Hitler estava penjat de cap per avall quan el va descobrir Sebastian Yurtseven: era un retrat de 50 per 65 centímetres posat dins un marc daurat descolorit. El Führer mirava Yurtseven, fill d’una alemanya i d’un turc, amb la comissura dels llavis una mica tensada cap ensota.
Durant dècades la imatge havia estat amagada en un forat en una casa del barri d’Eckesey, a Hagen, sense que el trobés ningú. La casa és propietat de la tia de Sebastian Yurtseven. La dona era a l’hospital quan les fortes pluges van fer desbordar els rius Ruhr, Lenne, Volme i Ennepe. L’aigua va inundar els baixos de l’edifici.
“Semblava que hi hagués hagut una guerra”, recorda Yurtseven, de 39 anys. L’home ens ensenya els baixos de l’habitatge, ja arreglats, on hi ha uns quants mobles sota unes lones; assenyala el verdet i una línia marró que queda a l’altura del pit: fins aquí, diu, arribava l’aigua. Després va cap al forat. Està situat darrere una paret, enmig de bigues velles.
Aquell 26 de juliol, mentre s’obria pas entre uns quants centímetres de fang, li va cridar l’atenció una cosa: una làmina de pladur humida s’havia desenganxat i havia deixat al descobert uns documents. Estaven guardats en un espai buit entre la casa vella, de 1870, i la part ampliada de l’edifici, de 1938. “Primer vaig pensar que era material aïllant”, diu Yurtseven. Però van anar caient més documents.
Yurtseven els va llegir. Primer, una sol·licitud per a l’evacuació de nens a zones rurals de l’associació Nationalsozialistische Volkswohlfahrt (NSV, per les sigles en alemany): nens “ben educats”; el pare era membre del NSDAP, el partit nazi.
Yurtseven va esbotzar una segona placa de pladur. I va trobar penjat el quadre de Hitler. De seguida va trobar més coses: un retrat del kàiser de Prússia Frederic III, una àguila imperial del NSDAP o una pipa de les SA. I l’endemà, desenes de màscares antigàs, una sivella de cinturó daurada amb l’esvàstica, dos punys americans i un revòlver a punt per disparar d’un fabricant desconegut.
La notícia de la troballa es va escampar. Corrien rumors. El retrat de Hitler? 30.000 euros com a mínim! Un Museu del Búnquer, de direcció privada –del qual Yurtseven no havia sentit mai a parlar–, de seguida s’ho volia endur tot. Yurtseven tenia por que la troballa pogués atreure persones de dretes que busquen relíquies nazis. A les set de la tarda va enviar un correu a l’Arxiu Municipal de Hagen.
L’arxiu no havia sofert danys durant les inundacions. Els treballadors, però, sí que estaven inundats de feina. “Ens havíem d’ocupar de moltíssimes actes de l’Ajuntament que s’havien mullat”, diu l’arxiver Hubertus Wolzenberg, de 55 anys. Després d’una primera inspecció de la troballa, el seu cap va enviar-hi immediatament un arqueòleg de Siegen. “I després hi va anar el nostre equip, format per set persones”.
A les golfes, Wolzenburg i els seus companys van trobar una finestra que havia estat tapiada després de l’ampliació: feia d’entrada al forat, com si fos el forat d’una gran bústia. Amb pals, els arxivers van anar empenyent objectes encallats durant hores. Va resultar que la casa havia acollit una de les prop de 26.000 “seccions locals” de l’NSV. El 1945, quan van entrar els tancs nord-americans, el director havia volgut desfer-se dels documents amb presses; el revòlver i la sivella del cinturó devien ser seves. Després de la guerra, va continuar vivint a la casa, va ascendir a inspector en cap del ferrocarril i fins als anys seixanta va seguir tirant documents al forat.
Wolzenburg va ser durant gairebé vint anys líder dels Verds a Hagen, per tant coneix la lògica dels mitjans. Però, així i tot, el va sorprendre tot el que va passar a continuació: “Hagen va donar la volta al món”, diu. Després dels mitjans regionals, en van informar Bild, RTL, FAZ i fins i tot el Times britànic. La notícia es va escampar des dels EUA fins al Japó.
Els diaris van explicar històries sobre el “tresor nazi” de Hagen. “Va ser una mica exagerat”, opina Wolzenburg. “Era un forat on es llençaven deixalles. Es tractava de desfer-se de coses”. I el retrat, suposadament valuós, de Hitler? Una impressió estàndard de la qual hi havia còpies a cada edifici públic. El marc de fusta daurat estava tan a punt de trencar-se que a l’arxiu el van llençar de seguida.
Dos mesos després de la troballa, els documents estan en un dipòsit, classificats per temes, en 33 capses de cartró. L’exemple del barri d’Eckesey posa de manifest com l’NSV ajudava els ciutadans amb prestacions socials i com, al mateix temps, els controlava.
Les “mares del bloc” i els “administradors del bloc”, el nivell més baix de l’NSV, sabien exactament què passava als carrers dels quals eren responsables: qui era considerada una mestressa de casa neta, qui encara donava el pit, qui necessitava racionaments d’aliments. Els ajuts socials es reservaven als “aris” i als “hereditàriament sans”. Els mobles distribuïts procedien possiblement de les propietats de jueus deportats; les actes podrien contenir-ne proves. En total, a Eckesey es van comprar 375 “màscares antigàs”, 108 d’elles per a nens. El preu era gradual segons els ingressos. Un home va escriure al formulari de sol·licitud que no volia cap màscara perquè igualment es moriria aviat.
Enmig dels documents es va trobar també una carta d’amor de l’any 1905. Un jardiner hi confessava a la seva veïna: “Estimada senyoreta Widey! L’estimo amb tot el fervor del meu cor. Ja no trobo repòs enlloc d’ençà que vaig veure els seus ulls brillants i seductors”. L’home li demanava un senyal, en cas que ella “l’estimés ni que fos una miqueta”, ja que la incertesa el feia “embogir”.
Pel que sembla, no va tenir èxit. El 1913 la seva estimada es va casar amb el futur director de l’oficina de l’NSV.
Traducció d'Arnau Figueras