inqüestionable", acabar el Museu Nacional d'Art de Catalunya, igual que el Museu d'Art Contemporani de Barcelona, l'Hemeroteca al Convent dels Àngels, l'ampliació i reforma del Liceu o la consecució de l'Auditori, per esmentar-ne alguns de pes.
Però Bohigas té molt clar que les mancances culturals, quasi endèmiques, que ha tingut Barcelona durant anys i panys, i que en aquests darrers temps ha anat provant de pal·liar, no les pot ni les ha de suportar l'Ajuntament en solitari: "Durant més d'un segle la ciutat tota sola ha anat construint una bona quantitat d'estructures culturals sense cap altra participació que les Administracions de les relatives autonomies durant un parell de períodes de la nostra història moderna, molt curts i insuficients, amb l'abandó gairebé sistemàtic de l'Estat. Tota sola ha anat creant una capital cultural, fent uns esforços que normalment haurien hagut de correspondre a l'Estat o a la Nació sense Estat a la qual pertany". El regidor és molt crític amb l'actitud del Ministeri de Cultura, que "és especialment desafortunada, si comparem el tracte que té Madrid amb el que té Barcelona i, en general, tot Catalunya. Aquest tracte -continua Bohigas- semblà millorar ostensiblement amb els compromisos establerts a l'època del ministre Jorge Semprún, però molts s'han ajornat indefinidament o s'estan complint amb retards importants en les transferències de les inversions". I addueix el cas de l'Auditori -que fa poc va reclamar públicament al ministre Solé Tura- o el dèficit acumulat del Liceu.
Perquè Barcelona pugui conquerir la categoria de capital cultural, hi ha dues solucions, creu Bohigas: que l'Ajuntament traspassi molts serveis a la Generalitat i a l'estat o que aquestes institucions hi aportin quantitats econòmiques en concepte de capitaütat. Bohigas, en aquest text que no té res de provocador i sí molt de clarivident, apunta una solució intermèdia: a través de consorcis específics per a cada projecte, en què l'Ajuntament no hauria de sufragar més del 25% de les despeses.
El problema, doncs, passa en aquest punt a la Generalitat i al Ministeri de Cultura: les seves prioritats culturals i els compromisos que prenguin en cada projecte, poden diferir de les prioritats del Pla Bohigas. En aquest sentit, tot i que donant molt de joc a la Generalitat, Bohigas apunta que aquestes dues institucions no tenen una política cultural definida.
Optimitzar els recursos existents
Una de les línies importants que traça Bohigas a fi d'optimitzar els recursos existents és la voluntat d'unificació museística. En aquest sentit, proposa, entre altres, la coordinació del MACB amb el museu Picasso, la Fundació Miró, la Fundació Tàpies i les sales d'exposicions oficials; la integració del Museu Clarà al MNAC; la creació d'un Museu Nacional d'Etnologia, nascut del museu d'Etnologia, i el Museu d'Arts i Indústries Populars; o l'agrupació en una sola institució del Museu d'Història de la Ciutat, l'Arxiu Històric de la Ciutat i el Servei d'Arqueologia. Com a projecte de nova creació -dels pocs que Bohigas proposa- perfila el Museu Joaquim Folch i Torres, que albergaria, entre altres, el Museu de Ceràmica, el Tèxtil i d'Indumentària, el de les Arts Decoratives i el de les Arts Gràfiques.
Bohigas planteja un altre projecte prioritari, al qual s'han destinar recursos perquè és "un dèficit de greus responsabilitats municipals": la creació d'una xarxa de deu biblioteques, que "ha de ser el vehicle de transmissió cultural a tots els Districtes".
Per a assumir tots aquests projectes -i d'altres- el regidor creu fonamental d'incrementar la dotació pressupostària destinada a cultura durant els anys vinents. "És difícil, per no dir impossible, fer una política cultural sense que les Administracions, en una deguda proporció, hi destinin els cabals suficients. Sembla exabrupte demanar ara augments substancials dels pressupostos quan ja s'han pres mesures de restricció. Però no ho és. No ho és perquè es tracta d'un problema de desequilibri intern. Es pot reduir el pressupost total, però el percentatge de Cultura ha d'augmentar". Així, preveu per al 1993 una inversió de 12.962 milions, per al 1994 una de 13.045 milions i per a l'any següent un pressupost de 13.476 milions en cultura.
Incursions incisives
Ara bé, aquestes xifres, segons declaracions recents de Pasqual Maragall, no seran aprovades.
Amb tot, el Pla Bohigas no es limita a marcar les línies generals d'una política cultural. També fa puntualitzacions incisives, compromeses i no gens arrauxades, sobre l'organització, el funcionament i la concepció de cada organisme en particular. Per exemple, amb relació al MNAC: "Si continuen aquesta mena d'intromissions polítiques (la prohibició del conseller de Cultura de la Generalitat de col·locar a l'angle del Gran Saló una escultura d'Antoni Tàpies que Gae Aulenti, l'arquitecta, havia proposat) aconseguirem que la gran expedició cap al futur del MNAC es converteixi en una simple excursió de xirucaires". Pel que fa al MACB diu: "Cal reconstruir el paper de la Fundació atribuint- li més clarament el paper de mecenatge complet, eliminant les condicions de suport de les Administracions i assegurant que els dipòsits - o donacions- quedin definitivament fixats al Museu". Així també Bohigas creu que cal "definir un director amb responsabilitat total sobre el programa museogràfic, les adquisicions i totes les activitats culturals". Amb relació a l'ampliació i modernització del Liceu, el regidor expressa: "Sense resoldre'ls (aquests problemes) el Liceu no podrà participar en els cicles internacionals de les grans òperes ni podrà llançar-se a produccions de certa envergadura. És a dir, deixarà de ser el que ha estat fins ara i haurà de cedir la capitalitat operística a Madrid, on el Ministeri està invertint més de 20.000 milions per a la modernització del Teatro Real". També proposa "transferir la propietat al Consorci, mantenint als antics propietaris només els drets de preferència de compra d'entrades en certes ocasions". Pel que fa al Grec, vol que continuï sent "la diversió culta de l'estiu, eclèctica i un punt popular, però que contingui un nucli de proposta més compromesa i dirigida amb més radicalitat".
Frases com aquestes només són un exemple d'un dossier elaborat amb un rigor, una sobrietat i una minuciositat sorprenents, sobretot en els temps actuals. Potser, a més d'un, li vindrà a la memòria el Pacte Cultural impulsat per Joan Rigol, però el Pla Bohigas va molt més enllà perquè fa el procés complet, en marca la política, però també la concreció. Segurament que el seu Pla només té un precedent: la Macomunitat. A la Virreina, hi bufen aires d'arrels noucentistes i això no hauria d'escandalitzar ningú.
Angeleta Ferrer, filla de Rosa Sensat, ànima del mític Institut-Escola de la República, segurament que no s'estranyarà de res. Finalment les olors, les paraules, l'esperit (!) d'aquelles aules, si hi ha sort, tocaran de ple la cultura del 2000. El fil no s'haurà perdut, 133 pàgines hauran unit el passat amb el futur.
Algú, però ha aixecat la veu invocant fantasmes tradicionalistes. Que potser no ho recorden, que Oriol Bohigas porta americana vermella?