Els crítics

El fracàs polític català en la Dècada Moderada

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La temptativa de les elits econòmiques i polítiques catalanes perquè fossin adoptats els interessos industrials com un component espanyol, va fracassar durant la Dècada Moderada (1843-1854). Al mateix temps, els parlamentaris catalans constataven els impediments per incidir en els centres de poder i decisió de l’Estat, fet que comportà un replegament progressiu i un sentiment de desencant entre els col·lectius polítics i econòmics catalans.

La descripció del cas i les seves causes conformen l’estudi El desencís de la Dècada Moderada. Els diputats catalans en la política espanyola (1843-1854), publicat per l’investigador Oriol Luján a l’Editorial Afers.

El rebuig espanyol a la indústria era ferm i estès, però no només per la seva especificitat catalana sinó, diu l’historiador, per les conseqüències socials que la seva implantació havia tingut a Catalunya i a Europa, com va ser l’onada revolucionària del 1848. En un país on el 80% de la població depenia de l’agricultura, i s’idealitzava la feina del camp, la por del fum de la fàbrica i de la revolta de l’obrer hi estava ben arrelada.

L’aposta per modernitzar Espanya, bo i fent de la causa industrial un fonament del sistema econòmic espanyol, va ser derrotada tant en la realitat com en el llenguatge. Com que el tèxtil es concentrava en territori català, des de Madrid es percebia com una idiosincràsia catalana, com un interès particular en benefici tan sols de Catalunya i no del conjunt d’Espanya. I els diputats catalans, com a col·lectiu, es van sentir frustrats.

Frustrats per això, i per una altra raó. Perquè, tot i que combregaven tant amb la voluntat d’edificar l’Estat sota un paraigua comú, com amb el discurs liberal que defensava la igualtat de drets entre ciutadans i territoris, pensaven que el centralisme dels partits espanyols i del Govern era un obstacle per al progrés. Calia, segons ells, conservar les particularitats legislatives d’alguns territoris, i donar més espai de poder a les províncies.

El sentiment de desatenció va crear distanciament envers les autoritats governamentals. Però això, diu l’historiador, no va comportar cap trencament ni va posar en dubte la identitat nacional espanyola. Vicens i Vives suggerí que aquesta realitat desembocarà, donarà origen, al catalanisme polític de principi del segle XX, però Oriol Luján en discrepa.

El fet és que en aquests anys queda fixada per sempre més la denominació de “la qüestió catalana” o “la qüestió de Catalunya”, sobretot a partir de la crisi de 1848, quan les dificultats econòmiques i els estralls de la guerra dels Matiners feren més visibles les particularitats de la realitat catalana.

I un altre fet és que es produeix un clar rebuig als diputats catalans, individualment i com a col·lectiu —catalanofòbia?— agreujat per dos trets ben catalans —i, per tant, ben poc espanyols.

El primer, perquè, recorda Oriol Luján, un gran focus de distinció entre la realitat catalana i l’Espanya liberal fou l’existència d’un perfil polític propi dins de la dinàmica parlamentària, amb l’experiència unitària de la Diputació catalana. Els catalans, actuant com a grup, amb autonomia dels partits en els quals militaven —sobretot en qüestions rellevants, especialment les econòmiques—, causaven malestar entre els cercles governants. Van posar, doncs, en pràctica l’ideal tarradellista, el d’anar a Madrid tots units. I el segon, perquè mostraven, pel seu accent i la seva deficient oratòria retòrica castellana, que no eren espanyols com cal, que eren uns “altres”, i, per tant, se’ls podia desconsiderar, menysprear i fins i tot escarnir.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.