D’una banda, l’errar etern del comte de Mataplana —com a perpetuïtat del mal més enllà de la mort— i, de l’altra, la sobirania de decidir, serenament, la fi de la pròpia vida —com a perpetuïtat del bé en els altres. «Els timbals de l’orgia ofenen l’aire / de l’hora matinal, que encara guarda / les quietuds de l’aire de la nit.», diu Maragall en la seva recreació del mite. «Aquest final absolut victoriós / de la meva contesa», declarava Xirinacs en el seu poema de comiat Acte de sobirania.
Deu ser la influència del Taga o de Coll de Jou, qui sap, que ha fet germinar aquest imaginari d’ampli espectre espiritual, dels inferns a l’ataràxia. Una associació de fets en aparença aleatoris, però que se sustenta en altres indicis gens menyspreables. Perquè, en una mostra excelsa de continuïtat, ço és, de tradició, entre aquestes valls i muntanyes ha emergit una altra mostra d’aquesta creativitat espiritual, radicalment diferent en la forma, però amb unicitat de fons: l’obra artística de Ricard Soler (Sant Joan de les Abadesses, 1994), altrament dit Nu Drama, un artista a l’avantguarda de la música urbana del país que, manllevant paraules d’Extraño Weys, ha obert la selva «machete a machete, / no donant la turrita a l’Instagram».
I no és en va, que ho diem, no. Perquè en la creació de música urbana (trap, PBR&B, neosoul, electrònica…) en català hi conflueixen un seguit de condicionants i d’adversitats —les pedres—, que garbellen impostors i contra les quals els artistes cal que es forgin amb compromís impertèrrit —els pans. En primer lloc, per l’efecte bidireccional que té la llengua castellana als Països Catalans, que en una mena d’estira-i-arronsa, o s’endú els autors que cerquen la fama i la visibilitat o és ens posa el peu al coll amb una opressió diglòssica (que s’incrusta a l’orella i al juí) que restringeix la llibertat i la normalitat en l’ús de la llengua. En segon lloc, per la dificultat pròpia d’importar un estil musical en un entorn absolutament diferent del lloc de procedència: conjuminar, per exemple, la duresa dels barris pobres dels Estats Units a la freda ripollesa i a la llum mediterrània, o provar de fer encaixar la desimboltura del flamenc a la distància social noruega o al confusionisme coreà. I, en tercer lloc, i a conseqüència de les dues anteriors, la feblesa de l’escena de música alternativa catalana (que es va enfortint tuberculosa, tot i tots els peròs) i la deixadesa interessada respecte a la cultura que hi ha al país.
Però Nu Drama no ha desistit i ja fa més d’una dècada que brega per explorar noves sonoritats, noves possibilitats de la llengua catalana, sense caure en tòpics de cap mena i de manera autodidàctica. I, justament, sense saber-ho, com si l’energia creativa de l’indret ho induís, ha explorat líricament els espectres tortuosos i obscurs («està fent efecte el sedant / està acostant-se més Satan / el fred ja no molesta tant. / Ulls sota les parpelles blancs / veig mortes les ovelles, sang»), i els diàfans i afranquits («Miro cap al cel i veig quaranta-quatre cossos /, però m’adono que en realitat només som un. / Unitat, unitat. / Tot està comunicat, unitat».
Però les concordances amb el trànsit avernal del comte Arnau i el domini de la consciència de Xirinacs no s’acaben aquí: així, a Esperits, Nu Dramapot sortir al carrer «amb un punt vermell al front , voltes al món» i parlar «amb aquells esperits, / estirat en un pis petit. / Recullo el que han patit/ I know everything we did tot all of ‘em». De la mateixa manera que és capaç de fer viatges astrals (no oblidem que Xirinacs va autoinduir-se al coma) i sentir «el perfil d’un còndor / quan estiro els braços en creu» o assolir estats de consciència alterats («un extrem / amb l’altre formen un cercle, un cicle, un hemisferi invisible, / noto la connexió quan m’hi sento dintre. / Intrasensorial. Observo algun punt alt/ i capto una reacció instantània al meu lòbul frontal»).
No sabrem mai si és perquè, enfilat al turó de la Tolosa, un efecte geomàntic ha provocat que Nu Drama hagi indagat espais semblants als del mite rondallístic i les experiències místiques que dugueren Xirinacs a la mort natural. Potser són simplement especulacions eixorques i distorsionades. No ho sabrem mai. En el món de l’esperit la certesa i l’engany no sempre són fàcils de distingir, i no hi ha mai proves palpables i tangibles. Potser ni calen, i qui sap si aquesta manca de discerniment no és sinó un accés a una llibertat no material, a l’ull golós vivible però incognoscible. Qui sap, qui sap…
Ara, l’artista santjoaní, en la seva exploració constant, té intenció d’allunyar-se un pèl de la música i endinsar-se en la interpretació i la poesia dita. Si la seva aportació a la música urbana catalana ha estat cabdal (ha rebut el reconeixement dels rapers més emblemàtics com Rodrigo Laviña i El Gordo del Puro, i l’admiració dels més jovenets), és probable que també transiti camins poc fressats en les altres disciplines, que és el que acostumen a fer el do i el talent. Si poua, pensem, en les vibracions de la terra d’on és fill, no dubtem que serà així. Qui sap, qui sap…