Qui provinga de la cota baixa, li sobtarà la fesomia aspra del lloc. Generalment haurà arribat a través de la interminable ascensió al port de Querol (1.090 m.), que separa aquest espai interior del litoral i d’una ruralitat amable i abancalada. La sensació de rigor la transmet el paisatge mateix i la seua antropització: un onatge indefinit de promontoris i moles, de vegetació escassa o, si més no, continguda, ensinistrat per l’habitant de la zona a base de solucions mil·lenàries de pedra seca: ribassos, refugis, tancats, assagadors... La vida, la vida humana, s’hi dona dispersa, en amplis masos que, com taques blanques sobre un llenç, aporten un punt de llum a l’entorn. Aïllats i inconnexos entre el muntanyam, apareixen els pobles, fonts de vida comunitària i centres mínims de serveis, a excepció de Morella, altiva i imponent, que concentra les mirades forasteres. I així és: tan bon punt coronem Querol, la impaciència s’apodera del viatger. A cada revolt, espera l’aparició llunyana de la vila murallada, i aquesta inquietud li vela la percepció del territori més pròxim pel qual transita. Haurà passat de llarg el naixement del riu Bergantes, comprensible d’altra banda, perquè s’oculta en un barranquet insignificant a la vora de la carretera, pròxim a l’anomenada Venta de la Lloma. El Bergantes vertebra la comarca dels Ports de cap a cap, fins als seus confins amb Terol. El riu seguirà el seu camí i, com a excepció entre els cursos fluvials del País Valencià, serà l’únic que desembocarà a l’Ebre.
MORELLA
Uns quilòmetres abans d’arribar a la capital dels Ports, la vall del Bergantes comença a prendre forma: el riu afegeix al seu cabal gairebé inexistent les aportacions dels barrancs que hi conflueixen. La carretera segueix el fil d’aigua; en ocasions, per comoditat o eficiència, se n’allunya. En paral·lel, alguns trams del camí Vell de Castelló romanen al marge de l’asfalt, ara en forma de pista de terra, però amb un traçat serpentejant que només la mirada apassionada per l’arqueologia viària aconsegueix identificar. I apareix Morella, que ocupa calculadament el centre de l’estampa. Majestuosa. Indiscutiblement, objectivament.
No caldrà recordar els encants de la vila, que, tot i trobar-nos a l’inici d’aquest periple, imposa una visita al seu patrimoni històric, un recorregut urbà i un tast gastronòmic de les delícies locals —olla morellana, flaons... Si hom arriba en cotxe, el més probable és que accedisca al centre pel portal de Sant Miquel, el principal i més monumental de tots els que trobareu al fil de la muralla. Podreu recórrer-los a peu: hi ha el portal de Sant Mateu, la porta del Forcall o la de la Nevera, i la Porta Ferrissa, per la qual sembla que hi entrà Blasco de Alagón el 1231 quan prengué Morella als musulmans.
Dels imprescindibles locals, no hauríem d’estalviar una incursió a la basílica arxiprestal de Santa Maria la Major, gòtica, solemne, estilitzada, reflex de l’etapa d’esplendor que va viure la vila durant l’edat mitjana; al castell, que completa la imatge fortificada de la població i des d’on obtindreu una perspectiva única de la comarca; al museu del Sexenni, contenidor de la memòria de la festa nacional morellana, amb la qual, ja ho sabeu, teniu cita cada sis estius. N’hi ha, encara, altres inevitables: el carrer principal —que adopta diversos noms al llarg del seu traçat—, porxat i artèria comercial, o l’Ajuntament, un sòlid edifici gòtic curosament restaurat, fet que li va valdre el 2007 el premi a la protecció i recuperació del Patrimoni Arquitectònic i Natural Europeu, concedit per Europa Nostra.
Tornem al riu, però. Un reguitzell de molins s’arrenglera arran d’aigua. El molí Nou destaca pel bon estat de conservació i per la consistència i equilibri de la seua arquitectura. La bondat de l’entorn arrodoneix la solució harmoniosa que el foraster reclamaria a aquesta estampa: a pocs metres, flueix el riu amb la seua calma innocent. Un gual per a vehicles i una passarel·la de fusta per a caminants permeten saltar a la riba oposada, des d’on obtindrem la millor perspectiva del conjunt.
Deixem enrere els molins del Pi, dels Capellans i del Royo, i arribem a la fàbrica Giner, tot circulant per un món d’espècies caducifòlies que la tardor s’ha encarregat d’encendre. El complex industrial sorprèn per les dimensions i la diversitat dels edificis que el componen. Tot començà a mitjan segle XIX, quan els germans Giner i Guimerà compraren el molí de Zurita per a convertir-lo en una instal·lació fabril. Però no fou fins al 1870 que Juan Giner decidí donar un tomb a la fàbrica de llana i fer d’aquesta una colònia tèxtil, a imatge i semblança del model català. La que havia de representar l’emblema de la industrialització a la comarca posseïa vivendes per als obrers, capella, escola i altres dependències. La fàbrica Giner estava especialitzada a teixir la llana i, en menor mesura, s’hi realitzava la filatura. S’hi triava la llana, s’escaldava, es rentava i es tenyia, i s’enviava a filar a Sabadell i Terrassa, on el procés de filatura havia assolit un alt grau de tecnificació. Giner, com a bon empresari de l’època, supervisava el procés complet, fins al punt de cobrir tots els àmbits: viatjant impenitent, venedor, proveïdor i controlador. Ell també havia construït la seua imatge emmirallant-se en la figura de l’empresari català. L’esplendor del complex fabril cobrí el darrer terç del segle XIX i els inicis del segle XX, fins al 1917, quan tancaria definitivament les seues portes. Hi treballaren més de 120 persones i posseí més de 40 telers accionats per màquines de vapor. L’altíssima xemeneia situada al centre del complex roman com a testimoni d’una època i símbol de la industrialització fallida de la comarca. En l’actualitat, la fàbrica Giner concentra, entre d’altres, el Centre de Turisme Morella - Els Ports, un alberg, una empresa d’aventura i una àrea recreativa.