L’estudi de la repressió franquista ha generat una àmplia varietat de monografies al nostre país, tot i que se centra, sobretot, en els aspectes més negatius del procés com ara l'eliminació física dels vençuts, l'exili tant exterior com interior i la vida quotidiana, sempre difícil. Amb tot, hi manca per perfilar un aspecte que va estar present a la vida de moltes persones: la presó i tot el que comporta.
Les primeres instal·lacions penitenciàries
Sembla curiós que als vencedors els faltara la infraestructura penitenciària adequada al final de la guerra, donat que, des del colp de Casado, la contesa tenia els dies comptats i els franquistes ja havien elaborat una legislació sobre el tracte que havien de rebre els vençuts. Així, la improvisació va estar el comú denominador a l'hora d'empresonar els captius. I això que primer va caure la quasi totalitat de la província de Castelló, i segons sembla, els presoners van ser agrupats sense més i moltes vegades amb escassa vigilància, el que comportà evasions més o menys dificultoses però efectives.
Seguint aquest raonament, no estranya que els milers de presoners capturats de colp al port d'Alacant patiren la sort de passar al famós camp d'Ametlers, prop de la ciutat, sense cap tipus de servei. Durant uns quants dies els internats no disposaren d'aigua, de menjar ni menys encara de serveis higiènics. Podem calibrar l'infern que allò va significar. Els arbres quedaren sense fulles ràpidament.
Posteriorment, els presoners van passar a la plaça de bous alacantina, on en principi els havien de seleccionar, encara que contínuament arribaven falangistes de tot arreu per emportar-se gent que, generalment, mai no arribà al seu punt de destinació. La plaça anà buidant-se, donat que un bon grapat de persones passaren al camp de concentració d'Albatera, els castells de la localitat, on s'amuntegaren més de 4.000 presoners i el Reformativo de Adultos. Mentrestant, dones i nens van ser confinats als cinemes d'Alacant, destacant el cinema Ideal.
A València la situació va ser semblant: milers de detinguts anaren a raure a la plaça de bous, mentre que els que havien tornat del front tenien l'obligació de presentar-se al camp de concentració més pròxim a la seua llar, al temps que les comissaries de Policia i quarters de la Guàrdia Civil rebien veritables riuades humanes que es presentaven per denunciar tots aquells que podien.
Els llocs de reclusió
Aquests camps de concentració se situaren de manera més que provisional i accelerada a Manuel, Soneja, Sot de Ferrer, l'Algar, Assuévar, la Vall d'Uixó, Almenara, Xilxes, Moncofa, el ja citat d'Albatera, la caserna de Benalua, Monòver, l'hospital d'Alacant, el també ja anomenat reformatori d'adults de la mateixa ciutat, Porta Coeli, que es transformaria després en sanatori penitenciari per als tuberculosos, i Dénia. Allí es trobarien amb nombrosos traslladats del camp dels Ametlers (arribà a albergar uns 25.000 presos durant quatre dies abans de ser traslladats a Albatera). La majoria d'aquestes persones passà pel Tribunal de Responsabilitats Polítiques, caracteritzat per unes arbitrarietats notòries, ja que les garanties judicials brillaven per la seua absència i la indefensió era la característica fonamental de tots els que s'enfrontaven a aquest tipus de judici.
Evidentment, també les presons tradicionals s'ompliren, com ara la Model i la presó de dones de València i les depenents dels jutjats comarcals, a més d'aprofitar tota mena d'edificis per albergar tant de presoner. Així, al cap i casal s'habilità el quarter de Montolivet, Sant Miquel del Reis, les torres de Quart, mentre que el monestir del Puig corria la mateixa sort, igual com monestirs i convents de Gandia, Alzira, Xàtiva, Alcoi, etc.
La vida de la població reclusa
Tant les persones que esperaven l'afusellament com els que purgaven a sentència temporal emesa pel Tribunal de Responsabilitats Polítiques, convivien amb els presos comuns, aquests darrers en franca minoria, mentre que els primers sempre eren sota la incertesa d'una saca (treta de presos per a assassinar-los), pràctica que es va arribar a convertir en costum. Benaguasil, Almassora, etc., van ser testimonis d'aquest procedi- 2 ment. Aquest tipus de brutalitat era equi- ^ valent al tracte rebut a la presó, on ningú no estava segur.
Un bon munt de presos feia treballs forçats sota la vigilància del Patronato Central de Redención de Penas por el Trabajo. Les mines, el ferrocarril, les carreteres, les preses, els pantans, les plantacions agrícoles, els hospitals, els obradors mateixos situats als penals o el treball en indústries públiques o privades van ser la destinació de molts condemnats a menys de dotze anys i un dia. Entre la població presonera arribà a establir- se una mena de companyonia. Així, molts condemnats que treballaven en les oficines de la presó feien els possibles per tal de demorar al màxim les execucions amagant expedients o camuflantlos. El mateix Peset Aleixandre, mentre va estar tancat, ajudà tant com pogué els malalts. I altre tant van fer els dentistes, que, fins i tot, van atendre els caps de la presó fent que el remei resultara pitjor que la malaltia.
A la latent amenaça de les sacas s'afegien pallisses, maltractaments, brutalitats, tractes denigrants, càstigs desproporcionats i molts abusos més. A més, l'agrupament inhumà en unes condicions higièniques més que deficients feia que la vida sempre hi fóra al límit de la subsistència. Els interns no podien anar a l'hospital en cas d'urgència i només en alguna ocasió es produïa aquest fet. Miguel Hernàndez mateix morí en aquesta situació. Les cel·les individuals, d'uns 9 metres quadrats, albergaven entre 12 i 15 persones, que s'encomanaven xinxes, polls, etc., cosa que feia que les epidèmies circularen amb una assiduïtat massa corrent, de manera que les autoritats penitenciàries sotmetien els interns a la fumigació amb sofre cremat, encara que això provocara intoxicacions.
Però els vencedors tenien el seu costat humà, o això pensaven ells, ja que obligaven el personal a assistir a missa, qüestió més que sagrada. En 1940, en una d'aquestes misses, un intern de Sant Miquel dels Reis es negà a agenollar-se i va ser executat allí mateix, en terra sagrada. Com que aquest sacrilegi no podia parar així, l'endemà van ser executats 25 presos més. A la presó de Gandia, uns interns decidiren escapar. L'operació es desbaratà i van ser afusellats immediatament. L'alcaid amenaçà d'executar una dotzena més de presos si no apareixien més còmplices. Un parell d'anarquistes i un comunista que eren condemnats a mort es prestaren a declarar que participaven en el complot, tot per tal d'evitar la matança que s'endevinava. Tots tres van ser executats de seguida i a continuació l'alcaid trià setze interns més, que patiren la mateixa sort.
L'impacte de la derrota de les forces de l'Eix
Qüestions com ara indults parcials, perdons esporàdics, etc. que conduïen a la llibertat condicional, no significaren un privilegi en si mateix, atès que, d'amnistia, mai no n'hi hagué. Però, a partir de 1945, els carcellers mateixos van mostrar dues actituds contraposades: molts d'ells iniciaren un acostament als presos per por del que poguera passar amb les conseqüències de la derrota militar de les potències feixistes, i d'un altre costat hi hagué qui endurí el seu tracte contra la comunitat empresonada, potser també per por o bé per intentar una mena de solució final davant el poc futur que veien al franquisme.
El procediment era de tot tipus. Ja n'hem vist alguns exemples, però generalment, els chapados (condemnats a mort), eren avisats amb poca antelació del compliment de la pena, que generalment es portava avant l'endemà a les cinc de la matinada. Això dismicient per a preparar cotó i alcohol per netejar i dignificar un poc el cos dels seus. Depenent de l'enterrador, es feia possible o no l'operació. De vegades, alguns acceptaven directament, però en la pràctica era prohibit, de manera que les foses comunes s'excavaren al llarg dels cementiris del País Valencià, i alguna arribà a contenir més de 200 cadàvers. Alguns dels afusellats als quals no havien retirat (requisat o furtat, tant se val) els seus objectes personals prèviament, arribaren a tenir la suficient sang freda per trencar el seu rellotge amb un colp contra el mur moments abans de rebre les bales. Així, la seua família seria sabedora de l'hora en què morí.
La repressió franquista acomplí escrupolosament la seua finalitat primordial: apartar tots aquells susceptibles de representar una amenaça possible per al règim i impedir qualsevol oposició, i destacà el paper de les denúncies particulars, que ben bé podien ser anònimes, particulars o d'institucions estatals, amb la qual cosa queda remarcada la impunitat amb què actuaren els vencedors. Encara més: si el franquisme no tenia prou d'afusellar i controlar mitjançant el terror la població, el seu tarannà extremadament violent també cs va mostrar a l'interior de les instal·lacions penitenciàries amb una fredor terrible. Tant és així que durant primers anys del franquisme, 112 reclusos de les presons castellonenques van ser morts per culpa dels maltractaments. 240 més patiren la mateixa sort a la província d'Alacant, mentre que a la de València la xifra es disparà als 813 morts. Un total de 1.165 persones, que parla per si mateix de les condicions de les presons del País Valencià sota el franquisme.
L'impacte de les presons en la vida quotidiana
Afirmar que tota família valenciana tenia algú dels seus membres a la presó o al cementiri pot resultar un poc aventurat davant la manca de dades, però el fet és que la població empresonada es multiplicà per molt i escenes de familiars intentant accedir al contacte amb els seus per portar-los alguns queviures es van fer quotidianes.
Les despeses que generava una població reclusa de tal magnitud eren tan elevades que en nombrosos districtes judicials van aparèixer tensions entre la comissió penitenciària i alguns ajuntaments. Aquestes actituds contribuïren a fer més penosa encara l'estada dels penats, tot i que les condicions en els reformatoris, batallons de càstig o dels condemnats a treballs forçats eren encara pitjors.
El món penitenciari, doncs, va estar, junt amb l'eliminació física, les depuracions, la censura, l'exili i la repressió quotidiana un dels aspectes més dolents del règim, que començà al nostre país de manera improvisada i tant a les presons com als camps de concentració, la situació dels interns no diferia excessivament del que es podia trobar a l'Alemanya nazi o a la Itàlia feixista. La política penitenciària franquista mai es proposà recuperar els interns per a la societat, encara que aquesta fora de tarannà feixista; tan sols es preocupava de castigar els no afins, ja que els vençuts no tenien cabuda en el règim i només se'ls incorporà i de manera força repudiable, quan la necessitat de mà d'obra -barata, és clar- es va fer imperativa.