Sota les llambordes del maig del 1968 no hi havia la sorra promesa, però un segle abans, entre el 18 de març i el 28 de maig de 1871, els parisencs sí que havien assaborit la llibertat plena.
En aquells dos mesos i deu dies, les protestes de 30.000 residents de l’est de la ciutat van convertir París en una capital independent, amb unes lleis pròpies revolucionàries que preveien un laïcisme encara més marcat que el de la Revolució Francesa de 1779.
De totes les experiències revolucionàries, la de la Comuna potser va ser la més cridanera per la manera com els veïns de París van ser capaços de revoltar-se. Els efectes de la guerra Francoprussiana eren palpables i les capes populars de la capital no van dubtar a organitzar-se per capgirar la situació. La fam assotava tan severament la població que les classes més desfavorides —segons relatava la premsa del moment— ja havien optat per menjar animals de companyia o alguns del zoològic.
El 28 de gener de 1871, després de quatre mesos d’enfrontaments, París va rendir-se a l’exèrcit de Bismarck, però una part considerable dels proletaris de la ciutat no van acceptar aquella derrota i van agafar les armes en actitud defensiva i de resposta. La decisió estava presa. De fet, les eleccions del 8 de febrer van caracteritzar-se per una afluència pobre. La victòria dels uns o dels altres determinava si s’havia d’arribar a un armistici o si, per contra, calia mantenir viva la flama de la guerra. Els partidaris de la primera via van arrasar a la pràctica totalitat de l’Estat però no a París, que tan sols va escollir candidats republicans. Els qui apostaven per superar les adversitats i aconseguir la derrota prussiana.
No obstant això, la composició majoritàriament dretana de l’Assemblea —reunida a Bordeus— va traduir-se en la signatura de la rendició, que comportava l’abandonament progressiu de França de les tropes germàniques. El nou president, Adolphe Thiers, i Otto Von Bismarck van rubricar un acord pel qual els departaments d’Alsàcia i Lorena passaven a mans prussianes.
La revolta parisenca
Al capdavant de la mairie de la ville hi havia l’alcalde, Jules Ferry, i dos generals, el comandant de les unitats de l’exèrcit regular, Joseph Vinoy, i Louis d’Aurelle de Paladines, comandant de la Guàrdia Nacional.
Com era de preveure, l’entrada de les tropes germàniques va ser rebuda amb indignació per bona part dels parisencs. Quan Thiers decideix desarmar la població de la capital, començant per l’exèrcit, la resposta és enèrgica. Entre les mesures expeditives que promou figura la retirada del sou als membres de la Guàrdia Nacional i la prohibició del sistema de lloguer i de bescanvi que havia funcionat fins aleshores. Però és ací on es produeix la reacció popular.
Els destacaments de l’exèrcit radicats a París es neguen a acatar les ordres de Thiers i fins i tot afusellen els generals Claude Martin Lecomte i Jacques Leonard Clément Thomas, afins a ell. Aquesta reacció és l’inici d’una guerra civil i de la Comuna en si. Els proletaris —principalment, els de l’est— es rebel·len, prenen les armes i omplen la ciutat de barricades.
Una setmana més tard, el 26 de març, els ciutadans designen un consell municipal: la Commune de Paris. En formen part proletaris, alguns dels quals ja havien participat a la Primera Internacional. Un govern nítidament d’esquerres enmig d’un context eminentment conservador.
Thiers s’afanya a sol·licitar la incautació dels 417 canons que els revoltats custodiaven als punts més elevats dels barris afectes: els de Belleville, Montmartre i Parc des Buttes-Chaumont. Però no hi pot fer res.
El 12 d’abril de 1871, els integrants de la Comuna tomben la simbòlica estàtua de la victòria erigida a la plaça Vendôme amb el ferro dels canons interceptats per l’exèrcit de Napoleó i que eren percebuts com la icona del despotisme imperial.
La Comuna irredempta, erigida en el govern d’un territori independent, anunciarà mesures d’impacte com ara la condonació dels deutes relacionats amb el lloguer generats al llarg de l’any anterior. Uns pocs dies més tard, queden anul·lats els pagaments dels deutes per un període de tres anys i se n’eliminen els interessos. Fet i fet, hi existirà un sol impost, en funció de la renda anual, i és clar, quedarà extingit qualsevol aportació econòmica a l’Església.
Els canvis no s’aturen ací. S’hi estableix un sou màxim de 6.000 francs i s’erradica el treball nocturn dels forners, i les oficines d’embargaments. Es declara la llibertat de premsa i el dret de reunió i associació, el sufragi universal, la igualtat de gènere i la revocació dels càrrecs electes en cas que no complesquen la tasca encomanada.
L’anarquisme de Mickaïl Bakunin i el socialisme utòpic de Pierre-Joseph Proudhon guiaven l’esperit —i les esperances— de molts dels proletaris revoltats.
Una setmana plena de sang
Els últims sospirs de la Comuna venen marcats per l’incendi de l’edifici consistorial, del Palau de Justícia, del Palau de les Tulleries i dels Arxius de París. Ha passat a la història com la Setmana Sagnant i va tenir lloc del 21 al 28 de maig.
Aquells esdeveniments van significar la mort de la Comuna. Amb la col·laboració entusiasta de Bismarck, el president Thiers va reunir 130.000 homes per assetjar París. Per fer-ho, va caldre anul·lar transitòriament un article del Tractat de Frankfurt que prohibia al Govern francès de concentrar més de 40.000 soldats als voltants de la capital.
L’acarnissament de les forces militars enviades per Thiers va ser notable. Es calcula que en aquells enfrontaments van morir més de 23.000 simpatitzants de la Comuna i al voltant de 600 membres de l’exèrcit francès. Cal sumar-hi els 13.700 condemnats a penes diverses, i els milers de represaliats que van ser exiliats a Nova Caledònia o la Guinea Francesa.
De tots ells, l’assassinat més representatiu és, sens dubte, el d’Eugène Varlin, un socialista que ja havia pres part de la Primera Internacional i que va ser vexat, humiliat i lapidat durant una hora, mentre el traslladaven a Montmartre perquè morira allà on havia caigut el general Clément. A l’altura del carrer dels Rosiers, ja no va poder caminar. És llavors que el mataren a cops de culata.
