—Aquesta setmana Patxi López ha estat investit lehendakari gràcies a una llei de partits que ha prohibit a Batasuna o EHAK de presentar-se a les eleccions i mercès a un pacte dels anomenats constitucionalistes, PSE i PP. Això és l’Espanya plural?
—No. Això, evidentment, és el fracàs de l’Espanya plural. És l’Espanya dels convenis interessats sense bases ideològiques gaire fermes. Espanya, que últimament havia fet passes esperançadores cap a la pluralitat, en aquest moment dóna mostres catastròfiques contra aquesta mateixa idea i a favor d’un centralisme i un unitarisme tan fort com tantes altres vegades hem vist en la història. Devem passar un dels moments més durs en aquest sentit. Malgrat tot, no crec que es pugui parlar de la fi de l’Espanya plural, perquè aquest retorn al centralisme causa un malestar molt estès, una reacció popular molt important. Si més no, a Catalunya. No sé què passa al País Valencià o a les Illes, o al País Basc, però a Catalunya hi ha una mena de consens, que s’amplia cada vegada més, a favor d’un nacionalisme d’arrels diverses.
—El PNB i CiU van pactar amb PSOE i PP quan va convenir per tal de garantir la governabilitat d’Espanya. Creieu que els acords d’Euskadi trenquen definitivament un pacte tàcit de no-agressió entre les forces espanyoles i els nacionalismes?
—No sé si hi havia un pacte tàcit. Però el pacte actual PP-PSOE em sembla un pacte contranatural. És clar que es poden fer coses contranaturals, però això indica que hi ha una manca de potència ideològica i d’idees generals sobre el futur. El tripartit a Catalunya ha explicat molt bé què vol i cap on vol anar. Però el pacte PP-PSOE al País Basc em sembla una barbaritat històrica que desprestigiarà molt aquestes dues formacions. Si les coses van com van, la consciència nacional augmentarà al País Basc com també ha augmentat a Catalunya –sempre que els partits nacionalistes no s’equivoquin i no caiguin en la temptació de fer un altre bunyol paral·lel.
—Un acord PP-PSOE no és propi d’un moment d’emergència nacional?
—Sí. Això vol dir que aquests partits consideren la derrota dels partits nacionalistes una emergència que justifica aquest pacte contranatural.
—Tot i això, considereu que no és la fi de l’Espanya plural.
—Evidentment, hi ha un retrocés de l’Espanya plural i concretament de les concessions nacionals als països que les han demanades, però també vivim un moment en què la ciutadania està molt indignada: mai no havia vist, a Catalunya, una unanimitat gairebé absoluta contra aquesta nova actitud de Madrid. És molt difícil de demostrar, però crec que vivim el moment de més adhesió catalanista en l’àmbit popular –i no tan popular– de Catalunya. Per primera vegada coincideixen en el catalanisme gent vinguda de totes les classes socials. Ara veiem que els empresaris són cada vegada més catalanistes; és un fet que no havia passat mai en la història del catalanisme. És un fenomen nou. I és perquè s’ha vist i s’ha demostrat que els inconvenients d’aquesta supeditació a Madrid no són tan sols ideològics o sentimentals, sinó que són de caràcter clarament material. No tenir un aeroport adequat, no tenir les carreteres que calen, no tenir el ferrocarril adient ni tenir el TGV a temps sumen un seguit de greuges que han acabat emprenyant no tan sols els ideòlegs del catalanisme, sinó també els pràctics de l’economia quotidiana i bàsica.
—La raó és que les promeses de l’Espanya plural de Rodríguez Zapatero havien creat una esperança que ara causa decepcions més grans?
—No ho sé. Però és cert que la decepció existeix i l’emprenyamenta també. I això origina un convenciment general que les relacions amb Espanya, tal com ara funcionen, no funcionen bé i que s’han de corregir. I que aquesta correcció cada vegada passa més per una aproximació, més o menys vaga, cap a la independència o el federalisme. Això va fructificant en l’àmbit ciutadà de Catalunya com no havia fructificat mai. Si Madrid continua fent les coses com les fa i tractant-nos tan malament, si continua així, el clamor per la independència serà molt general.
—Sí que sembla que les infrastructures obsoletes i la dependència de Catalunya en matèria econòmica han fet empipar els empresaris catalans. Però, de fet, no hauria de ser l’estat el primer interessat que funcione bé l’economia catalana?
—És clar, però a aquest estat centralista li interessa que vagi bé, però no gaire, per tal de mantenir la seva estructura centralista i unitària.
—La reacció popular catalana es va veure molt clara en la manifestació del 18 de febrer del 2006 sota el lema “som una nació” o la posterior de l’1 de desembre del 2007 per unes “infrastructures dignes”. Però després, a les eleccions espanyoles, Rodríguez Zapatero va aconseguir uns resultats molt bons a Catalunya. Com s’explica?
—Perquè vivim en un mar de confusió. També les opcions que s’acosten a aquest marc ampli de catalanisme global no són tan clares ni tan ben situades. Jo només noto que votant els uns o els altres –o no votant ningú, que és una opció important–, la ciutadania està emprenyada. Fa molt temps que no veig els empresaris tan convençuts que, per fer anar el país endavant, cal solucionar el problema dels trens de rodalia, el problema de l’aeroport, el dels ports, el de les carreteres, el de l’aigua o el de l’energia. I estan convençudíssims que amb un govern més autònom, les coses anirien molt més bé des del punt de vista de l’economia. A més, veig que hi ha una part important de l’emigració i de la classe obrera que està molt més catalanitzada ara que en qualsevol moment, tot i que van apareixent noves capes. La consciència de nació a Catalunya ha prosperat d’una manera tremenda, sense que la puguis comparar amb el moment de la Renaixença, el modernisme o el noucentisme.
—Aquest emprenyament dels empresaris, a què l’atribuïu: a un estat deficient de les infrastructures o a una manca d’inversions?
—No, no. És perquè realment veuen que el tractament econòmic d’Espanya respecte a Catalunya és un desastre. Han hagut de venir els científics i intel·lectuals a demostrar els errors de les balances fiscals, que afecten bàsicament sistemes productius. Hi ha hagut una tasca dels intel·lectuals i científics per a demostrar els errors, des del punt de vista econòmic i productiu, de les relacions amb Espanya. Ara s’ha publicat un llibre de Jacint Ros Hombravella que es diu Més val sols..., que és la demostració científica de la viabilitat de la independència des d’un punt de vista econòmic. Aquells empresaris que no eren partidaris d’un pas més del catalanisme, per por i per voluntat conservadora, cada vegada veuen més clar que de por no n’han de tenir i que, en una situació més pròxima a la independència, l’economia aniria molt millor.
—Abans expressaven por de perdre el mercat espanyol. Europa ha canviat això?
—Ha canviat perquè saben que el mercat espanyol no es perdrà. Els mercats no són tan ideològics. En aquest moment creix molt el mercat internacional i una baixada de l’exportació cap a Espanya seria absolutament resistible per unes altres millores que aconseguiríem gràcies a l’autogovern.
—Ara pot haver-hi un acord de finançament que no satisfaça el govern català ni l’oposició, i d’ací a poc una resolució del Tribunal Constitucional que retalle l’Estatut de Catalunya per totes bandes. Quina ha de ser la resposta política i ciutadana?
—No ho sé. Però seria molt greu que aquesta base catalanista i autonomista radical que es va gestant en el poble de Catalunya es perdés ara per una mala actitud dels polítics. Un nou desengany seria prou fort perquè tothom abandonés la batalla i deixés la ciutadania pràcticament desarmada. L’acceptació sense protesta d’una mala interpretació de l’Estatut seria una batzegada molt greu.