Mireille Gansel és discreció i atenció. Observa i escolta, acostumada a veure gent i llocs, a viure en trànsit permanent. Aquesta, de fet, és la clau per entendre-ho tot: "has d’escoltar amb els ulls". Per a ella, traduir és "una eina d’aprenentatge", una part més de la construcció de la pròpia obra i del propi coneixement. "La traducció com a àmbit on exercir l’escolta i aprendre a ajustar els matisos més ínfims. La traducció com argila on modelar la meva veu interior", escriu a Traduir com transhumar, un volum curt, intens i il·luminador. Observar i escoltar, abans de fer.
La seva biografia és un trànsit constant, un no parar de moure’s: primer a la recerca d’una salvació, quan fuig del nazisme que perseguia el seu poble i la pròpia família; després, per conèixer altres veus i llengües, altra gent, experiències i maneres de cridar llibertat.
La nostra vida és nòmada, tots som aquí de pas. Hi ha gent que ho oblida i actua com si fossin sedentaris, però no: som poca cosa i la vida és efímera. I en aquest trànsit, et trobes en situacions difícils, com la meva pròpia biografia. Quan penso en l’exili, poèticament, però també de manera vital, em ve al cap el passatge de la Bíblia on Míriam, durant la travessia del desert, descobreix la ruta a seguir pel poble d’Israel. Ella és considerada una profetessa i se li atribueix el Càntic de la victòria de la mar Roja, després de l'enfonsament de les tropes d’Egipte, a l’Èxode.
A La llàntia de l’espera, escriu: «la poesia / una casa / en els nostres exilis».
El trànsit, això de no parar quieta, de vegades fa que agafis un tren i trobis algú desconegut amb qui esteu fent el mateix camí. Per atzar, enraoneu, i descobriu que hi ha coses que us apropen. I una d’elles, una de les més poderoses, és la poesia. Sempre dono molt valor a la idea de la poesia com a eina de comunicació. La poesia és humanitat, és del que va aquest transhumar i bescanviar, això de donar i rebre coses. La poesia fa possible l’intercanvi. La poesia és més que un llibre. És una manera de ser i estar en el món.
Després de viure a Hanoi, la descoberta de la llengua del país la va portar a publicar un volum de poesia clàssica vietnamita. També hi descobreix unes ànsies de llibertat.
Quan hi arribo, en desconeixia totalment la llengua. Però, de seguida em va fascinar la comunicació que establia amb la gent: un rostre, una mirada, un somriure. Era una manera de parlar i dir-nos coses. Moltes vegades, el silenci és més important que els mots.
També ho és la música, d’aquell cant de Míriam que ara comentava, fins al cant de la nova parla que es troba a Hanoi («digue’m l’art del teu país / i sentiré cantar la seva ànima a cau d’orella», diu a 'El mestre envernissador').
És cert, me n’adono que tots els poemes que he escrit al Vietnam és possible que tinguin una dimensió de cant molt important. És una llengua molt difícil i treballant amb els poetes vietnamites vaig descobrir que hi ha coses que són totalment intraduïbles. Quan hi vaig arribar, la llengua encara no estava influïda per Occident. Tenen una llengua eminentment musical, plena de rimes i onomatopeies, de cadències i molt rítmica, amb la majoria de paraules d’una sola síl·laba, que tenen la gràcia en la manera de pronunciar-se. Si el poema és trist, la vocal del mot fa una modulació diferent que si és alegre. De seguida descobreixo que la música dels poemes vietnamites és impossible de transposar a la nostra cultura.
De fet, la dicció, la vibració i la modulació són elements musicals.
De manera molt òbvia i directa, certament. Traduir és apassionant, una absoluta follia. El meu consell a qualsevol traductor és que escolti amb els ulls. Jo, quan tradueixo un poeta, necessito anar al lloc on viu, veure’l de prop, mirar-lo i sentir-lo parlar. Si no, m’és impossible poder-lo traduir.
Als seus poemes també es repeteixen d’altres conceptes clau, com la tinta, sovint «invisible», però sobretot la «memòria» («me’n vaig / i m’emporto unes mirades / com unes finestres / vers la gran memòria», escriu a 'Rideau river').
En la tradició hebrea, hi ha tres mots que són molt importants: zikhor, recordar, i shma, escoltar. Als set anys, quan la cosa ja estava molt magre i els nazis feien estralls, una part de la família vam marxar a París. Temps després de la guerra, com vam poder, vam agafar un tren en direcció a Budapest per retrobar-nos amb els supervivents de la família. El xoc va ser brutal, anàvem a veure qui quedava dels nostres. Allà vaig tenir la vivència del zikhor i me la vaig endur amb mi per sempre. Vaig aprendre que el record és una cosa viva. Vaig aprendre a habitar l’absència, i que l’absència m’habita. I que això no és pas trist! Això sí: l’absència només et pot habitar quan hi ha amor.
Opta per l’amor i defuig l’odi. No és una tria fàcil, en aquest context vital.
No, no volia l’odi. Vaig agafar l’amor, i aquest amor és l’únic que em fa reviure, viure en l’absència. Quan era petita, li vaig dir al pare que volia aprendre hongarès, perquè estimava Hongria. I em va respondre de manera contundent, taxativa: em va dir que no, que ja no estimava Hongria, sinó que estimava el petit nucli de la família que era hongaresa, però no pas la totalitat del país. Aleshores em va impactar, però el pare sempre deia paraules sàvies i eren justes, per molt que sonessin dures.
Parlant de paraules dures, penso en el poema 'Gorazde': «hi ha mots difícils de pronunciar / com Auschwitz o Dachau (…) / cap diccionari no els pot traduir (…) / mots apàtrides (…)».
El pare, que va anar a escola encara sota l’imperi austrohongarès, tenia un mestre que feia les classes en alemany, però que quan s’havia d’adreçar als nens jueus els deia «ets un tros de carn amb ulls». A Traduir com transhumar, hi explico el dia que vaig a veure Helene Weigel, la vídua de Bertolt Brecht, que estava preparant una nova versió d’Antígona. Ella i Brecht van voler tornar a donar un valor nou la llengua alemanya i netejar-la de la contaminació nazi, «desnazificar la llengua». I això em fa pensar en les paraules del poeta Hans Magnus Enzensberger: «Quan Nelly Sachs ens parla, ens torna frase a frase allò que estàvem amenaçats de perdre: la llengua. La seva obra no conté ni una paraula d'odi. Al botxí i a tot allò que ens fa còmplices i acòlits no adreça ni perdó ni amenaça. No els llança cap maledicció ni venjança. No existeix cap llengua per a ells. Els seus poemes només parlen d'allò que té un rostre humà: les víctimes». No hi cap, l’odi, en la poesia. Només hi té cabuda la humanitat.
El títol de l’antologia publicada en català surt del poema 'Una carta’: «al teu país / una carta és tots els boscos / pel foc dels cors / i tot l'oli de la terra / per a la llàntia de l’espera».
Neix de l’impacte que vaig tenir en arribar al Vietnam, Aleshores, el país estava sent bombardejat pels B52, uns grans avions nord-americans que llençaven napalm, com descric a 'Aquest llenguatge universal', de Traduir com transhumar. D’aquí ve la imatge del poema, d’aquell context que vaig viure i que va ser tot un xoc.
En un altre poema, dedicat a Reiner Kunze, diu que el que restarà del poeta seran «unes lletres de llum / damunt de l’escòria de la seva infantesa / i un arbre per protegir-les».
Quan el vaig anar a traduir, ell i la seva dona, la doctora Elisabeth Littnerova, em van convidar a la ciutat natal d’ell, Oelsnitz, una localitat de tradició minera, ell mateix era fill de miner. Li donaven un premi important, i la paradoxa de tot plegat és que al teatre no s’hi cabia, però més enllà hi havia una gran foguera on estaven cremant tots els arxius de l’Stasi… i els poemes del propi Kunze! Ell havia estat un dissident històric de la República Democràtica Alemanya. Fa uns deu anys, l’Ajuntament va fer un memorial en honor de Kunze. En un d’aquestes piles de deixalla, l’«escòria» que dic al poema, hi havien plantat til·lers, que per a ell simbolitzaven molt. Pocs mesos abans que jo hi arribés, algú va tallar l’arbre. El van profanar. El poema vol explicar això, aquest arbre que resisteix i protegeix la paraula i la memòria.
Escriu que «l’hora del poema / és l’hora entre lluna i sol».
O no? És així! Escriure és un estat entre el son i la vigília. Quan t’arriben els millors versos no és mai un instant de consciència absoluta. Jo em llevo molt d’hora, normalment, i sempre dormo amb un petita llibreta al costat, per si haig d’anotar res. Si no ho escric, acaba desapareixent.
A 'Per a Anna Akhmàtova' diu: «escriure’t és escoltar / els cristalls / damunt la pàgina de neu blanca». És això, escriure?
Els cristalls són molt lluminosos, però alhora molt fràgils. I m’agrada escriure a mà. És la manera que tinc per escoltar la persona que rebrà allò que escric. Sempre estableixo un diàleg amb el receptor, cosa que no em passa quan faig un correu electrònic, per exemple. En un correu només hi ha immediatesa, no ho llegim tot amb atenció, hi ha coses que se’ns escapen. A mi m’agrada el tempo. La tecnologia és molt bona, perfecta, magnífica; però fer les coses a mà i lentament et dona certeses, perquè els mots demanen temps.