L’actualitat política de l’últim mes ha estat principalment centrada en la presentació d’uns pressupostos que han entrat en una fase que ja resulta descoratjadora. S’ha complert la falsa profecia d’aquells que sovint no volen sentir a parlar de política perquè diuen que “tant és, els polítics són tots iguals, tots s’ho fan venir bé per seguir a la cadira”. El cert és que si ara ens allunyem i mirem amb perspectiva aquestes últimes setmanes, durant les negociacions pels pressupostos només s’ha parlat de partides econòmiques i de model de país quan des de la CUP-Guanyem hem agafat la iniciativa en la negociació. La resta, fotografies, proclames, dir “els millors pressupostos de la història” i, aquests últims dies, mercadeig pur i dur, el de la vella política que, a sobre, aprofita per recriminar-nos el seu fracàs. Els partits de sempre enfonsen la política.
I és que és significatiu, i simptomàtic, i preocupant, escoltar el diputat Canadell donar la benvinguda a En Comú Podem “als pressupostos del Hard Rock i dels Jocs Olímpics”. Ho és per diversos motius.
En primer lloc, per la irresponsabilitat del Govern de mantenir en l’agenda política propostes destructives per al territori, com és la construcció de casinos, hotels i discoteques a la Costa Daurada, que perpetuen un model de turisme perjudicial -tant per a la vida, com per a l’entorn, com per als drets laborals-, i com ho és també la candidatura per als Jocs Olímpics als Pirineus l’any 2030, que com bé he sentit dir, “per 30 dies de glòria, 30 anys de misèria”, i és que el Pirineu necessita polítiques fermes per viure-hi en condicions i dignitat, no pas viure de la provisionalitat del monocultiu turístic que només afiança la precarietat. I no cal dir el disbarat que és un projecte que necessita neu en un escenari d’agudització del canvi climàtic. Tot plegat pot esdevenir irreversible per als Pirineus, però el Govern es manté.
En segon lloc, per la connivència d’una formació suposadament d’esquerres com és En Comú Podem. La setmana passada, en un acte unitari dels comuns per reforçar la seva imatge, danyada amb tota probabilitat per la deriva política dels últims anys, Colau parlava de l’amor que sent cap a Barcelona. Doncs bé, cal posar en dubte que per estimar Barcelona s’hagi de deixar d’estimar la resta del país permetent autèntics desastres com els que abans citava. En Guanyem tenim experiència liderant projectes de ciutat i governant per a centenars de milers de persones. Som la mostra que es poden mantenir els ideals i gestionar una gran ciutat alhora, evidentment assumint contradiccions per la manca de competències que tenen els ajuntaments, però en cap cas renunciant al model de ciutat i al model de país que defensem. I em fa la sensació, que del manifest de l’origen de Podemos el 2014, que es deia “Moure fitxa: convertir la indignació en canvi polític”, ja només queda la indignació dels qui hem vist com l’únic canvi polític ha estat el seu, convertint-se en una formació que dista molt del que un dia es va conjurar a ser. Obtenir la investidura de l’alcaldessa amb els vots de l’extrema dreta de Valls va ser un punt de no retorn.
I per últim, per la lamentable escenificació de les distàncies insalvables entre uns i altres i la trista resolució dels pressupostos del país. No ens mereixem com a país que l’única sortida possible per als pressupostos de la Generalitat sigui fer un canvi de cromos amb Barcelona, en comptes de complir l’acord d’investidura al que vam arribar des de la CUP-Guanyem amb el President Aragonès. De debò ha assumit tants compromisos amb qui no devia, que ara se li fa impossible complir l’acord de mínims que va permetre la celebrada majoria parlamentària en la seva investidura? ERC i Junts han descartat impulsar un model de país més just per a tothom i conduir la legislatura cap a la confrontació amb l’estat. I ara, doncs, tenim uns pressupostos sociovergents, autonòmics i depredadors.
Paral·lelament, Esquerra i Junts també han aconseguit que haguem entrat en la paràlisi més absoluta en clau nacional de gairebé els últims 10 anys. El juliol de 2010 ja cridàvem “Som una nació i tenim el dret a decidir” per les retallades de l’Estatut; l’any vinent farà ja una dècada de la manifestació “Catalunya, nou estat d’Europa”, que va ser la mobilització més multitudinària fins llavors per la independència de Catalunya. És evident que, si ens emmirallem en altres processos d’independència o d’alliberament nacional propers, hem fet passes molt grans aquests anys i hem assolit una base social ample en poc temps. Però la sensació de “no saber cap on anem” que té aquesta mateixa base social, és la mateixa que es respira tant de portes endins al Parlament, com a Waterloo. I entenem, fins i tot, que es puguin tenir diferents estratègies per assolir un mateix objectiu, però cal una coordinació que ara mateix és inexistent i una revisió constant dels avenços i dels desgastos. Tenim les eines, tenim el compromís de la ciutadania, però ens falta la voluntat política.
Per la necessitat de donar veu a moviments socials, entitats, organitzacions locals i veïns i veïnes dels pobles i ciutats, i posar les institucions al servei de millorar les seves vides, van néixer candidatures com les nostres. Aquesta construcció des de baix fins a dalt que tant trobem a faltar dels partits polítics de sempre. Fins i tot, els de sempre ridiculitzen les candidatures com les nostres per la voluntat política de canvi real que tenim i la horitzontalitat de les nostres organitzacions. S’ha normalitzat que les decisions es prenguin en despatxos i no en taules de debat i assemblees, sí, però som i serem la pedra a la sabata per fer que tot canviï.
Així doncs, en clau nacional, com a Guanyem Catalunya, que som una formació que fa un any que va decidir sumar forces amb la unitat popular més consolidada per ser també al Parlament, el mandat és clar: la República Catalana s’ha de construir de baix a dalt. En aquest sentit, l’horitzó passa per enfortir i fer créixer la unitat popular a cada municipi amb candidatures àmplies d’esquerres. Trencar costures de partit, ser cada cop més, decidint col·lectivament i democràticament les passes del dia a dia, fent-ho en consonància amb els municipis de l’entorn, teixint xarxa municipalista. Mentre ens tanquen possibilitats per dalt, obrim nous camins per baix. Canviem el paradigma de la vella política, perquè quan acabem esdevenint una República tinguem clar com ens volem governar.