Ho mirem des del perfil que ho mirem, es tracta segurament de l’esdeveniment sociocultural més important d’aquest 2021 pandèmic que no acaba de ser post. Perquè hi ha tots els ingredients possibles. Una llegenda del pop, amb un cançoner que forma part de la història de la música popular i està integrat en la memòria col·lectiva de diverses generacionals, un impacte popular —no parlem de llegat artístic— tan sols per sota de The Beatles. Una banda que, des que es va donar a conèixer guanyant el Festival d’Eurovisió del 1974 amb la musculosa “Waterloo”, ha venut milions de discos, però va rebutjar en el passat ofertes milionàries per reunir-se de nou. I ara, quan tots els seus membres —Benny Andersson, Björn Ulvaeus, Agnetha Fältskog i Anni-Frid “Frida” Lyngsad— habiten en la setena dècada d’existència, amb la vida resolta des de fa mil anys, sense res a demostrar, decideixen retrobar-se, fer música de nou i enregistrar un àlbum amb deu noves cançons, Voyage. Tota una fita, tenint en compte també la història comuna de la banda, feta de matrimonis i sonats divorcis entre Benny i Agnetha i Björn i Anni-Frid que, inevitablement, portaren al declivi de la banda. Amb tot, el nou projecte, nascut fa uns cinc anys, no era exactament el que és ara, com explicaven en una entrevista en The New York Times.
Als inicis, l’espavilat productor Simon Fuller (artífex de les Spice Girls i la franquícia Idol) proposava fer un espectacle amb reproduccions 3D dels membres del grup cantant les cançons originals amb una banda tocant en directe. El procés requeria fer captures en moviment, però la idea de generar avatars amb un aspecte rejovenit (i amb menys superfície capil·lar de la que lluïen) i continuar en escena sense moure’s del sofà de casa va seduir els quatre membres. Sobretot perquè Agnetha i Frida no tenien cap intenció d’exposar-se en públic ni de relacionar-se amb els mitjans.
Ja enfarinats, Andersson i Ulvaeus, els compositors d’ABBA, pensaren que tal vegada estaria bé incorporar dues cançons noves per ser interpretades per Abbatar, la formació virtual, la qual cosa implicava la complicitat de les imponents i irreemplaçables cantants del grup. Així és com nasqueren les dues primeres, la balada “I still have faith in you” i la més agitada “Don’t shut me down”. Hi hagué química, es divertiren. Decidiren enregistrar-ne algunes més. I acabaren per gravar un àlbum complet, Voyage, obviant el risc que suposa sotmetre el nou cançoner a la comparativa amb les cançons anteriors. En tot cas, tampoc no els treia la son. En l’esmentada entrevista, Andersson responia a aquesta qüestió entre la suficiència i la lucidesa: “Què cal demostrar? Continuaran posant ‘Dancing Queen’ l’any vinent”, concloïa. I és absolutament cert: sols aquella joia de l’eurodisco justificava una trajectòria. Però en tenen un bon grapat més.
Com anàvem dient
La resposta del públic ha estat la previsible. Els fans acolliren amb entusiasme els avançaments de Voyage i, des de la publicació de l’àlbum sencer, el dia 5 de novembre, les altres cançons tenen ja milions de reproduccions. Això no ha canviat: eren populars, ho continuen sent i ho seran segurament els propers cinquanta anys. Però el que sembla haver patit una mutació és l’antiga relació tortuosa amb la crítica. De la despietada consideració dels crítics coetanis —almenys d’un sector— s’ha passat a una valoració més equànime del seu llegat. Molts, segurament, se sentiran identificats amb açò que escrivia en Mondo Sonoro Sergio Ariza com a pròleg de la crítica de Voyage: “ABBA sempre m’han semblat un grup de grans senzills, amb dos compositors amb un increïble ganxo per a la melodia i dues cantants molt bones per compte propi però meravelloses quan les seues veus canten a l’uníson i són capaces de lliurar-nos cançons tan grans com ‘Dancing Queen’, ‘Waterloo’, ‘Take a chanche on me’ o ‘SOS’. Però també m’ha semblat que la banda tenia una sospitosa tendència cap a la sacarina, capaços de traure coses que em fan sentir incòmode com ‘Chiquitita’ o ‘Thank you for the music’”.
Voyage resumeix una mica tot això i la història d’ABBA. Estilísticament, han reprès el discurs musical allà on el deixaren el 1982, no han tractat d’avançar per l’esquerra Daft Punk, posem per cas, entre altres coses perquè la música dels francesos —i la de molts altres artistes: recordeu la reivindicació de Madonna de l’espectacular “Gimme! Gimme! Gimme!”— està en deute amb la dels suecs. No calia inventar la pólvora. Podia ser suficient amb ser fidels al llegat i sonar a ABBA, amb la mateixa cura per les melodies i harmonies, pels arranjaments —alguns clarament passats d’exuberància— fent picades d’ull musicals i textuals a la trajectòria. Tot això hi és, però Voyage és un disc menor en la trajectòria dels suecs, una mena de selfie musical que, això sí, és capaç de sumar algunes cançons notables a la llista d’èxits.
La sumptuosa “I still have faith in you” és un dels talls que està posant d’acord crítica i públic, com ara la ballable “Don’t shut me down”, cançons veritablement apreciables, però tal vegada és massa generós posar-les al nivell dels seus grans èxits. Se sabrà amb el temps. El folk a la irlandesa de “When you danced with me” sí que no passarà a la història, tot i tenir un text amb informació i nostàlgia del passat. I menys encara el vessant ensucrat de què parlàvem de la nadalenca “Little things”, amb cors infantils de cua, apartat familiar en el qual “Bumblee” té una mica més de gràcia. “Just a notion” és un tall (reactualitzat) del 1978 que no es va utilitzar en l’àlbum Voulez-vous: segurament perquè no aconseguia convocar amb èxit l’esperit de la imbatible “Waterloo”.
“I can’t be that woman” és una balada que no acaba d’arrencar, intranscendent, mentre que la madonniana “Keep an eye on dan” és aparent, té girs melòdics meritoris, però tampoc eleva les cotes del disc. Sortosament, sí que ho fan els dos temes finals, la poderosa “No doubt about it”, un tall de glam-pop que combina una tornada tremenda amb girs melòdics francament agradosos a l’oïda. L’operística “Ode to freedom” és un fermall elegant i escaient, que deixa bon sabor de boca. No és important: la gran majoria d’aquestes cançons, després de complir la funció de què se’n torne a parlar, cauran en l’oblit. Ben mirat: s’havia deixat de parlar d’ABBA en algun moment?
No com aquests dies, això és evident, però tot i haver deixat l’activitat el 1982, ABBA han estat sempre presents, d’alguna manera o una altra. En el seu llibre Música disco (2019), el crític Carlos Pérez de Ziriza reservava la fotografia gran de la seua coberta per als suecs, per sobre d’icones com Michael Jackson, Donna Summer o Bee Gees. En aquest assaig, Ziriza recordava que malgrat el temps transcorregut, “els seus àlbums recopilatoris no han deixat de vendre barbaritats i les seues cançons no han passat mai de moda”.
Ziriza recordava fites com l’àlbum de versions que li va dedicar Erasur el 1992 i, per sobre de tot, l’impacte de la franquícia cinematogràfica Mamma Mia!, que arrencava el 2008 amb una hàbil pel·lícula dirigida per Phyllida Lloyd, un musical construït enterament sobre les cançons d’ABBA. Segurament, sense la pel·lícula, el llegat del quartet haguera conservat l’ascendent entre el públic —els suecs són un clàssic de les radiofórmules nostàlgiques—, però l’èxit estratosfèric del film, que cal associar a la qualitat de les cançons, va popularitzar sense dubte el grup entre generacions més joves. La repetició de l’operació el 2018, amb una segona part dirigida ara per Ol Parker, és una mostra d’aquesta pervivència. En format de musical teatral, per cert, Mamma Mia! ha generat nou muntatges diferents, s’ha representat en mig miler de ciutats i l’han vist 60 milions d’espectadors.
Des del passat, ABBA continuen viatjant al futur.
