Quasi tots els reis han tingut amants. I en alguns casos no han estat relacions gaire discretes. De fet, han existit amants que han arribat fins i tot a tenir estatus quasi oficial. És el cas, per exemple, de Corinna Larsen, amant de Joan Carles de Borbó, monarca espanyol que s’ha fet famós arreu del món els últims anys pels seus obscurs negocis, en els quals participava obertament la seva amant. Existeixen moltes fotografies que testimoniegen la seva relació quasi oficial. Per ventura, la més famosa és la d’una visita oficial del monarca a Alemanya, el febrer de 2006, que mostra la parella —això sí, ell un parell de passes per davant d’ella— just acabada de baixar de l’avió, caminant entre dues files d’una guàrdia d’honor.
Els francesos van encunyar un terme per definir l’estatus de l’amant quasi oficial d’un rei, no debades els seus monarques en tenien sempre. Li deien la maîtresse-en-titre, l’’amant titular’. Era la favorita principal del rei francès. Es tractava d’una posició reconeguda que portava incorporat beneficis com un títol nobiliari, ingressos econòmics sobre terres, sovint un castell, i, sobretot, disposar d’habitacions pròpies en el palau reial.
Entre les maîtresses-en-titre n'han destacat algunes pel gran poder i influència que arribaren a tenir. Com Larsen, sense anar més enfora: feia visites d’estat amb el Borbó, vivia en el complex reial d’El Pardo, gaudia de seguretat particular... i estigué a punt de convertir-se en reina: Joan Carles feu una consulta a un advocat especialitzat en divorcis sobre com podria esborrar el seu matrimoni amb Sofía per així casar-se després amb la seva amant.
A vegades se cita Camil·la de Cornualla com a exemple d’important i influent amant de rei, però l’arxifamosa parella sexual i ara també esposa de Carles d’Anglaterra no ha estat mai la preferida d’un monarca. Perquè Carles encara és hereu i en cas d’arribar a ser rei ella seria consort, no amant. Consegüentment, no és correcte incloure-la en el llistat de les més poderoses amants de reis.
Amants poderoses. Seguint l’extracte fet en el diari El Correo del relat que fa María Pilar Queralt en el seu llibre Reinas en la sombra (2014), un grapat de les favorites de monarques han tingut una gran rellevància històrica.
Katharina Schratt (1853-1940) fou l’amant de l’emperador d’Àustria, rei de Bohèmia i d’Hongria Francesc Josep I (1846-1916), el qual estava casat amb l’emperadriu Elisabet de Baviera, coneguda popularment com Sissi. Schratt era una actriu de gran fama. El monarca la va conèixer quan assistí el 1873 a la representació de La feréstega domada, que ella protagonitzava. El rei es quedà impactat per la bellesa de l’actriu. No fou fins al cap de deu anys, però, quan es convertiren en amants, quan l’actriu ja era una dona casada. El detall del seu estat civil no tingué importància, com tampoc el tenia en el cas del sobirà. El rei li comprà un luxós palauet que es trobava relativament a prop del palau reial de Schönbrunn i, així, cada matí anava a veure-la, passejaven junts i esmorzaven a ca ella. La relació ben aviat va ser de coneixement públic i, segons les maledicències vieneses, l’amant tenia una gran influència sobre el monarca. Els rumors sobre la relació no afectaren gens ni mica l’emperadriu, la qual no aguantava l’home. És més, les dues dones es convertiren en amigues, cosa que escandalitzà encara més la bona societat vienesa. Quan el 1889 morí el fill de la parella reial i hereu del tro, Rodolf —se suïcidà acompanyat de la seva amant, la baronessa Maria Vetsera—, Sissi demanà a Khatarina que consolés el rei. La incomoditat de la bona societat va créixer molt arran d'aquest episodi i, com a resposta, l’emperadriu convidà l’amant del seu espòs a prendre el cafè a palau, en una mostra pública de reconeixement del fàctic estatus de la Schratt. A la mort de Sissi —el 10 de setembre de 1898 va ser assassinada per un anarquista italià—, Katharina començà a espair les visites a palau i la relació amb l’emperador es refredà.
Una de les grans amants de rei, sobretot per la peculiar biografia que atresorà, fou Lola Montez, o Montes en algunes fonts. Que no nomia així ni era, com es podria suposar per ventura, espanyola ni provenia de cap país de l'Amèrica hispànica. En realitat era irlandesa i es deia Elizabeth Rosanna Gilbert (Irlanda, 1821-Nova York, Estats Units, 1861). De família amb possibles, es casà als 16 anys amb un militar, però el matrimoni durà molt poc i en veure’s divorciada inicià una profitosa carrera de «ballarina exòtica» —és a dir, que actuava escassa de roba— amb el pseudònim citat. L'any 1846 va viatjar a Munic per actuar, però les autoritats li prohibiren l’espectacle, per la fama que la precedia de fer interpretacions escandaloses. Ofesa, va demanar audiència a Lluís I de Baviera (1786 -1868) per queixar-se del tracte que li havien dispensat. El monarca acceptà la trobada i en veure-la es quedà encisat des del primer moment. Ell tenia 62 anys i ella 25. Es convertiren tot d’una en amants. Lola va ser designada pel rei com a primera ballarina de l'Òpera de Munic, on va debutar poc després, enmig d’un gran escàndol. Les crítiques no l’afectaren, a no ser com a ressort que intensificà el seu caràcter arrogant i el temperament difícil que la feia empipar-se amb facilitat. A mesura que creixia la ràbia popular entre els súbdits per la influència que tenia aquell dona escandalosa sobre el sobirà, més poder atresorava ella. Li feia fer al monarca el que volia. I volia ser aristòcrata. Així que el dia que complia 26 anys, el 25 d’agost de 1847, el sexagenari amant coronat la nomenà comtessa de Lansdfeld, un privilegi que anava acompanyat d’immunitat legal, propietat de terres i una generosa paga anual. En aquell moment l’odi de la immensa majoria de l’aristocràcia muniquesa i bavaresa en general es multiplicà fins a l’infinit. L’escàndol va ser tan general i l’actitud de l’amant tan desconsiderada davant tot i tothom, que finalment Lluís no tingué més remei, el 1848, que expulsar-la del seu llit. I de Baviera. A partir d'aleshores seguí actuant i tenint amants d’alta condició per diversos països d'Europa. La majoria de fonts asseguren que es tornà a casar en diverses ocasions, tot i que no consta enlloc que es divorciés ni una sola vegada. Va fer el salt a l’altra banda de l’Atlàntic, en busca d’èxit. Als Estats Units actuà a Broadway en una obra en què contava la seva vida, obrí un saloon en un poble miner de Califòrnia on actuava i després d’una intensa vida acabà els seus dies a Nova York en la més absoluta indigència quan només tenia 42 anys.
Agnès Sorel (1422 -1450) fou la primera de les amants reials que va tenir un estatus pseudooficial; és a dir va ser reconeguda obertament com a preferida del monarca. Filla d’un soldat i d’una membre de la baixa aristocràcia regional francesa, de joveneta fou entregada per servir a l’esposa d’un aristòcrata italià. Posteriorment, no se sap ben bé com, passà al servei de Maria d’Anjou, esposa de Carles VII de França, de qui es convertí en amant ben aviat. El madur monarca —vint anys més vell que ella— la va fer la seva favorita i ella arribà a tenir una gran influència sobre les decisions del rei, fins al punt que aixecà l’animadversió absoluta de tota la cort. Això, a ella, li va importar molt poc o gens, perquè gaudí del favor reial en tot moment. El sobirà oficialitzà el paper de la seva amant a la cort, cosa inèdita fins aleshores, quan li va fer el regal públic del castell de Loches —i les terres que l’acompanyaven—, en un gest que irrità aristòcrates i familiars del monarca. Com a conseqüència del part del quart fill del rei, Agnès morí als 28 anys.
La més famosa de totes les amants de rei fou, sense cap dubte, Jeanne-Antoinette Poisson (1721 -1764), més coneguda com a Madame de Pompadour. En una selecció d’aquests personatges femenins, feta per Vanity Fair l’agost de 2020, apareix com «la més famosa i influent de tots els temps». Filla d’un ric financer, la mare li va inculcar la idea de ser la més important de les membres de la cort. Segons la majoria de les fonts, la mare aconseguí introduir-se, amb sa filla, en el cercle cortesà, on tot d’una la jove Jeanne-Antoinette destacà per la seva bellesa i elegància, així com per la cultura i, sobretot, la desimboltura a l’hora d’intentar fer-se notar davant del rei. Aquest objectiu el complí a la perfecció quan el monarca Lluís XV (1710-1774), vint-i-un anys més vell que ella, li començà a enviar presents i, acte seguit, la convertí en la seva amant. Va ser la principal de les amants, la favorita i fins i tot la reina la distingí amb la seva amistat. Lluís la va fer marquesa de Pompadour i duquessa de Ménars. El fet que estigués casada amb Charles-Guillaume Le Normant d’Étiolles no fou impediment, com sol passar en aquests casos, per a la carrera cortesana de la seva esposa. La influència que arribà a tenir no es limità al període en què foren amants. Fins i tot després —la relació sentimental i/o sexual acabà el 1750—, conservaren amistat i la madame fou fins a la seva mort, el 1764, la seva assessora en molts d’aspectes relacionats amb la cort, inclosa la política internacional. El seu gust per la cultura i l’art es traduí en un suport intens de la corona a totes aquestes activitats que tant agradaven a Madame de Pompadour. Se la considera la gran impulsora de la idea de París com a capital cultural del món.
No sempre han estat dones joves les que han emmirallat els reis més vells. Diana de Poitiers (1499 -1566) va rompre aquesta norma. Era una dona forta de físic i de gran intel·ligència i cultura. Quan morí el seu marit, el rei —que hauria d’haver confirmat el retorn a la corona de les terres, perquè l’aristòcrata finà sense descendència— quedà bocabadat amb els coneixements que la viuda tenia d’economia i dret. Gràcies a això li permeté seguir gestionant la propietat i la va fer dama de companyia de la reina Claudia. Així va poder conèixer l’hereu, el futur rei Enric II (1519 -1559), de qui es convertí en amant quan ell tenia 15 anys i ella 35. Quan Enric accedí al tron, el 1547, ella ja gaudia d’una enorme ascendència sobre el monarca, gràcies a la qual va ser distingida amb els ducats de Valentinois i d’Étampes, amb una gran propietat —castell inclòs— i amb una evident posició pública ben reconeguda. Tant fou així que quan en certa ocasió el Papa visità la cort no només portà regals per al rei i la reina sinó també per a l’amant principal. Arribà a tenir una fortuna tan immensa que adquirí nombroses terres i va fer que el principal arquitecte del moment a França, Philibert de l’Orme, construís per a ella diversos castells.
Hi ha hagut moltes altres amants de reis, però segurament cap arribà a tenir la capacitat d’influència que tingueren les citades. I per suposat hi ha hagut reines que han tingut amants —com Victòria d’Anglaterra, que en gaudí d’almenys tres, un dels quals un hindú molt jove, tot un escàndol a la cort; o Isabel II d’Espanya, a la qual encara ara hi ha mitjans que la citen com «la reina nimfòmana», quan cap rei espanyol promiscu, i n’hi ha hagut prou, ha merescut mai cap catalogació patològica per l’estil—, com també n’han tengut les consorts —com Sofia de Grècia, a Espanya—, però no consta que cap dels preferits hagi adquirit un rang i influència pseudooficial semblant a les que foren les principals amants de reis.
