I vet aquí, un cop més, aquell riure escandalós: “No em fa gens de por”, diu Adele rient a un presentador de ràdio. El periodista havia preguntat a la cantant britànica si la preocupava que l’exitós cantant de pop Ed Sheeran publiqués un nou àlbum en el mateix moment que ella. I fa ella, breu i perplexa: “També el 19 de novembre?”. No, tres setmanes abans. “El que ha de tenir por és ell!”, etziba Adele. Barbra Streisand, Whitney Houston, Mariah Carey, Beyoncé: cap d’aquestes predecessores i companyes seves no hauria tingut mai una actitud tan poc fina com Adele.
Però, evidentment, també pot fer de gran diva, com va demostrar no fa gaire en l’especial d’una cadena nord-americana, en què va aparèixer amb vestit de gala davant l’Observatori Griffith de Los Angeles, amb la ciutat als seus peus, sola dalt de l’escenari, només amb la seva veu de cantant de soul, potent i fonda. O en l’entrevista amb Oprah Winfrey, al mateix jardí on temps enrere van respondre preguntes Harry i Meghan. Adele és una mica com la família reial britànica: més enllà del glamur i la pompa s’hi amaguen abismes. I ara un d’aquests abismes ha sortit a la llum, ja que la cantant l’ha explicat a les entrevistes amb motiu del seu nou àlbum. El disc tracta del que ha estat, probablement, el període més dur de la seva vida, un temps de profunda crisi personal que va desembocar en la separació i divorci del seu marit, Simon Konecki, amb qui té un fill de 9 anys, Angelo.
Quan Adele fa el seu riure escandalós britànic —d’allò més contagiós—, aconsegueix convèncer-nos que, malgrat el seu patrimoni (calculat en 150 milions d’euros) i els nombrosos luxes de què disposa, estén la roba al jardí de la seva mansió de Beverly Hills amb tota naturalitat: amb rul·los als cabells i amb una ampolla de vi oberta a la taula de la cuina, com una mare i mestressa de casa completament normal, una dona acabada de divorciar que, a més a més, canta.
Ara que som a la segona tardor del coronavirus, aquesta aparença de proximitat dona a la cantant una potència enorme en la cultura popular. El seu quart àlbum serà, amb tota probabilitat, el disc que unirà tothom durant els pròxims mesos; serà més rellevant que Ed Sheeran i potser fins i tot que Abba, que, des que ha tornat, domina les llistes d’èxits. Perquè, per a la generació més jove, el retorn d’Adele Adkins —sis anys després del seu últim èxit de milions de vendes—, és el ressorgiment del món del pop, una foguera enmig d’un temps fosc i angoixant.
En pocs anys, Adele s’ha obert camí des de l’habitació que tenia d’adolescent en una zona no gaire noble del sud de Londres fins a convertir-se en una de les artistes de més èxit de la seva època. Els seus àlbums, plens d’himnes de soul i R&B i amarats de sentimentalisme i nostàlgia que han esdevingut èxits mundials, els titula a partir d’etapes vitals: 19, 21, 25 i ara 30, si bé Adele ja té 33 anys.
El motiu del retard ha sigut la seva decisió de separar-se. El 2019, quan va presentar la sol·licitud de divorci, la cantant va patir ansietat i depressió, amb la qual cosa va anticipar el que milions de persones d’arreu del món haurien de viure poc després durant la pandèmia de coronavirus: l’aïllament, les angoixoses cavil·lacions sobre un mateix, l’esfondrament de les certeses, la fugida a través de l’alcohol i l’autocompassió i, finalment, la lenta recuperació de la capacitat de resistència.
El camí d’Adele per recuperar la confiança va passar pel gimnàs: feia esport diversos cops al dia, motiu pel qual, poc després, la cantant —abans més aviat pleneta— lluïa una silueta estilitzada que deixava el públic astorat. “L’objectiu no era perdre pes. El que jo tenia al cap era que, si podia enfortir el meu cos físicament, potser algun dia també podria enfortir els meus sentiments i el meu esperit psicològicament”, ha dit en una entrevista. Mentrestant, va començar a escriure lletres de cançons en què s’explicava a ella mateixa i al seu fill què li passava per dins. D’allò en va sortir un àlbum sobre el divorci que no busca donar la culpa a l’altre, sinó que gira entorn dels propis errors i la por del compromís.
Adele demana comprensió d’una manera commovedora. “Tingues paciència amb mi”, diu en el primer single de l’àlbum, “Easy on Me”, una balada per a piano que després de publicar-se va batre rècords de reproduccions. El missatge va dirigit en primer lloc al petit Angelo, però, com passa amb tota la bona música pop, transcendeix la cançó i es converteix en un mem. “Tingues paciència amb mi” és un missatge que toca la fibra en la fase tardana del coronavirus, ja que conté el que segurament volia dir el ministre de Sanitat alemany, Jens Spahn, quan a la primavera del 2020 va afirmar que al cap d’uns quants mesos probablement ens hauríem de perdonar moltes coses els uns als altres.
El single és una de les millors cançons de 30, un àlbum de soul vibrant amb molts violins, molt d’orgue, cors de gòspel i dramatisme pianístic, que, amb pocs tocs moderns, s’acosta musicalment als clàssics: Marvin Gaye, Burt Bacharach, Aretha Franklin, Carole King. Hi ha peces sentimentals, com l’èbria “I Drink Wine”, i la balada —una mica massa grandiloqüent— “To Be Loved”, però també temes alegres i autoirònics de R&B, com “Cry Your Heart Out” o “Love Is a Game”, en què un cor fa veu d’ànec d’una manera còmica que recorda els Muppets.
El disc d’Adele és un gran producte d’entreteniment antiquat, que no fa cas de les pressions dels algoritmes de l’streaming, sinó que apel·la, seguint el signe del temps, al desig de calidesa i tacte analògic. De fet, la discogràfica va encarregar 500.000 còpies en vinil de 30 en previsió de la gran demanda. D’aquesta manera, va agreujar una crisi de matèries primeres als tallers de premsat, una crisi que notaran durant mesos artistes menys importants. Però a Adele bé se li pot perdonar també aquesta demostració de força.
Traducció d'Arnau Figueras