EL FORCALL, L’AIGUABARREIG
De camí cap al Forcall, el Bergantes accionà els antics molins de Barrets i Gamundí, de Batán i dels Frares. Un camí acompanya el curs fluvial per la riba esquerra i representa una de les propostes més atractives i suaus per a descobrir l’entorn a peu. El sender, d’uns vuit quilòmetres, s’inicia a la fàbrica Giner i connecta amb el Forcall, a través d’espais catalogats com a com a LIC (lloc d’importància comunitària) i ZEPA (zona d’especial protecció per a les aus). Sobre el marge dret i per sobre de la carretera, una cinglera allargassada de tons blanquinosos i amb cavitats fantasioses ha esdevingut residència habitual del rapinyaire que vigila des de les altures el fluir encalmat del Bergantes. L’estampa mineral presideix l’aiguabarreig de tres rius —el Bergantes, el Cantavella i el Calders—, el qual justificaria l’origen del topònim: el Forcall se situa a la confluència, o enforcadura, d’aquesta tríada en un espai benevolent rodejat de moles i pujols.
L’aspecte monumental del seu nucli, i en concret de la plaça Major, parla de l’esplendor del passat. En aquest espai central, conegut també com el Pla de la Creu, hi trobareu porxos, el consistent i majestuós palau dels Osset (s. XVI), convertit en hotel, o el palau de les Escaletes (s. XVII), seu del consistori i coronat per un rellotge amb campana.
El Forcall actual és això, a grans trets. No obstant, la seua situació estratègica en les comunicacions entre l’interior i el Mediterrani va propiciar un poblament mil·lenari. La Moleta dels Frares es troba a redós del poble, tot seguint el curs del Cantavella. Es tracta d’un cim tabular, amb forma estreta i allargassada. És ocupat per l’antiga Lesera, un assentament romà, fundat en època de l’emperador August i que gaudí de l’estatus de municipium —l’única ciutat romana de les comarques castellonenques—, probablement per tractar-se, com hem dit anteriorment, d’un enclavament estratègic pel que fa al control polític i comercial dels Ports i del Baix Aragó. Se sap que per ací transcorria una via que comunicava el mar, la Via Augusta —que travessava l’espai prelitoral on avui s’assenten Sant Mateu, les Coves de Vinromà, Benlloc o Cabanes— i Ceasaraugusta —Saragossa, per entendre’ns. No obstant, els romans no foren els únics pobladors de la Moleta dels Frares; aquesta havia estat habitada amb anterioritat, des de les edats del bronze i del ferro, i albergà també un assentament iber.
Més enllà del Forcall, el llit del Bergantes s’eixampla, respira. Camps i bancals apareixen a les seues vores, quan no algun cingle menor que recorda que aquesta és una terra intransigent com el seu clima. El còdol blanquinós reverbera la llum solar i potencia la fesomia eixuta d’aquesta geografia que la presència minsa del riu mira infructuosament de contrarestar. El conreu i la pedra seca humanitzen l’entorn, atenuant-ne l’aspecte feréstec, en un pols secular que manté l’habitant amb el seu entorn.
Villores es manté sobre el Bergantes, separada d’aquest per mitja dotzena de revolts de l’asfalt. Es tracta d’un poble menut, equilibrat, preciós. D’ell depèn el molí de la Cova, que perviu a la vora del riu, aigües avall, arrecerat als peus d’una petita paret de roca que preserva l’escalfor del sol matinal. S’hi molia farina per a la clientela del poble i dels masos pròxims. El moliner cobrava en espècies, com era costum, un percentatge de la farina produïda a cada treball realitzat.
Ortells, si fa no fa, té un tamany similar al de Villores: en habitants cap dels dos arriba al mig centenar. La diferència és que Ortells es troba instal·lat sobre la riba dreta, té metge un cop per setmana i pa diari a domicili.
El Bergantes, o el que queda d’ell en superfície, deixa sobre el territori l’estela d’un serpenteig fluït. En aquesta latitud, el riu s’ha reduït a una presència líquida testimonial, amb tolls inconnexos i altres solucions d’aigua gairebé estancada. Recorda, més aviat, una rambla, una més de les que solquen les terres d’interior de Castelló. La de Cervera o la de la Viuda exhibeixen un aspecte petri, desèrtic, de còdol excessiu, que ara imita el riu que ens ocupa. No lluny, apareix Palanques sobre el marge esquerre. Poc a dir, més que el pont que hi dona accés ha heretat la pedra d’un torre àrab que hi havia al poble.