SORITA, LA BALMA I ELS ENDIMONIATS
En pocs quilòmetres, toquem Sorita del Maestrat. El Bergantes s’altera inesperadament: inicia moviments violents, meandres tancats que expressen una inquietud interior. Ben segur que és a causa de la presència del santuari de la Mare de Déu de la Balma, que s’erigeix per sobre d’ell, incrustat en un abric de la roca. El cas és que el lloc traspua misteri i una certa dosi de llegenda. Sembla que a principi del segle XIV un pastor al qual li faltava un braç fou guarit en aquest indret per la Mare de Déu. D’ací que en l’abric natural es construïra una ermita primigènia que fou ampliada entre els segles XVI i XVII amb l’edificació d’un santuari. A l’obra renaixentista s’aplegaven en peregrinació presumptes endimoniats —que no eren sinó malalts mentals o d’epilèpsia— disposats a lliurar-se als poders divins i guaridors de la Mare de Déu de la Balma. L’autenticitat dels posseïts era verificada per tres bruixes vingudes de Casp, conegudes com les Caspolinas.
En tot cas, el santuari de la Balma no és un lloc prescindible: cal anar-hi, passejar-s’hi i impregnar-se de la càrrega natural, tel·lúrica i espiritual d’aquest temple erigit en una cavitat natural. Des de l’antiga hostatgeria, que avui fa funcions de restaurant, l’accés al temple es fa per un passadís tallat a la roca i obert com una balconada sobre un ampli meandre del Bergantes. En aquest espai troglodític, el pas de feligresos i curiosos al llarg dels segles ha polit el terra fins al punt de convertir el trànsit cap a l’espai sagrat en una prova d’equilibrisme. La portalada del temple, proporcionada i clàssica, dona pas a una dimensió on el misteri i no poca esgarrifança s’han apropiat de l’ambient. La balma pròpiament dita perviu en una penombra densa, amb el sostre ennegrit per un incendi que calcinà el 2011 l’altar i part del cor. Al centre de la sala, entre reixes hi ha la Mare de Déu i alguns dels seus assistents. La figura d’un acòlit de mida real, amb un rastre de vida a la mirada, demana almoina. Al fons, un pessebre, i al marge dels bancs, un confessionari d’una sobrietat en línia amb la gruta.
Amb un seguit de fuetades el Bergantes s’acomiada del País Valencià. Ho fa a les portes d’Aiguaviva, ja al Baix Aragó, on s’aiguabarreja amb el Guadalop. A partir d’ací, seguirà el seu curs com a part del segon riu, que, a poca distància, el pantà de Calanda s’encarregarà de detenir. Rodejarà Alcanyís i caurà al pantà de Casp, per a finalment dissoldre’s a l’Ebre, a l’enrevessada morfologia líquida que dibuixa el pantà de Mequinensa.