Ministeri de la lectura

Llegiu, que escrivim!

A Catalunya hem descobert que s’ha de fomentar la lectura. Una nova generació d’autors i editorials esperen nous lectors.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

No llegim. O no prou. O prou malament: hem de fomentar la lectura. A casa nostra ho hem descobert el dia que una ment brillant va decidir enviar llibres a l’actual president nord-americà, Donald Trump. Open your mind, Mr. President. Rebulla de llibreters i bibliotecaris. Activem el pla B: vam anar a cercar llibres per les cases i només hi vam trobar els darrers premiats amb el Ramon Llull. Per encetar. Catalunya, “open your eyes”.

La recent polèmica per la campanya sobre el foment de la lectura que l’Institut de Cultura de Barcelona, l’Icub, va encarregar a l’empresa del publicista més mediàtic del país per uns pocs 108.000 euros —i de la qual l’enviament de llibres al president nord-americà era el plat fort, amb promeses de final feliç de trending topic incloses— ens deixa sobre la taula una bona pila de temes del tot interessants sobre els quals podem reflexionar. Per exemple, la superioritat moral i la prepotència inherent a l’ésser humà, l’amiguisme contractual a les administracions públiques —a les privades ho donem per fet, i així ens va— o el fet, gens fútil, de si habitem un món eternament governat per orats, donarien per emplenar moltes pàgines. Però la pregunta important és: les llegiria algú? Anem a les dades.

El 67,8% de la població catalana llegeix, com a mínim, un llibre cada trimestre, fregant el 68% de la mitjana europea, segons les xifres del Departament de Cultura d’aquest passat mes d’abril. Això representa un augment de gairebé sis punts respecte al 2010, quan la població lectora a Catalunya era el 61,9%. D’aquest gairebé 68% de lectors —i aquí sí que seria prescriptiu utilitzar el femení cupaire: les dones llegeixen més, ja hi arribarem—, un 27,4% ho fa habitualment en català, per un 70,2% que utilitza el castellà com a llengua de cultura. Certament no és una bona dada per a un país immers en plena lluita per esdevenir una República sobirana: l’autèntic procés de desconnexió és mental, individual i intransferible, i la llengua amb què s’explica el relat dominant sempre ha sigut un instrument colonitzador molt important. Però també en aquest camp s’avança: del 2011 fins ara podem veure com el percentatge de lectors que utilitza habitualment el català ha augmentat igualment en més de sis punts, i que ha passat del 21,2% al 27,4% actual.

Més números. Del total de població lectora, els joves d’entre 14 i 24 anys representen la franja d’edat que més llegeix: un 93,1%. A partit d’aquí, els percentatges decreixen amb l’edat: 71,5% de persones entre 25 i 44 anys; 66,1% de la franja 45-64. El percentatge de població major de 64 anys que llegeix és del 48,7%.

Qüestions de gènere. Les dones llegeixen més (67,9%) que els homes (55,7%). Tot i això, només el 35% d’escriptors són dones. Reflex social, les escriptores només guanyen el 18% dels premis literaris de parla catalana, xifra que s’ajusta sorprenentment a qui llegeix cadascú: elles ho fan indistintament i per igual amb autors masculins i femenins (50%). Els homes, en canvi, només representem el 20% dels lectors dels llibres escrits per dones. Ara imaginem la proporció entre homes i dones als jurats dels premis literaris. Ja?

D’acord. Fins aquí. Donem les xifres oficials per bones, tot i que sospito que, enquestats, la majoria tendim a arrodonir a l’alça les nostres conquestes culturals de la mateixa manera que ocultem certes intencions de vot a peu d’urna. Però tot bé. Foment de la lectura. Cal? I si la resposta és afirmativa, com ho fem? Quin resultat n’esperem treure? Es pot quantificar? I la quantitat, té a veure amb la qualitat?

El pla de foment de la lectura proposat per l’Icub no és únic, ni nou. La Generalitat de Catalunya va anunciar el passat 23 de maig el nou Pla de Lectura 2017-2020, setmanes després del polèmic anunci del pla de l’Icub, llançant-li dards enverinats: “Al nou pla hi pot haver absències, però hi ha poques ocurrències. Hi ha més ciència que comunicació”, va deixar anar el conseller Santi Vila durant la presentació. Sembla que allò de la nova política consisteix a canviar els noms dels actors principals del vell Joc de Trons de la plaça de Sant Jaume.

El flamant pla presentat per la Generalitat preveu destinar 105 milions d’euros fins al 2020, amb 56 accions concretes, la majoria de les quals es realitzaran aquest 2017 gràcies als 19 milions ja pressupostats a tal fi. L’any passat, el pressupost per aquest mateix concepte era de 9,2 milions. Però el nou pla ranqueja de la mateixa cama que els anteriors, i així que va ser anunciat ja va començar a rebre les primeres crítiques: la principal demanda del sector de treballar conjuntament amb el Departament d’Educació no s’ha tingut en compte. Per a molta gent, aquest és l’element clau en qualsevol programa de foment de la lectura. Com a resultat d’aquesta desídia administrativa, les biblioteques escolars de molts centres públics d’ensenyament, lluny de mutar a imatge i semblança de les biblioteques públiques, revigoritzades els darrers anys fins a convertir-se en equipaments imprescindibles a viles i ciutats, continuen en un estat més propi d’un país subdesenvolupat que de la República que pretenem esdevenir. Si la llavor no és prou bona, ja podem anar invertint en adobs i fertilitzants, per més cars que siguin.

En la fotografia, d’esquerra a dreta, Ramon Mas i Ricard Planas (Males Herbes), Laura Huerga (Raig Verd) i Aniol Rafel (Periscopi).


Amb l’anunci del nou pla, Santi Vila es va reafirmar en la creació, a finals d’any, de la Direcció General del Llibre, Biblioteques i Foment de la Lectura. De fet, el conseller ja ho havia anunciat públicament en una conferència a finals de març d’enguany. L’anunci es va produir durant els dies d’avalots virtuals a les xarxes provocats per la defenestració de la fins aleshores cap del Servei de Biblioteques de la Generalitat, Carme Fenoll, després d’un concurs destinat a condemnar-la: el seu càrrec va passar a mans del president de la sectorial de cultura d’Esquerra Republicana.

Busquem antecedents. A Catalunya, a finals del 2011 es va presentar el pla nacional “Impuls de la lectura: 100% lectors”, anunciat per l’aleshores conseller de Cultura, Ferran Mascarell, acompanyat de la consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, el director de l’Institut Català d’Indústries Culturals, Fèlix Riera i el director de la Institució de les Lletres Catalanes, Oriol Izquierdo. Aleshores, es va fixar com a objectiu passar del 61,9% de població lectora que hi havia en aquells moments a un 71% en cinc anys, coincidint amb la mitjana europea. Per aconseguir-ho, el pla es fonamentava en deu punts: augment del prestigi de la lectura; augment de la presència del llibre en tots els seus formats i situacions; impuls de la lectura en l’àmbit educatiu; enfortiment del sector editorial; l’increment de la lectura a les biblioteques; l’enfortiment del sector llibreter; la màxima visibilitat de la figura de l’autor; una més gran implicació dels mitjans de comunicació en l’activitat lectora; la utilització de les xarxes socials com a eina a favor de la lectura; i, finalment, el foment de la participació ciutadana en l’àmbit lector.

Cinc anys més tard i segons les dades oficials exposades, ens hem quedat fregant el 68% de lectors, mitjana europea actual. Es podria dir que l’objectiu s’ha acomplert. Que la campanya ha resultat prou reeixida, doncs. Però aquesta no és l’opinió d’un dels assistents a la presentació d’aquell pla. En un article publicat fa uns dies a Vilaweb sota l’explícit títol de “Deixeu-nos llegir tranquils”, Oriol Izquierdo carregava contra aquesta mena de plans de foment de la lectura: “La promoció de la lectura des de l’administració és, a casa nostra, un simple pretext per fer publicitat institucional. Que és com dir personal, vull dir, personalista. Perquè el seu veritable objectiu i, quan tot va bé, l’únic fruit segur que aconsegueixen aquestes campanyes és que les institucions que les signen i, evidentment, el qui n’és cap visible es pengin alguna medalla”.

És així? Certament, són moltes les institucions que fan els seus propis plans per fomentar la lectura. El Ministerio de Educación, Cultura y Deporte del Reino de España també acaba de presentar el seu propi Plan de Fomento de la Lectura 2017-2020. El primer pla estatal de foment de la lectura veu la llum l’any 2001, i el 2007 el tema es blinda jurídicament amb l’aprovació de la Ley 10/2007, de 22 de junio, de la lectura, del libro y de las bibliotecas. A l’Article III, Capítol II, sobre el foment de la lectura, la llei estableix que el Ministeri de Cultura haurà de realitzar plans de foment de la lectura de manera periòdica. Som aquí.

Amb tot, comparat amb Catalunya, el percentatge actual de lectors al conjunt de l’Estat baixa fins al 62%, nivells similars als que hi havia a casa nostra cinc anys enrere. Però llegint la introducció al pla signada pel ministre del ram, el senyor (i doncs!) Íñigo Méndez de Vigo, sembla que les paraules de l’ex-director de la Institució de les Lletres Catalanes cobren sentit: “Como sociedad, a diez años vista desde la finalización del último plan, podemos felicitarnos por sus buenos resultados (...) Se puede decir, pues, que en España se lee más que nunca”. Per descomptat, no falten les crides a no abaixar la guàrdia, ja que “aún queda mucho camino por recorrer”, i qui dia passa anys empeny.

Sigui com sigui, i en vista dels resultats, és probable que els plans de foment de la lectura, aquí i arreu, no només serveixin perquè el representant polític de torn es pengi una medalla; que, si aquests plans no existissin, els mateixos crítics els reclamarien. Perquè és aquesta l’obligació de tota administració pública. Fem-los, però fem-ho bé.
 

Nous actors, noves veus


Però hi ha qui pot pensar que, si no s’hagués fet res des de les institucions, els resultats positius sobre índexs lectors serien els mateixos. Perquè en els darrers anys ha irromput amb força una nova fornada d’autors, editors i llibreters que han agitat el panorama literari català de baix a dalt. Són autèntics activistes culturals, nascuts a l’embat de la darrera crisi sistèmica; a redós, han construït petits refugis que a poc a poc van esdevenint assentaments des d’on construir, sobre les runes fumejants del vell, un món nou.

Un fet inusual succeí a casa nostra fa escassos dies. Els principals mitjans de comunicació del país es feren ressò d’una efemèride: tres petites editorials catalanes, Raig Verd, Edicions del Periscopi i Males Herbes, complien cinc anys. El fet inusual, com és obvi, és que els mitjans se’n fessin ressò, d’una celebració així. Si n’ha tingut, és degut a l’efervescent activisme cultural d’aquesta nova generació decidida a deixar petja, a no resignar-se a ser simples espectadors del Final de la Història pronosticat pel neoliberalisme triomfant. La rebel·lió agafa forma de campanyes per reclamar més espais culturals als mitjans de comunicació públics o per treure els colors al patriarcat amb l’etiqueta #onsónlesdones; un activisme que ha permès que les eleccions a l’Ateneu Barcelonès hagin generat debat públic, que tinguem militants feministes al capdavant d’importants institucions de les lletres, que moltes llibreries s’hagin reconvertit en centres culturals des d’on es pot difondre i expandir la revolta, o que ha permès fer realitat allò que cinc anys enrere semblava utòpic: construir editorials i sobreviure apostant per publicar bona literatura en català.

Però atenció a la granja. Les revoltes reeixides sempre porten inoculat el virus del conservadorisme del demà. Com a país, necessitem que la rebel·lió s’escampi pertot arreu, que s’obri, que inclogui. Això obliga a reconèixer també el paper de tots els actors que treballen —alguns des de fa molts anys— en allò que algú ha anomenat el territori. L’escriptor i periodista Antoni Puigverd ho reblava en una piulada a propòsit de l’efemèride de les noves editorials: “Més que un corrent. Els editors catalans independents estan fent una revolució cultural. Totes les revolucions comencen a la perifèria”. Un editor de Figueres m’explicava fa poc que varen publicar un llibre de gran format de fotografies espectaculars sobre l’Antàrtida. El llibre venia avalat i signat per Greenpeace. El varen publicar poc abans de Sant Jordi. En un especial sobre la diada d’un important mitjà que ocupava unes quantes pàgines, el llibre sobre l’Antàrtida només ocupava un petit espai sota l’etiqueta de llibres “locals”. És el que té editar des de Figueres.

Amb tot, certament el panorama literari català passa per un moment dolç. Noves i no tan noves editorials que treballen més que bé des de la resistència, pas previ a la victòria; autores i autors que escriuen amb la força i la diversitat d’un país que vol ser; consciència de classe, perquè n’hi ha molta, de classe, al nostre petit país. No cal posar-hi noms: sempre ens en deixaríem. Si de cas, faltaria que es consolidessin editorials mitjanes, per tal com les petites no podran abastar-ho tot, i que nous públics s’incorporessin a aquesta realitat per consolidar-la i fer que la literatura catalana també esdevingui la de qualsevol país normal. Tant de bo els plans de foment de la lectura hi contribueixin.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.