Ministeri de la insularitat

El canvi a peu de carrer

El 2015 es produí una muda radical en el poder municipal a les Illes i ara, a l’equador dels mandats, els batlles del canvi insisteixen a fer feina per als ciutadans i no pensar en les futures eleccions.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El 10 de juny de 2011 els 67 batlles de les Illes prenien possessió dels respectius càrrecs. 32 militaven en el PP. A finals del quadrienni els conservadors obtingueren encara dues batllies més. 34: majoria absoluta d’alcaldes. Prova fefaent de l’hegemonia que els conservadors tenien en la política local. Tots els municipis de més població estaven a les seves mans: Calvià, Marratxí, Llucmajor, Inca, Manacor, Vila, Maó i, per descomptat, Palma. L’esquerra quedava destrossada. El PSOE únicament assolia cinc batllies i el PSM cinc més. La resta de primers regidors correspongueren a Convergència per les Illes i, sobretot, a candidatures independents.

Quatre anys més tard, el 13 juny de 2015, quan prenien possessió els nous batlles, el retrat balear del poder municipal havia canviat radicalment. El mapa resultava ferest per als conservadors. Conservaven només 16 dels 34 alcaldes anteriors i perdien les capitals insulars —Palma, Vila i Maó—, com també Marratxí i Llucmajor, i, per si faltava res, deixaven de ser la força més votada a Inca, Manacor i Ciutadella. Als pobles petits el PP minvava menys, però la caiguda de vot a les localitats més habitades enfonsava el seu poder municipal com mai havia passat.

Conxa Juanola, batllessa de Maó / Foto: Isaac Buj

Els casos d’Inca (31.000 habitants) i Manacor (40.300) a Mallorca esdevenien el paradigma del naufragi. Havien estat des de feia dècades sòlids bastions del poder polític del PP. Però ara fa dos anys s’hi esfondrà. Tant que l’esquerra el superà en vots a les dues localitats. El cas de Palma (403.000 habitants) resultava ser el més cridaner exemple del trànsit de la majoria absoluta a la pèrdua de la batllia, però n’hi havia d’altres que també revelaven la magnitud de la tragèdia conservadora. Calvià (50.000 habitants) recuperava un alcalde d’esquerres després de dotze anys de mandats consecutius del PP, Marratxí (36.000 habitants) i Llucmajor (35.000) també han fet fora els populars... Els feus mallorquins més destacats que quedaven per als conservadors eren Santanyí (11.200 habitants), Andratx (10.800) Campos (10.000) i Binissalem (8.000).

A Ciutadella de Menorca (28.600 habitants), on la dreta local havia aguantat amb força les èpoques en què l’esquerra guanyava en el conjunt de l’illa, Més superà en sufragis els populars i agafà la vara de comandament municipal. La desfeta del PP era general: a la capital insular, Maó (28.000 habitants), perdia la batllia contra el pacte d’esquerres, a pesar de ser el partit més votat. Dels vuit municipis menorquins, els populars només mantenien les alcaldies des Castell (7.400 habitants) i Alaior (9.000).

A les Pitiüses el panorama resultava igualment desolador. A Eivissa, de governar quatre dels cinc municipis —tots menys Sant Josep— passà a mantenir únicament —això sí, amb majoria absoluta— els batlles de Santa Eulària (36.000 habitants) i Sant Joan (6.000), mentre que era vençut a la resta. Perdia la capital, Vila (50.000 habitants), enfront d’un PSOE que s’enlairava a l’alcaldia gràcies al pacte d’esquerres. Gent per Formentera, per la seva banda, se’n duia el batlle de l’únic municipi, Sant Francesc Xavier, de l’illa més petita.

L’hecatombe municipal del PP es traslladava als consells insulars. Aquestes institucions tenen naturalesa doble, autonòmica i alhora local. Són essencials per als consistoris de cada illa perquè els ajuden a finançar moltes obres i serveis. En sintonia amb els resultats municipals, el PP també perdia els tres consells insulars que havia governat (tots tret del de Formentera) amb majoria absoluta des de 2011.

El canvi municipal, en resum, arribava massivament a les localitats balears, i també als consells de les tres illes més grans.

José Hila, batlle de Palma fins a finals de juny / Foto: Isaac Buj

La gestió del canvi. Els ajuntaments del canvi han apostat per una gestió basada, sobretot, “en les necessitats reals dels ciutadans”, segons diuen els alcaldes consultats. Volen expressar així el contrast entre la seva forma de governar i la del PP que, a parer seu, no feia prou inversió pública o, si més no, pensen que no la dirigia a satisfer els interessos de la majoria.

“Crec que el que va passar fa dos anys va ser un gran canvi social”, explica Conxa Juanola, batllessa de la capital menorquina per Ara Maó gràcies a un pacte amb el PSOE. Segons entén, la irrupció tant de la seva formació com “de tantes altres” per l’estil (la d’Ada Colau a Barcelona, per exemple) en la vida política municipal responia “a la voluntat de moltes persones que no havien estat fins aleshores en política i que decidiren implicar-s’hi perquè estaven fartes de com anaven les coses”. I com anaven? Doncs amb uns ajuntaments del PP que “governaven amb mala praxi, sense satisfer els interessos dels ciutadans”. Juanola raona que amb aquest origen polític era impossible que els municipis “del canvi” poguessin governar de manera diferent a com ho han fet. S’han centrat, argumenta, “en els interessos dels ciutadans per sobre de tot”. I en el cas de Maó, “fins i tot per sobre dels interessos dels partits”. Assegura que “des del primer moment posàrem en marxa una agenda de realitzacions basades en allò que la ciutat requeria i que feia molts anys que estava oblidat”. I cita com a exemples el model de ciutat que volen els maonesos —amb la posada en valor cultural d’importants edificacions públiques fins ara desocupades—, l’impuls econòmic amb les reformes previstes al port, una acurada gestió dels recursos —en especial el de l’aigua potable, amb la recuperació d’aqüífers— i, entre altres, l’aposta per un tipus de turisme “especial”, el propi, “o sigui, el que no és massiu”. “No cercam —incideix— que vengui molta gent sinó que la gent que vengui sàpiga on ve, que vulgui gaudir de la ciutat i de Menorca, que cerqui tranquil·litat, cultura, gastronomia... perquè, si vol altres coses, ja té altres bandes on anar”.

El batlle de Palma, José Hila, del PSOE, comparteix la preocupació social de Juanola. Arribà al càrrec gràcies a un pacte amb Més per Mallorca i Som Palma. Cal dir que, en funció d’aquest acord a finals de juny, Hila cedirà la batllia a Antoni Noguera, de Més. Per a l’alcalde, el més important que s’ha fet en aquests 24 mesos ha estat, sobretot, posar en marxa l’ajuda a les persones que més malament ho passaven. Es mostra “molt orgullós de l’obertura de l’Oficina Antidesnonaments i d’haver ajudat que a Palma hi hagi 22.000 persones més [que el 2011] donades d’alta a la Seguretat Social”. La gestió “sempre ha seguit les prioritats que ens marcàrem [en el pacte] que eren, primer de tot, donar resposta a les emergències socials que es patien i estar al costat de qui més ens necessitava; en segon lloc, invertir en la recuperació dels barris a través de la millora dels serveis públics i l’entorn de cadascun; tercer, crear ocupació respectant els drets laborals; i, finalment, l’aposta per les noves tecnologies i la innovació, la sostenibilitat i la qualitat ambiental”.

Els ajuntaments petits que canviaren de majoria el 2015 també segueixen la mateixa manera d’actuar. Valgui com a exemple el que fa Magdalena Perelló, de Més per Mallorca, batllessa de Llubí (2.100 habitants), que fou elegida gràcies al pacte amb els regionalistes del PI i els independents de Feina per Llubí. “Al contrari que el PP, que governava abans, nosaltres hem apostat a fons per allò que afecta més de ple els veïnats, com el manteniment de les infraestructures —voravies, carrers...— que anam arreglant com podem”, explica. Comparteix l’aposta dels altres ajuntaments del canvi en el sentit que basa la gestió en l’afavoriment del ciutadà, ja que “abans es feia molt poc en aquest sentit”. I, a més, aposta a fons per “la participació dels veïnats” en tot, des de “l’elecció del cartell de les festes” fins a arribar a “aspectes del pressupost”.

Xico Tarrès, del PSIB-PSOE d'Eivissa / Foto: Isaac Buj

Cas a part són els consistoris eivissencs. A banda de la gestió feta pels nous ajuntaments en mans de l’esquerra —a grans trets, semblant a la que fan la resta d’equips locals del canvi de les altres illes, amb més participació, obra pública a favor dels ciutadans, més inversió cultural, etc.— la peculiaritat d’aquesta illa s’explica per les conseqüències nocives del turisme massiu que arriba cada temporada alta. Aquest turisme satura alguns indrets i provoca molts problemes (de sorolls, brutor, ocupació d’espais públics per negocis privats...) als consistoris, que s’han vist impotents per fer-hi front. Les coses, però, estan canviant. Així ho assegura Xico Tarrés, diputat autonòmic del PSOE, ex-batlle de Vila i ex-president del Consell eivissenc: “No és una qüestió només local, ni tan sols d’àmbit insular, tot i que les conseqüències les pateixen en efecte els ajuntaments i el Consell perquè els ciutadans hi van, amb tota la raó, a queixar-se”. El problema es va generar, a parer seu, “per l’aprovació (2012) de la llei de turisme de Carlos Delgado”, conseller del ram en el govern del PP presidit per José Ramón Bauzà, en l’anterior legislatura. Aquella norma anul·là moltes de les prohibicions que —diu Tarrés— existien abans gràcies als ajuntaments i el Consell d’Eivissa per evitar excessos de renou, l’obertura massiva de discoteques en llocs sense tenir les condicions adequades, l’organització de festes a les platges o en altres espais públics... “O sigui, tot això que aquests últims anys s’ha posat tant de moda i que fa malbé la qualitat de vida dels eivissencs”, i que ara, assevera, els ajuntaments i el Consell “estan rectificant”.

En el camp de les coses encara per fer o de les dificultats trobades, tots els consultats coincideixen a destacar les escasses disponibilitats econòmiques —“són les que són”—, i que, en conseqüència, no poden fer tot el que voldrien. Això sí, agraeixen el suport econòmic que els dóna el respectiu consell insular. Des del Consell de Mallorca, Cosme Bonet (PSOE), responsable de l’àrea d’Economia i Hisenda, explica que les institucions insulars en general i la mallorquina en particular han destinat importants quantitats de diners als pobles —40 milions en el cas de l’illa més gran— que han permès “reactivar l’obra pública local, les polítiques d’impuls de la producció local, dotar correctament els serveis socials i recuperar una intensa política cultural” a tots els ajuntaments, després de quatre anys de molt poca inversió. Ara bé, com diu el batlle de Palma, no tot es redueix als doblers. Alguns aspectes demanen voluntat de fer allò que cal, com ell i el seu equip han fet creant l’Oficina Antidesnonaments, a través de la qual “en aquests dos anys hem evitat que 654 famílies perdessin ca seva, just això ja val tot el mandat”, conta Hila, orgullós.

El PI, canvi i recanvi. El partit regionalista Proposta per les Illes (PI), liderat per Jaume Font, va aconseguir fa dos anys 18 batllies, les més importants —en població— de les quals són Felanitx (17.000 habitants) i Llucmajor (35.000) —en aquest municipi compartirà amb l’esquerra l’alcaldia, dos anys per formació— i, així mateix, participa en 20 governs municipals més. I està a l’oposició en altres 28 localitats.
Cas a banda és Manacor (40.300 habitants), on el PI estigué a punt de fer el 2015 un pacte amb Més-Esquerra, Volem Manacor i el PSOE, però a última hora tot s’espatllà i l’esquerra decidí formar el govern municipal en minoria, encapçalat per Miquel Oliver (Més-Esquerra). Però vet aquí que el PI només quatre mesos després pactà una moció de censura amb el PP i un petit grup d’independents. Es va fer efectiva el 4 de novembre i col·locà el conservador Pedro Rosselló com a nou batlle de la ciutat. Cedirà el càrrec el pròxim novembre a la regionalista Catalina Riera. L’agrupació local del PI va viure com una gran victòria la moció de censura, a pesar que no tot el partit —fora de Manacor— s’hi mostrà d’acord.
El líder de la formació, Font, no vol entrar a valorar per a aquest setmanari aquells fets, sinó que li interessa recalcar que “allò que hem demostrat en aquests dos anys és que allà on som nosaltres els governs municipals funcionen” i, això al marge, que “podem pactar amb uns i altres”. En efecte, el PI ha pactat amb l’esquerra a Llucmajor i a Llubí, per exemple, i amb la dreta, entre altres municipis, a Manacor, on passà de ser la possible palanca del canvi a ser-ho del recanvi.

El futur electoral. Els batlles del canvi no s’atreveixen a arriscar cap previsió sobre si el futur electoral els somriurà o no. “M’interessa més fer feina per als ciutadans”, diu Juanola. “No hi he pensat gens [en el futur], ja en tenc prou amb la feina de cada dia” a l’Ajuntament, assegura Perelló. Això sí, com diu Tarrés, “tots confiam que els ciutadans entenguin la gran feina que amb valentia estan fent els ajuntaments” en mans de l’esquerra. “Sí, hem de confiar que ens valorin el que feim, però qui sap què passarà”, afegeix Bonet.

A pesar que els protagonistes no vulguin opinar sobre la qüestió, en realitat la cosa més rellevant és justament això: si la feina feta des de 2015 servirà per obtenir o no la recompensa el 2019. El PP va fonamentar la seva llarga hegemonia política a les Illes sobre la feina dels seus batlles que, mandat rere mandat, anaren fent créixer sempre més el nombre de vots conservadors. El 2019 es veurà si els ajuntaments del canvi han seguit el mateix camí o si només hauran estat un parèntesi. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.