Com s’explicava en el primer dels articles d’aquesta petita sèrie dedicada als refugis, la ciutat que durant gran part de la confrontació va ser capital del govern legítim de la República va sofrir un seguit considerable de bombardejos, sobretot de l’aviació italiana, aliada de Franco i els sublevats. Tones de bombes que provocaven el pànic i que obligaren les autoritats i fins i tot els particulars a habilitar nombrosos refugis. Un dels més singulars, segurament, és el refugi del Carrer Serrans de València, el quan té la particularitat de conservar el característic rètol original amb tipografia Art Déco.
Els primers refugis començaren a construir-se al novembre del 1936 i entraren en funcionament al juny del 1937, tot just quan els atacs anaven augmentant en intensitat i posaven més encara en perill la població civil. El de Serrans va ser un dels primers. Tenia capacitat per 400 persones. Al refugi s’accedia per dos accessos, un amb una rampa i l’altre amb una escala que donava a una sala ampla de tres naus sostingudes per tres fileres de pilars. La sala blindada tenia una capacitat d’uns 110 metres quadrats i estava dotada, com altres refugis, d’un sistema de ventilació, instal·lació elèctrica i zona de lavabos. El refugi tenia també bancs adossats i fins i tot prestatgeries on els refugiats podien deixar els seus estris i pertinences.
De refugi a casal faller
Després de la guerra, la construcció va complir unes altres funcions ben allunyades de les originals, com ara magatzem i botiga de plàtans. I més tard, com a culminació del procés d’esborrat del significat primigeni, com a casal faller de la comissió de la Santa Creu.
Els processos de recuperació de la memòria històrica, no obstant això, han acabat reconvertint l’espai en un centre recordatori d’aquell conflicte bèl·lic i l’acarnissament amb la població civil, entre la qual hi havia una proporció enorme de criatures i adolescents. I aquesta doble significació està present en el procés de restauració que es va dur a terme des de l’Ajuntament de València.
Com explica l’historiador Vicent Artur Moreno, “el que més sobta d’aquest búnquer subterrani són uns grafitis fets per mans infantils aquelles hores dels anys 1937 i 1938”. Es tracta d’uns dos-cents grafitis entre els quals l’estudiós descada “camions, avions, un vaixell que esclata, un avió que llança bombes sobre el cap d’un home… Si us hi fixeu bé, relacionat amb aquesta escena hi ha unes lletres: ‘Franco’. L’artista imaginava que el responsable dels bombardejos els va patir ell mateix. Una mena de vudú naïf i innocent”.
Comptat i debatut, la restauració ha fet possible no només habilitar el refugi per ser visitat, sinó també recuperar un gran nombre de grafits, la majoria fets a carbó, que abasten la Guerra Civil però també més recents relacionats tot just amb la falla de la Santa Creu. Aquells que tenen el significat més poderós, amb tot, són els realitzats per les criatures en temps de conflicte. El que podríem definir com una mena d’art infantil contra l’horror.