De camí a Terol, la serra del Toro presenta els darrers accidents remarcables del País Valencià. Penya-segats i un laberint de barrancs inaccessibles conformen els contraforts d’unes muntanyes assotades pels rigors d’un clima pendular que oscil·la de la calor extrema i eixuta d’estiu al fred tallant empès pel cerç. Al capdamunt, a uns 1.000 metres d’altitud sobre el nivell del mar, el Toro i Barraques són els últims nuclis habitats valencians, que posseeixen ja ADN aragonès. La terra erma, àrida, estepària només deixa lloc a la pastura, la ramaderia i l’assecat de pernils. El bosc gairebé no hi fa acte de presència i al fons de l’estampa, invisible però emetent la seua energia, hi ha el cim de Javalambre, que supera per poc els 2.000 metres d’altitud.
El Palància, que finalitza el seu recorregut al Mediterrani, després d’un periple de 85 quilòmetres, inicia la seua existència als peus d’aquest entorn muntanyós, mentre que durant el trajecte travessarà una terra rica en conreus i mediterrània en essència. És, com dèiem, a la falda de la serra del Toro, allà on havíem situat penya-segats i barrancs, que trobareu la surgència primigènia, les primeres aigües del riu que ens guiarà.
Amb un serpenteig violent, jove, desbocat el Palància fa les primeres demostracions de presència excavant un engorjat estret i profund, inaccessible. Quan la geografia s’obre, apareix el Molinar, un llogaret adscrit al Toro i que, com el seu nom indica, degué dedicar-se a la mòlta. Avui el reducte traspua una pau certament anacrònica i detinguda en el temps. El lloc mereix visitar-lo, procurant no alterar el silenci endèmic, que contrasta amb la presència veïna d’un càmping, d’una àrea recreativa a la vora del riu —la font de Los Cloticos— i d’una planta embotelladora responsable del trànsit constant de camions de gran tonatge per un camí estret i asfaltat.
En pocs minuts apareix Begís, enlairat. La seua memòria conté restes ibèriques i romanes —probable origen, d’altra banda, de l’aqüeducte que dona la benvinguda al foraster—, rastres musulmans i la definitiva conquesta cristiana. Hi ha el castell que culmina el poble, del qual tan sols alguns fragments de mur, sitges i aljub testimonien l’existència d’aquesta fortalesa romana, reciclada pels musulmans i finalment donada a l’Orde de Calatrava per Jaume I. De Begís no hauria de marxar el viatger sense fer una incursió al Museu de l’Aigua, que aporta llum sobre la cultura de l’aigua i la gestió tradicional d’aquesta.
Riu avall i a poca distància, s’enfila pendent amunt Teresa. La població, que avui no arriba a acumular 250 ànimes, va emancipar-se de Begís el 1842, sense gaire més fortuna que aquest segon poble: tant l’un com l’altre confien la seua supervivència a l’agricultura de secà, especialment ametla i oliva, i a la ramaderia. Teresa aprofita, a més, el Palància per a regar la poca horta que hi resisteix, però sobretot per a crear espais refrescants de lleure en temporada estival. Les seues piscines a la natura, formades per mitjà de senzilles rescloses de còdols que retenen les aigües, creen així agradables làmines d’aigua cristal·lina que atreuen locals i forans.
Tan bon punt supera el poble, el Palància lliura part del seu cabal a l’anomenada Séquia deLas Quinchas, un rec tradicional que transcorre paral·lel al riu i que té la finalitat d’abastir hortes i fruiters de la partida homònima, als peus del poble de Viver. Antigament posseí un assut, avui negat. La canalització s’estén fins a la coneguda Fábrica de Luz, que, com podreu deduir, es tractà d’una central elèctrica. A Viver, també, es troba el paratge natural del Salgar, un dels indrets, defensen els locals, més bonics del Palància: una àrea recreativa amb diverses fonts, enmig d’una vegetació frondosa.