L’existència d'una considerable quantitat de presos polítics fou, sens dubte, un dels fenòmens que marcaren més profundament la vida quotidiana dels mallorquins des dels primers dies de la Guerra Civil fins a la immediata postguerra. El triomf, sense excessius problemes, de l'alçament militar del 19 de juliol a Mallorca, Eivissa i Formentera, permeté als militars rebels aplicar amb fermesa els mecanismes de coerció contra els sectors socials i polítics contraris al nou estat de coses. Uns mecanismes que, lluny d'ésser improvisats, havien estat perfectament prevists pels organitzadors de la conspiració, amb l'objecte d'anul·lar qualsevol intent de resistència per part dels partidaris de la legalitat republicana. Cal tenir en compte que l'esquerra, el republicanisme i el moviment obrer, tot i que minoritaris, no eren en absolut irrellevants a les Balears, i que a mitjan 1936 es trobaven en un període de creixement que recordava l'eufòria dels primers temps republicans.
Les presons en temps de guerra
En aquestes circumstàncies, no és estrany que des d'un bon començament el governador civil, Mateu Torres Bestard, i el cap de policia, Francesc Barrado, s'aplicassin sense contemplacions a la detenció de totes les persones considerades desafectes. Aviat, la presó provincial de Palma es veié desbordada i calgué improvisar ràpidament nous centres de reclusió per allotjar els centenars de detinguts que anaven arribant des dels diversos pobles de l'illa. Així, foren habilitats per a aquesta funció el castell de Bellver, el magatzem de fustes de Can Mir -ubicat a l'actual Sala Augusta, prop de la plaça d'Espanya-, el vaixell Jaume I -ancorat al port de Palma-, els forts militars de Sant Carles i d'Illetes i diversos dipòsits municipals. També fou necessari preparar un centre de reclusió específic per acollir el petit nombre de dones esquerranes amb rellevància política que hi havia a l'illa; fou així com, el novembre de 1936, es decretà el trasllat de les dones intal·lades a la secció corresponent de la presó provincial, cap a un antic hospici ubicat al carrer de Sales, prop del passeig del Born, a la capital mallorquina.
Com es pot imaginar, les condicions de vida que patiren els presos esquerrans mallorquins al llarg de la guerra foren d'una gran severitat. La situació era especialment penosa al dipòsit de Can Mir, on s'acaramullaven prop d'un miler de detinguts governatius. L'edifici constava d'una gran nau amb un sostre molt alt sostingut per dues fileres de columnes. Els presos jeien a terra o a matalassos i l'alimentació, durant els primers mesos, consistia simplement en moniatos amb terra sense pelar. L'atenció sanitària era gairebé inexistent. En canvi, a la presó provincial de Palma, on es trobaven els presos sotmesos a procés, el menjar era millor i més abundant.
Un dels aspectes més tràgics de la vida a les presons mallorquines durant la primera etapa de la Guerra Civil foren les tretes -execucions sumàries de reclusos polítics, sense cap casta de judici- que tingueren lloc entre gener i abril de 1937. Centenars de presos governatius eren "posats en llibertat", i posteriorment assassinats per escamots de Falange. Entre les víctimes d'aquesta repressió teòricament incontrolada -però en realitat fomentada per les autoritats rebels i molt especialment pel governador civil Mateu Torres Bestard, com ha pogut demostrar Josep Massot i Muntaner- es trobaren personatges tan destacats del moviment obrer mallorquí com els dirigents socialistes Jaume Bauzà Far, Joan Montserrat Parets i Miquel Porcel Torrens, la comunista Aurora Picorell o l'anarcosindicalista Miquel Rigo Abraham.
D'altra banda, des de desembre de 1936 foren obeïts al llarg de tota la zona costanera de Mallorca camps de concentració itinerants, on els presos eren obligats a treballar en la construcció de carreteres i altres obres públiques. Tot i que la feina que realitzaven era molt dura i que els presos havien de dormir en sestadors de bestiar-, barracots de fusta o tendes de campanya, alguns testimonis de l'època consideren que aquests centres de reclusió eren relativament benignes en comparació amb algunes presons com Can Mir o el castell de Bellver. Els reclusos estaven relativament ben alimentats, gaudien d'una certa llibertat de moviments i, sobretot, estaven a resguard de les possibles accions dels escamots de Falange. Entre els camps de treball que funcionaren a l'illa durant la guerra i la postguerra podem assenyalar els de Capdellà, s'Espinegar, Port de Pollença, es Rafal dels Porcs, Sant Joan de la Fontsanta. Son Catlar, Regana, es Cap Gros, Albercutx i el llatzeret del port de Sóller.
La postguerra: una nova onada repressiva
Contràriament al que de vegades es pensa, la victòria franquista de l'I d'abril de 1939 no significà, ni de bon tros, el punt i final de les detencions, les execucions i les tortures a les Balears. D'una banda, la rendició de la Menorca republicana (febrer de 1939) donà pas a una de les repressions proporcionalment més dures de tot l'estat. Sembla que prop d'un 10% de la població menorquina fou afectada directament per la repressió, xifra especialment significativa si tenim en compte que entorn de cinc-cents destacats militants d'esquerra havien pogut fugir cap a l'exili hores abans de l'ocupació de Maó. La fortalesa militar de la Mola i el castell de Sant Felip foren els escenaris centrals de la tragèdia que assolà l'illa amb més tradició republicana de l'arxipèlag. Des del 1940, la majoria dels presos polítics menorquins foren traslladats a la Model de Barcelona, a la presó de Palma o al camp de concentració de Formentera.
D'altra banda, i a mesura que els presos esquerrans mallorquins eren posats en llibertat, alguns dels centres de reclusió de l'arxipèlag s'ompliren d'antic combatents del bàndol republicà procedents de la península. Fou el cas, per exemple, del "campament" de sa Póbla, on els soldats del derrotat exèrcit popular treballaren en la construcció de la línia ferroviària que havia d'unir aquesta localitat amb Alcúdia. De tota manera, les dues presons principals de les Balears de postguerra foren la colònia penitenciària de Formentera i la ja esmentada presó de les dones de Palma.
Al final de la Guerra Civil s'instal·là a l'illa de Formentera, molt a prop del port de la Savina, el que probablement va ser el més terrible centre penitenciari de les Balears. Encara que normalment sol ser considerat com un camp de concentració, es tractava en realitat d'una gran presó improvisada de tipus civil, que depenia administrativament de la provincial de Palma. Al llarg de 1941 arribaren a Formentera diverses expedicions de presos procedents de Mallorca, Menorca i la península. La colònia fou voltada de filferrada espinosa i els presos instal·lats en una vintena de barracots de fusta, a cada un dels quals hi havia un centenar de persones, que havien de dormir en terra. Sembla que el nombre de reclusos superà àmpliament el miler. Quant al seu origen geogràfic, n'hi havia de tot l'arxipèlag, però també de la península -principalment d'Extremadura-, i fins i tot alguns estrangers, com diversos membres de les Brigades Internacionals i el famós pacifista alemany Heinz Kraschutzki. L'aspecte més terrible del penal de Formentera fou l'escassetat i manca de qualitat dels aliments, que afectà terriblement els presos peninsulars, els quals es varen veure obligats a menjar des de rates fins a excrements. Com a conseqüència de la desnutrició, es produí la mort de desenes de presos de Formentera entre 1941 i 1942. El darrer trimestre de 1942, davant les notícies sobre l'avanç dels aliats al nord d'Àfrica, la colònia fou clausurada i els presos traslladats a d'altres presons de la península.
Un cas semblant és el de la ja esmentada presó femenina de Can Sales. Des de mitjan 1939, l'antic hospici s'omplí de preses polítiques peninsulars amb llargues condemnes. Així, ens consta que el juny de 1942 el nombre de recluses era de 940. La massificació provocà un greu deteriorament de les condicions en el penal. Segons els records de l'antiga presa Antònia Garcia recollits per Tomasa Cuevas: "La presó de Palma... Que horrorosa era! Un asil sense condicions. Ens tenien en sales de cent o dues-centes, teníem només per cada una una rajola o rajola i mitja [...]. Es el lloc en què més fam hem passat. Ens donaven unes herbes bullides amb un poc d'arròs o patates, que tenien tantes formigues que al final ens les menjàvem amb formigues i tot, perquè era impossible llevar-les." La més destacada de les recluses que passaren per aquest penal fou l'extremenya Matilde Landa Vaz. Col·laboradora durant la guerra de personatges com Vittorio Vidali -Comandante Carlos- i la fotògrafa Tina Modotti, i primera reorganitzadora del PCE clandestí en el Madrid de la postguerra, se suïcidà el 1942 per pressions de les monges de la presó.
D'altra banda, des del començament del decenni dels quaranta la progressiva reactivació de la resistència organitzada al franquisme féu que tornassin a sovintejar a Mallorca les detencions, els empresonaments, les tortures i els processaments de persones acusades de participar en activitats contra el règim. Ja el gener del 1945, el PCE clandestí conegué una primera detenció important que dugué setze col·laboradors a la presó, sis dels quals foren condemnats a penes que oscil ·laven entre els sis i els vint anys de presó. L'operació repressiva més espectacular de tot el període tingué lloc el març del 1948, quan foren detinguts prop de vuitanta de militants del PCE, les Joventuts Socialistes Unificades i l'Agrupación de Fuerzas Armadas República Espanola (AFARE). D'aquests, prop de seixanta foren ingressats a la presó provincial de Palma. Després d'alguns mesos tancats, la majoria dels detinguts aconseguiren sortir en llibertat sense càrrecs, gràcies a la benevolència del jutge Gerard M. Thomàs. Únicament Joan Albertí- màxim dirigent de l'oposició clandestina a les Illes- continuà una llarga temporada a la presó; en concret fins al 29 de desembre de 1950. Des d'aleshores, desarticulada la resistència organitzada, el fenomen penitenciari a l'arxipèlag passa a tenir connotacions gairebé exclusivament socials.
