Ministeri d’afers musicals

‘Ok Computer’, vint anys de l’angoixa robòtica més influent

En uns dies hi haurà a les prestatgeries la reedició de l’àlbum ‘Ok Computer’ (1997) dels britànics Radiohead, un dels discos més influents de la història del rock. Visionari quant a la concepció sonora, fusió de l’angoixa existencial d’un món regit per la tecnologia i d’una música d’una bellesa trista i extremada que posà d’acord la crítica i omplí estadis d’histèria i neguit. Una obra mestra, genial i depressiva, que la banda d’Oxford mai no ha aconseguit superar. Tot i que els ha ajudat a sostenir fins ara el seu estatus de grup influent i una legió de fans i detractors. 
 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Només calien uns segons escoltant “Airbag”, el tema inaugural d’Ok Computer, per adonar-nos que érem davant d’una creació que no parlava els llenguatges del moment. El riff de Jonny Greenwood fos amb un violoncel, la brillant irrupció de les percussions de Phil Selway, les programacions, la guitarra d’Ed O’Brien, la línia de baix autoritària de Colin Greenwood i, finalment, la veu angoixada de Thom Yorke anunciant el seu renaixement després de la propera guerra mundial (“In the next world war / in a jack knifed juggernaut”), obrien nous territoris musicals. “L’explosió enlluernadora” de què parlava en Mondo Sonoro el guitarrista de Standstill i productor Ricky Falkner. 


A milions de persones d’arreu del món, aquell disc, d’una bellesa depriment i esfereïdora, els va provocar en el cervell un efecte similar al d’una bola de canó deixada caure sobre una síndria. Era el moment. De l’incendi provocat pel grunge a principis de la dècada del 1990, amb el Nevermind de Nirvana com a esperó, restaven tan sols les cendres llepades de la indústria. I el britpop llanguia després d’haver creat les seues criatures més glorioses, Parklife de Blur i (What’s the story) morning glory? d’Oasis. Encara havia de venir alguna fuetada admirable de Pulp o dels mateixos Blur, però ja no s’esperava d’aquell moviment res veritablement trencador. Mentrestant, el rock alternatiu de l’altra banda de l’Atlàntic produïa àlbums i bandes importants, de Sonic Youth a Pavement o Dinosaur Jr, però les bases del so de guitarres començaven a fossilitzar-se. I al hip hop li costarà anys encara trobar revulsius de la dimensió de Public Enemy. S’apagava també el ressò del trip hop i algunes de les seues perles, Blue lines (1991) de Massive Attack, i Dummy (1994) de Portishead.


Calien nous revulsius, com suggeria el periodista Bob Stanley en Yeah Yeah Yeah. The Story Of Modern Pop (2013), propostes amb una mica més de risc. És cert que alguna cosa començava a coure’s: l’any 1996 es publiquen dos àlbums fonamentals d’aquells anys, Odelay de Beck i Endtroducing... de Dj Shadow, batedores sonores innovadores i meritòries. Poca gent, tanmateix, esperava ja el Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band —el seminal disc de The Beatles que compleix ara mig segle— o el The dark side of the moon de la dècada. I menys encara que els responsables d’executar-lo foren aquell grup fundat a Abingdon, una localitat propera a la flegmàtica i universitària Oxford. 

 

L’art del cruixit
Radiohead es guanyaren un cau considerable entre l’esclat del rock alternatiu del 1990 amb un àlbum discret, Pablo Honey (1993), però que contenia el que esdevindria el seu primer gran èxit mundial, “Creep”, un tema que basava la seua eficàcia en la lletra afectada i generacional de Yorke i en un efecte de guitarra, una mena de cruixit, que encenia els directes. La clau d’entrada als Estats Units. I la seua cançó, de bon tros, més escoltada encara a Spotify: vora 173 milions de reproduccions. La següent, “Karma police”, un dels senzills emblemàtics d’Ok Computer, no arriba —enteneu la cursiva— als 80 milions de reproduccions. La immediatesa comercial de la cançó, la seua lletra postadolescent i, segurament, el seu èxit massiu, va fer que Yorke abominara durant anys de “Creep”, una cançó que, fins fa poc, va desaparèixer completament dels directes. Mostra de la digestió no sempre digestiva entre les aspiracions artístiques del grup i el seu inqüestionable èxit comercial.


El segon àlbum dels d’Oxford és un inqüestionable treball de confirmació, un pas endavant, The bends (1995), per als fans més immobilistes o rockistes de Radiohead, el seu millor disc. Rock èpic, de guitarres poderoses, moments acústics i lletres colpidores, amb un bon grapat de talls sensacionals (“Black Star”, “High & dry”, “Bones”, entre més) i una nova diana que els catapulta a les llistes, “Fake plastic trees”. Res, en tot cas, que varie el rumb de la música contemporània.


No obstant això, hi ha alguns detalls del disc que prefiguren el que vindria després: posem per cas els elements digitals i la temàtica de “Planet Telex”, les guitarres dislocades de “Just” —tal vegada el millor tema— o el canvi d’atmosfera del tall final, “Street spirit (fade out)”, amb un toc fantasmal que avança la malenconia posterior. 


The bends, en tot cas, els encastella definitivament i els serveix per acompanyar REM en alguna gira. Tenia molt de sentit: els de Michael Stipe, com ara The Smiths, són una font d’inspiració. Com recordava aquests dies la publicació musical Pitchfork, en el documental Meeting people is easy (1998), rodat arran del brutal èxit d’Ok Computer i els seus efectes sobre l’equilibri personal de Radiohead, Yorke té una certa epifania, un moment de dubte autocomplaent, quan reconeix que ser “una d’aquelles bandes” que signifiquen tant per a les persones era una raó per continuar endavant. 


No caurem en el parany de comparar els millors discos de The Smiths i REM amb Ok Computer per establir qui la té més llarga, però la diferència fonamental entre Radiohead i els seus referents és el salt sonor que articulen els de Thom Yorke en el seu tercer disc, un producte de cocció lenta. Com explica el col·laborador d’EL TEMPS Ramon Moreno en el seu llibre La volta al rock a 33 revolucions (Cal·lígraf, 2016), després del procés laboriós i una mica tortuós de The bends, “el grup va voler enregistrar el nou disc pel seu compte i es va construir un estudi de gravació mòbil que van plantar al mig del camp. Volien controlar, sense presses, tot el procés d’enregistrament, i, tot i la seva inexperiència, curiosament, la discogràfica EMI s’hi va avenir”. 

Amb tot, els d’Oxford recorregueren a Nigel Godrich per a la producció i “van posar el fil a l’agulla com si es tractés d’una comuna hippy”, conta Moreno en al·lusió al procediment comunal de composició, a partir sobretot de les lletres de Yorke i l’enorme creativitat de Jonny Greenwood. Amb aquell estudi mòbil enregistren quatre cançons, fan una petita gira com a teloners d’Alanis Morissette i tornen a un estudi professional per acabar de polir el so. Finalment, als mítics estudis d’Abbey Road, a Londres, introdueixen els arranjaments de corda.

Radiohead, en els anys de la publicació del disc.


Aquest fou el procés, en brut. Creativament, el que passava pel cap de la banda era un batibull d’idees, de Miles Davis —el jazz acabaria esdevenint una de les influències directes de discos posteriors— al Pink Floyd post-Syd Barrett passant per les textures cinematogràfiques d’Ennio Morricone —Greenwood farà fortuna més tard com a compositor de bandes sonores— o les xarxes sòniques i l’electrònica dels grups de krautrock. Fins i tot és possible que l’esmentat Endtroducing atiara el debat. Però ja siga per mèrit de Godrich o de la banda, tot allò acaba adoptant una pell pròpia, un so que avança el pop-rock amb pretensions artístiques del futur. Perquè, fins i tot dues dècades després, no és fàcil definir a què sonava Ok Computer.

Aquell àlbum preciosista i lleig alhora, bell i depriment, va revolucionar l’escena musical. I desestabilitzà mentalment la banda


Després de la citada “Airbag” ens trobem amb “Paranoid android”, un tema de pop-folk futurista i cinematogràfic amb un esclat grandiós de guitarres elèctriques i cloenda celestial i una enigmàtica frase: “Déu estima els seus fills”. Una estructura més o menys evident d’òpera rock. L’altre tema celebèrrim, “Karma police”, és una cançó relativament més senzilla en el seu inici, armada amb acústica i piano, però la seua bellíssima tornada, amb cors angoixosos amb forma d’eco, no sona aparentment a res conegut. La cacofònica guitarra final clou un tema desarmant, capaç de commoure el sergent instructor de Full metal jacket


En altres passatges pren la paraula una bellesa trista i metàl·lica, d’arpegis i xilofons, com en la tremenda “No surprises”, un tema que parla d’estar cansat i infeliç, de ferides que no cicatritzen, de silenci i encaixades de mans de monòxid de carbó. Una excel·lència igualada o superada per la frondositat de les guitarres i percussions de “Let down”, amb la veu doblada de Yorke propulsada per un aspersor, en una cavalcada de notes altes i falsets espaterrant. 


Aquests són alguns dels fragments més evidents, però Ok Computer no seria el que és sense la resta de cançons, temes decididament protagonistes en qualsevol altre disc: l’aire espacial embolcallat amb un homenatge a Bob Dylan de “Subterranean homesick alien”, l’estranya atmosfera retrofuturista d’“Exit music (for a film)”, la furiosa “Electioneering”, l’únic tall que recorda, vagament, els Radiohead precedents, la desballestada “Climbing up the walls” o el manifest amb veu robotitzada (una no-cançó en realitat) de “Fitter happier”, el reglament de la vida ordenada, buida i depriment del segle XXI: productivitat, pragmatisme, (no idealisme), diumenges als centres comercials, algun petó amb saliva, no plorar en públic. O plorar amb alguna pel·lícula. 


Les cançons no estan citades exactament en l’ordre que apareixien en el disc, però sense ser exactament un àlbum conceptual —o sí: tant se val—, Radiohead atorgava molta importància a la seqüenciació. I en l’efecte que provocava en molts oients tenen molt a veure els dos talls finals, dues cançons sensacionals, “Lucky” i “The tourist”, que tanca amb un repic suau de Selway i una nota de triangle. Com en un somni.
Aquell àlbum preciosista i lleig alhora, bell i depriment, va revolucionar l’escena musical. Esdevingué un èxit planetari, de crítica i de públic, i donà lloc a una gira mastodòntica que desestabilitzà mentalment la banda, atrapada entre la seua vocació arty i experimental i una recepció sobtadament massiva, sorprenentment transversal, en un moment dominat per les Spice Girls i el seu imbatible “Wannabe”. 

La coberta icònica d'un àlbum icònic.


Ok Computer també rebé crítiques —prolongades en el temps— a propòsit de les tendències depressives, la grandiloqüència musical i discursiva, la pretensiositat i, ja posats, l’aire universitari i elitista de la banda d’Oxford. I també se’ls retrau haver introduït aquells paràmetres en l’escena musical britànica: a tall de broma, quan el disc complí el seu desè aniversari, el diari The Guardian deia que un dels grans fruits d’Ok Computer havia estat Coldplay. Ben mirat, atribuir a la influència de Radiohead àlbums tan reivindicables com els dos primers de la banda de Chris Martin, Parachutes (2000) o A Rush of Blood to the Head (2002) o el The Man Who (1999) de Travis, tampoc no és mala cosa. I el que hagen fet després amb les seues carreres aquests grups o bandes tan discutibles com Muse ja no és responsabilitat de Yorke i els seus.


Fet i fet, la influència del disc es pot rastrejar en artistes poc sospitosos: un àlbum tan estrany en la trajectòria de The Divine Comedy com Regeneration (2001) —un salt del pop orquestral espurnejant a l’intimisme dens i trist, amb Nigel Godrich de productor— no s’entén sense Ok Computer. O l’evolució d’un grup com els gallecs Los Piratas, que passaren de fer un pop apte per a les ràdios comercials a modular una proposta molt més ambiciosa. Fins i tot, l’escena reggae, ska i dub féu un homenatge al disc l’any 2006 amb un àlbum de versions del disc de Radiohead en aquelles claus estilístiques, l’impagable Radiodread


Ok Computer podia haver posat fi a la banda, podia haver-los matat d’èxit. I de poc ho fa. Però la intel·ligent resposta de Radiohead fou prescindir d’una segona part i executar un disc encara més agosarat i estrany, l’imprescindible Kid A (2000), treball que desplaça gairebé del tot les guitarres per deixar lloc a les programacions i l’electrònica. D’aquell sorprenent salt es parlarà, i molt, d’ací a tres anys, però aquells discos fonamentals nodreixen el discurs musical posterior, amb algunes derivades fruit del talent investigador de Greenwood.


Aquell impacte mai no es tornà a repetir, però els Radiohead del segle XXI han conservat el seu estatus de banda de culte planetari per les rendes i, sent justos, per àlbums importants com In rainbows (2007) i A moon shaped pool (2016). D’aleshores ençà, el grup controla tots els processos, al marge de la indústria, els membres del col·lectiu han fet projectes en solitari, han creat famílies, han trencat algun matrimoni i han assaborit periòdicament el respecte crític. Hi ha un punt de maduresa i distància que els permet mirar-se Ok Computer com el que és, el disc que ho va fer tot possible. Motiu, per tant, de celebració, amb una reedició imminent amb extres, inèdits, cares B, textos explicatius, etcètera. La criatura s’anomenarà OKNOTOK. I l’edició de luxe costarà 120 euros.

Dues dècades després, l’angoixa robòtica continua fent parlar. I omplint la caixa. •

"No surprises"

A heart that’s full up like a landfill
A job that slowly kills you
Bruises that won’t heal
You look so tired, unhappy
Bring down the government
They don’t, they don’t speak for us
I’ll take a quiet life
A handshake of carbon monoxide

And no alarms and no surprises
No alarms and no surprises
No alarms and no surprises
Silent, silent
This is my final fit
My final bellyache

No alarms and no surprises
No alarms and no surprises
No alarms and no surprises, please

Such a pretty house
And such a pretty garden

No alarms and no surprises
No alarms and no surprises
No alarms and no surprises, please

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.