Si Mhamad mira endavant, veu filat espinós i, al darrere, soldats polonesos. Van encaputxats i porten armes. Si Mhamad mira enrere, veu soldats bielorussos emmascarats i amb pals i armes. Cada vegada que Mhamad i els seus fills volen fer les seves necessitats al bosc, han de passar per davant dels homes que han pres posició darrere seu. Els bielorussos els donen cinc minuts, explica Mhamad per telèfon. “Però no t’escapis”, els alerten. “Que et trobarem!”.
Mhamad, de 40 anys, casat i pare de tres fills, no se’n vol anar. Vol continuar el camí. Va fugir de la ciutat de Sulaimaniyah, al nord de l’Iraq, i va arribar amb avió a Minsk juntament amb la seva família passant per Dubai. Tenia l’esperança d’entrar a la UE i, un cop allà, poder presentar una sol·licitud d’asil: sense haver d’arriscar la vida al Mediterrani. Ara està encallat, atrapat davant la frontera de la UE, amb la dona i tres fills, el més petit de ni tan sols 2 anys.
Prop de 4.000 refugiats fa dies que resisteixen al costat bielorús de la tanca, a prop de la població polonesa de Kuznica. Dilluns passat es van posar en camí a peu, van anar seguint la carretera M6 durant uns quants quilòmetres en direcció a la UE.
Era una marxa de la desesperació: durant les setmanes anteriors, moltes de les persones havien provat repetidament d’entrar a Polònia travessant la frontera verda. Segons expliquen, els agents polonesos els havien fet recular i els havien deixat en mans de les forces de seguretat bielorusses. Llavors els bielorussos els havien robat el que portaven, els havien empès al llarg de la tanca o els havien traslladat per força a altres regions frontereres.
En imatges preses pels helicòpters de l’exèrcit polonès es veu el campament que hi ha arran de la frontera: en tendes i coberts, aquelles persones busquen protegir-se del fred i encenen focs. A la nit les temperatures baixen per sota dels zero graus. Mhamad ens envia fotos del lloc on viu: l’ha construït ell mateix, a partir de trossos de metall, filferros, plàstic verd i branques d’avet. La Creu Roja, diu, els ha portat pa, aigua i mantes. Però el seu fill petit necessita menjar per a criatures.
Mentre Mhamad parla, la connexió es talla contínuament. De fons se senten els missatges per altaveu dels agents fronterers polonesos. “Atenció! Atenció!”, diuen a tot volum en anglès. “Només és legal travessar la frontera pels passos habilitats”. Però el pas fronterer oficial fa temps que està tancat.
A la nit centelleja una llum de sirena per damunt de l’àrea fronterera. Mhamad amb prou feines pot dormir, fa guàrdia. Té l’esperança que les persones que hi ha arran de la tanca mantinguin la calma; algunes han intentat obrir forats a la tanca i han tirat pedres als soldats polonesos. “No ens convé una batalla, ni amb els polonesos ni amb els bielorussos”, diu Mhamad. Els soldats bielorussos ja van disparar tres en l’aire, explica l’home, quan uns refugiats volien tornar a la carretera.
Des de fa mesos el dictador bielorús, Aleksandr Lukaixenko, fa venir persones de Turquia i de l’Orient Mitjà amb avió. Durant molt de temps, la UE havia mirat cap a una altra banda mentre Lukaixenko concedia visats de turista a persones que volien fugir, amb la qual cosa obria una nova ruta per arribar a Occident. Primer Lukaixenko els empenyia cap a Lituània; ara sobretot cap a Polònia.
Sembla que Lukaixenko es vol venjar de la UE, que al maig va imposar dures sancions al seu règim després de l’aterratge forçat d’un avió de Ryanair. Els refugiats li van com l’anell al nit. No hi ha res que faci tanta por a la UE com uns quants milers de sol·licitants d’asil en un punt fronterer.
Per posar més pressió als europeus, en els últims mesos Lukaixenko ha creat un sistema pèrfid que ara s’estén fins a Síria, l’Iraq i Turquia.
Un equip de Der Spiegel ha estat investigant durant setmanes a Minsk, a Istanbul i a la frontera polonesa. Els periodistes han analitzat dates de vols i visats. Han entrevistat traficants i intermediaris que porten migrants a Bielorússia per ordre del règim.
Les investigacions posen al descobert un sistema de tràfic contra el qual la UE encara no ha trobat solució. Cada dia aterren centenars de persones a l’aeroport de Minsk, i n’hi ha més que avancen cap a la frontera.
Fins ara el govern polonès ha aturat els refugiats amb una actitud majoritàriament violenta. A la frontera hi ha destacats 15.000 soldats. Darrere la tanca hi ha agents fronterers i, després, policies. Les forces de seguretat utilitzen canons d’aigua i gas de pebre.
Ara la UE ha de decidir entre abandonar aquestes persones a la seva sort o obrir-los les portes. Pel cap baix, suposadament ja han mort deu persones al llarg de les darreres setmanes en aquesta àrea fronterera. Ja fa temps que ONG alerten d’una catàstrofe humanitària amb desenes de morts.
Les persones venen quan comença a fer-se fosc. Nois joves amb jerseis desgastats. Pares i mares amb nens petits a coll. Tot el que tenen ho porten a sobre, en bosses de plàstic o motxilles.
A aquesta hora també comença la feina per a Ibrahim. Deambula pel mercat del barri d’Aksaray, a Istanbul, aparentment sense anar enlloc. Al cap d’una estona s’atura davant d’un cafè amb nom àrab. Reconeix els seus clients només de veure’ls, i els fa una ràpida picada d’ullet.
Ibrahim, de 34 anys, va fugir fa set anys de la guerra de Síria per anar-se’n a Turquia. Explica que va intentar arribar a Grècia dues vegades sense èxit. Ara fa de traficant per a organitzacions mafioses turques i, segons diu, porta altres persones cap a Europa.
Ibrahim ens guia per un laberint de carrerons, passem per davant de cases de canvi, kebabs, hotels per hores, i finalment s’asseu en un saló de te. Per participar en l’entrevista ha posat la condició que no aparegui el seu nom real. No vol que els turcs que li donen feina sàpiguen que parla amb un periodista.
Des de fa molts anys Aksaray és un punt de trobada de traficants i refugiats. Ibrahim diu que des d’aquí ha portat centenars de persones en direcció a la UE, gairebé sempre a través de Grècia.
En els últims mesos, però, el negoci ha canviat. Grècia ha tancat les fronteres amb Turquia. Els refugiats pràcticament no tenen cap lloc per on entrar. En canvi, s’ha obert la ruta per Bielorússia i Polònia.
Ibrahim ha adaptat la seva estratègia. En comptes d’enviar-los a Grècia, cada cop envia més refugiats a Bielorússia. Des de l’estiu n’hi ha enviat gairebé una dotzena. Els que emprenen el camí són sobretot sirians i iraquians. Alguns fa uns quants anys que viuen a Turquia, d’altres hi acaben d’arribar. En total, podrien haver viatjat només de Turquia a Bielorússia uns quants milers de refugiats, segons calculen organitzacions humanitàries turques.
Amb un nom fals, Ibrahim ha creat un seguit de comptes de Facebook i Telegram en què es fa passar per migrant i diu meravelles del viatge d’arribada a la UE a través de la capital bielorussa. “És el camí més fàcil per arribar a Alemanya”, diuen en una pàgina. “En cinc dies ets a Berlín”, s’afirma en una altra.
Ibrahim genera confiança, s’escriu diverses vegades amb els migrants abans no se citen a Aksaray. En les converses, diu el contrabandista, es tracta només d’aclarir els detalls. Quant costa el viatge? Quan es pot començar la ruta? I des d’on?
Si no hi ha cap problema, a canvi d’una comissió Ibrahim envia els seus clients a una empresa d’Istanbul camuflada com a “agència de viatges” que al seu torn col·labora amb “agències de viatge” semblants de Minsk. Els bielorussos concedeixen visats, i els turcs, sirians, iraquians, libanesos fan el negoci sobre el terreny. Des de l’estiu han sorgit a Istanbul, a les ciutats nord-iraquianes d’Irbil i Dohuk, a Beirut i a Damasc desens d’aquestes “agències de viatges”.
Ibrahim diu que les autoritats turques saben perfectament que existeix aquest negoci, però que el toleren. Perquè, d’una banda, la màfia suborna la policia i, de l’altra, el govern del president Recep Tayyip Erdogan vol fomentar la migració cap a la UE per mantenir la pressió sobre els europeus. De fet, a la primavera del 2020 Erdogan ja va intentar obligar la UE a fer concessions en el conflicte sirià portant migrants a la frontera amb Grècia. Ara Lukaixenko vol imitar aquella maniobra.
Temps enrere, qualsevol empresa de Bielorússia podia expedir visats a migrants de Turquia i l’Orient Mitjà. Des de començament de setembre, només tenen autorització per fer-ho dotze empreses. Això és el que expliquen alguns traficants. Sembla que el règim de Lukaixenko vol assegurar-se que hi guanya prou amb el contraban de persones. Des de llavors, la tarifa per obtenir un visat ha pujat d’uns 1.200-1.700 euros a 2.500 euros, diuen traficants i refugiats, i a més cal sumar-hi els costos del bitllet d’avió, que amb Turkish Airlines d’Istanbul a Minsk val fins a 1.000 euros.
La feina d’Ibrahim està acabada tan bon punt els seus clients arriben a Minsk. La continuació del viatge, diu, se l’han d’organitzar pel seu compte.
Shimal, de 36 anys, està assegut capcot en un banc del centre de Minsk. No sap on pot anar amb la seva família, diu aquest home de Dohuk, al nord de l’Iraq. Uns quants metres més enllà, la seva dona està recolzada a la façana d’una casa, busca aixopluc del vent fred que bufa per la vorera. El seu fill i la seva filla, de 3 i 5 anys, xuten una bossa de plàstic buida en un tros de gespa.
En realitat, Shimal ja fa temps que voldria ser a Alemanya amb la seva família. Això és el que li havien promès els traficants a la seva ciutat. Però ara ell, la seva dona i els nens són al carrer a Minsk, sense un visat vàlid i sense un sostre.
A final d’octubre, no són els únics que estan encallats a Minsk. Davant del centre comercial Galleria, hi ha ajupits més refugiats. La majoria, igual que Shimal, provenen de l’Iraq; d’altres venen de Síria.
Al voltant dels migrants hi ha apilats a terra motxilles i sacs de dormir. Si intentes parlar amb ells gaire estona, pot passar que uns homes vestits d’esport se t’acostin i et comencin a fer preguntes provocadores. Al final t’amenacen dient que valdria més que te n’anessis, que, si no, “passarà alguna cosa”.
Der Spiegel va ser un dels últims mitjans occidentals que a final d’octubre encara podia treballar a Bielorússia. Els mitjans internacionals independents –igual que els mitjans crítics bielorussos– ja no són benvinguts al país. El dictador Lukaixenko ha fet empresonar desenes de periodistes bielorussos crítics.
Des del campament de refugiats arran de la frontera polonesa, prop de la carretera nacional 6, informen sobretot representants dels mitjans estatals. Han de documentar com de malament Polònia tracta els milers de refugiats. El Kremlin s’ha posat manifestament al costat de Lukaixenko, ha condemnat “la duresa del costat polonès envers persones pacífiques”. El ministre d’Exteriors, Serguei Lavrov, ha reclamat fins i tot ajuts de la UE per al règim bielorús.
Per contra, uns documents a què ha tingut accés Der Spiegel demostren com el mateix règim de Lukaixenko ha creat la ruta per Bielorússia. Al maig, l’empresa pública Zentrkurort va començar a concedir desenes de visats de turista a ciutadans iraquians. L’empresa està subordinada a l’administració presidencial de Lukaixenko. Poc després, el negoci dels visats es va cedir gradualment a empreses privades, entre elles Oscartur a Minsk, que primer a l’Iraq i després a Turquia i en altres països de l’Orient Mitjà organitzen autoritzacions d’entrada al país. Actualment, Oscartur també està activa a Síria.
A Minsk les empreses allotgen els refugiats majoritàriament en hotels que també tenen connexió amb l’administració de Lukaixenko. És un bon negoci: es calcula que ara mateix hi ha fins a 15.000 refugiats a Bielorússia.
Cada dia arriben més persones. Un representant de FlyDubai diu que cada dia hi ha 200 refugiats només a l’avió de l’aerolínia procedent de Dubai. Un treballador de l’aeroport de Minsk parlava ja a l’octubre de fins a 400 nouvinguts diaris.
Ara podrien ser força més. Des de fa poc, està en vigor el pla de vols hivernal amb unes quaranta connexions setmanals des de ciutats de Turquia i de l’Orient Mitjà: Istanbul, Dubai, Beirut i ara també Damasc surten a la llista. Des de la capital siriana, Cham Wings vola regularment a Minsk; només en la primera setmana de novembre ho va fer cinc vegades, com exposa el rastrejador de vols FlightRadar24.
L’afluència és tan gran que, de manera temporal, l’ambaixada bielorussa a Damasc ja no accepta més sol·licituds de visats. Oficialment, per “motius tècnics”. Estan en procés de tramitació 2.200 passaports, s’afirma en una publicació de Facebook.
L’agència estatal de notícies bielorussa Belta informa que el govern de Minsk té previst obrir més connexions internacionals directes també a altres ciutats regionals del país. Hrodna i Brest, ciutats properes a la frontera amb la UE, tenen aeroport.
L’iraquià Shimal va pagar a una “agència de viatges” de Dohuk un total de 14.000 dòlars per al vol d’Istanbul a Minsk, els visats i l’hotel d’ell i la seva família. El contacte l’hi va proporcionar un amic. Gairebé tots els seus estalvis i els diners de la venda del seu minibús els va destinar a això. “Em fa vergonya haver-me deixat enredar d’aquesta manera”, declara. No vol acostar-se a la frontera: “és massa perillós, sobretot per als nens”.
Al cinquè pis del centre comercial Galleria, a Minsk, l’ambient entre els refugiats és tens. Homes grans van amunt i avall amb telèfons mòbils; un porta una samarreta que diu “Deutschland”, Alemanya.
Un home que es presenta dient que és iraquià d’Irbil i parlant rus fluït acompanya tres kurds, de 18, 21 i 24 anys. Diu que ajuda els nois i que ja fa dos mesos que és a Minsk. Més tard reconeix que li paguen pels seus serveis. Com és que parla rus tan bé? Diu que va estudiar a Moscou i que va estar casat amb una dona russa. Però no vol explicar res més.
El centre comercial és un punt de trobada important dels refugiats a Minsk. Aquí les persones s’escalfen en una de les taules rodones del costat dels cafès i d’un restaurant xinès, mengen patates fregides i trossos de pollastre del KFC, i beuen te.
Els que acaben d’arribar porten bosses amb matalassos, roba d’abric i sacs de dormir nous, d’un color taronja cridaner; al damunt hi posa “-25 graus”. D’altres dormen amb el cap sobre la taula, davant seu a terra hi ha motxilles trencades. Aquests refugiats ja han intentat quatre o cinc vegades arribar a Polònia en va.
Moltes persones s’estan uns quants dies a l’àrea fronterera fins que aconsegueixen tornar a Minsk. Sovint els refugiats han de pagar centenars de dòlars a agents bielorussos perquè els deixin passar.
Són molts els relats segons els quals agents de seguretat bielorussos tanquen migrants en vehicles amb violència i els porten més cap al nord, a la frontera amb Lituània. Alguns refugiats expliquen que els policies fronterers lituans utilitzen electroxocs per fer-los retrocedir.
Les autoritats bielorusses ara només expedeixen visats grupals amb pocs dies de caducitat als “turistes” de l’Orient Mitjà. El visat de Shimal i la seva família tenia validesa per a vuit dies escassos. Quan s’acaba el permís d’estada, les persones són expulsades de l’hotel.
Les persones amb aspecte àrab han de pagar més del doble per a l’allotjament, expliquen Shimal i altres refugiats. Són sovint habitatges i hostals miserables on les persones s’estan per 20 dòlars o més la nit en habitacions amb diversos llits. Molts refugiats ja ni s’ho poden permetre, i dormen en parcs i als carrers de Minsk.
Després de molt dubtar, Shimal va sol·licitar el viatge de tornada al seu país a través de l’Organització Internacional per a les Migracions (OIM). Dijous finalment agafarà un avió cap a Irbil via Dubai. Té por. Diu que l’amenacen perquè la seva família ha renyit amb la família de la seva esposa. Fins no fa gaire tenia l’esperança que Polònia canviés de parer i obrís la frontera. Però no sembla que això hagi de passar.
Són les deu tocades quan Franek Sterczewski rep el geolocalitzador, es col·loca les ulleres de sol de pilot i es posa en camí. Aquest dilluns al matí, Sterczewski vol anar al bosc. Allà hi ha un grup de refugiats que fa més de dues setmanes que vaguen per la zona. Per als refugiats, aquest territori pantanós poc conegut encara és més perillós que el pas fronterer.
Sterczewski, de 33 anys, arquitecte de formació, va entrar en política per millorar les infraestructures de Polònia. Però d’ençà que Bielorússia envia més persones a la frontera, es dedica plenament als refugiats. És el segon cop que ve a la frontera. Amb un grup d’activistes va al bosc per ajudar persones que han aconseguit travessar la frontera. Sterczewski espera que amb la seva presència els refugiats tinguin l’oportunitat de demanar asil.
La frontera entre Polònia i Bielorússia s’estén al llarg de més de 400 quilòmetres. Des de l’agost hi ha hagut més de 30.000 intents de migrants que volien travessar-la irregularment, lluny del ben vigilat pas fronterer.
Des de començament de setembre, a la línia fronterera impera un estat d’excepció imposat pel país. L’àrea d’exclusió abasta tres quilòmetres país endins. L’exèrcit controla els passos. Només hi poden entrar residents i forces de seguretat. Els activistes ho qualifiquen de zona sense llei.
En un vídeo es veu què passa regularment a la zona prohibida, fora de la vista de reporters i activistes. Agents fronterers polonesos i bielorussos emmascarats i amb armes automàtiques estan els uns davant dels altres, la situació és tensa, els agents es filmen mútuament. Els bielorussos porten els refugiats –homes, dones i nens– al costat polonès de la frontera, però els polonesos no els deixen passar.
Ara bé, ni tan sols quan un grup de refugiats ha aconseguit entrar un bon tros al costat polonès està en una situació segura. Contínuament arriben notícies que els agents fronterers polonesos els tornen al bosc i allà els deixen.
En el territori d’exclusió no hi poden entrar ni tan sols parlamentaris com Sterczewski. Els refugiats han d’aconseguir travessar la franja sols o amb l’ajuda de residents. Fins llavors Sterczewski no pot rebre les persones consumides i mortes de fred.
Al cap d’una hora i mitja, Sterczewski arriba a la destinació. El cotxe gira per un camí estret que divideix el frondós bosc de pins. Vuit persones de Somàlia estan ajupides darrere un arbust poc espès. No porten sabates, tot i que al bosc de nit hi ha temperatures sota zero.
Hi ha una dona estirada a terra. Té un problema de cor, diuen els seus acompanyants. Intenta respirar, té pànic. Els activistes que han fet venir Sterczewski li donen aigua, unes quantes barretes energètiques i un cartell: “I want asylum in Poland”. Diuen que set vegades els agents fronterers polonesos els han retornat a Bielorússia.
Passen uns trenta minuts fins que no arriben els agents de protecció de fronteres. Baixen del furgó quatre persones. Una s’acosta als refugiats; té la cara rodona i uns ulls blaus simpàtics, que s’endureixen quan es dirigeix als forasters. “Com heu travessat la frontera, legalment o il·legalment?”, pregunta cridant.
Els refugiats, asseguts a terra, el miren fixament i aixequen dubitatius els cartells: “I want asylum in Poland”, fa un. “Per què no heu anat al pas fronterer, on hauríeu pogut entrar legalment a Polònia?”, pregunta l’agent. Sterczewski hi intervé: “Vostè ja sap que això només és possible en teoria. Els bielorussos els envien a tots els punts possibles per travessar la frontera”. L’agent diu: “Els ho pregunto a aquestes persones, no a vostè”.
Els que ja han estat escorcollats són carregats a un vehicle. O a l’ambulància o al furgó militar. Els sans seran portats, diuen, a un punt d’acollida per a refugiats. Quan dos metges es disposen a acompanyar un noi en direcció a l’ambulància, els ulls se li omplen de llàgrimes. “No vull tornar enrere, sisplau”, diu. “I want asylum in Poland”.
Quan ningú escolta, l’agent de frontera diu a Sterczewski: “Aquestes persones són com pedres. Els bielorussos ens les tiren cap aquí i nosaltres els les tornem”.
El govern conservador de Llei i Justícia (PiS, en polonès) es presenta a la frontera com a defensor de la cristiandat. “La frontera és una cosa sagrada”, escrivia el primer ministre polonès, Mateusz Morawiecki, dilluns a Facebook. La sang de tota una generació de polonesos es va vessar per això. Lukaixenko du a terme una “guerra híbrida” i converteix els migrants en armes.
Als mòbils dels refugiats, han afirmat polítics del govern en una roda de premsa, s’hi ha trobat porno zoofílic i material gihadista. Aviat es vol construir un mur a la frontera que es preveu que costi 350 milions d’euros. Alguns models de les forces de protecció fronterera projecten columnes de metall de més de cinc metres, coronades amb filat de l’OTAN.
Aquesta posició de duresa per part del govern és popular a Polònia. A Brussel·les, per contra, moltes persones estan preocupades perquè la protecció fronterera europea es podria erosionar encara més. Si bé països de la UE com Croàcia i Grècia fa anys que fan sistemàticament devolucions en calent, ho solen fer d’amagat.
Ara països de l’est d’Europa com Polònia, on darrerament arriben més i més refugiats de Bielorússia, s’han atrevit a legalitzar aquestes devolucions. Segons la legislació polonesa, els agents fronterers poden decidir ells mateixos si concedeixen al refugiat l’oportunitat de sol·licitar asil.
Sovint els refugiats són atrapats dins el país i són portats a la frontera. Després els agents fronterers polonesos fan un forat a la tanca i els expulsen. Així ho explica un policia alemany. Els responsables de protecció fronterera polonesos ja compten de manera totalment oficial el nombre d’“invitacions a sortir del país”.
En el dret europeu i en la Convenció de Ginebra sobre els Refugiats es recull que les persones que busquen protecció i que han arribat a territori de la UE tenen dret a un procediment d’asil just. A Polònia aquest dret fonamental a l’asil ara està limitat. Per això europarlamentaris dels grups de l’Esquerra Unitària, dels Verds, dels socialdemòcrates i alguns liberals reclamen des de fa setmanes que s’obri un procés per incompliment dels tractats.
La Comissió Europea està supervisant les lleis corresponents dels països de l’est d’Europa. Encara no es tenen resultats. Però, en principi, a la UE molts països donen suport a la posició dura del govern polonès. A Brussel·les fins i tot s’ha obert un debat sobre si la UE hauria de finançar una nova tanca de la frontera polonesa.
Polítics de l’oposició a Polònia, membres d’ONG i activistes prorefugiats temen que, sense la intervenció de la UE, la frontera es torni una zona mortífera a l’hivern. Els boscos pantanosos propers a la frontera són una de les regions més fredes de Polònia. A l’hivern sovint hi ha uns quants metres de neu i les temperatures baixen fins a menys de 20 graus negatius. La majoria de refugiats es desplacen sobretot de nit, sense llanternes, per por de ser atrapats pels agents fronterers. Els residents saben el perill que això suposa. I al vespre alguns pengen llums verds a les cases. Com un senyal per als refugiats: aquí estareu segurs.
Organitzacions pels drets humans creuen possible que algunes de les deu persones que suposadament ja han mort en aquesta zona abans haguessin estat retornades al bosc per policies polonesos i bielorussos. La xifra real de víctimes podria ser més alta. Els refugiats expliquen que en l’àrea fronterera han passat pel costat de cadàvers. Unes informacions no es poden verificar.
Activistes i polítics com Franek Sterczewski volen evitar més morts repartint roba per canviar-se i bateries portàtils. Sterczewski no truca mai al número d’emergència per por que els refugiats siguin retornats a Bielorússia. Molts volen continuar el viatge cap a Alemanya. A vegades els activistes veuen una furgoneta dels traficants que volta per la zona, no gaire lluny de la zona d’exclusió.
Alaa Halabi és un dels homes que porta aquesta furgoneta. No vol revelar el seu nom real. Der Spiegel s’hi posa en contacte per telèfon.
Durant tres anys, diu Halabi, va portar persones de Grècia a Àustria o Alemanya. Quan durant la primera onada de la pandèmia es van tancar gairebé del tot les fronteres, va deixar la feina: massa controls, massa perillós.
Quan va sentir parlar de la nova ruta per Bielorússia, va trucar al seu cap i li va oferir treballar en el nou trajecte. El seu cap, diu Halabi, té bons contactes amb la màfia turca. I aquesta, per la seva banda, té bons contactes amb criminals europeus. El cap li va dir que sí, i des d’aleshores Halabi torna a treballar de contrabandista de persones. Per 2.000 dòlars porta gent de Polònia a Alemanya. Triga unes catorze hores per arribar a la frontera.
Halabi explica que els refugiats li envien la seva ubicació i que els diners els dipositen en una “oficina d’assegurances” a Turquia. El cap de Halabi i altres intermediaris treballen amb unes cinc oficines més, explica l’home. Només es recull a qui ha dipositat els diners en una oficina de confiança. Tot seguit, ell truca a una persona que té contactes a la frontera, que li poden dir si els seus passatgers són en un lloc segur. Només llavors els va a recollir.
De camí a Alemanya, Halabi ha d’esquivar la policia teutona. Per la zona de la frontera amb Polònia patrullen uns 800 policies. Es fixen especialment en els que van de pressa. Ja han caçat uns quants centenars de traficants. Un dels amics de Halabi va una mica més endavant que ell amb el cotxe per avisar-lo si hi ha controls o talls de carreteres.
A Halabi no li paguen fins que els refugiats no arriben a la destinació. Després li donen un codi amb el qual pot reclamar els diners dipositats a l’oficina d’assegurances de Turquia.
La transferència és l’últim pagament de tota la cadena. Si tot va bé, els refugiats bescanvien els seus estalvis per l’oportunitat de començar de zero a Alemanya. Si no, queden atrapats a la frontera de la UE, on temen per la seva vida.
Traducció d'Arnau Figueras