Diuen que la por i la incertesa és el combustible de les crisis i de les emergències. La por, al capdavall, és una emoció primària que ens ajuda a reaccionar davant possibles perills i alertes. Sense por, la humanitat senzillament s’hauria extingit. Mal gestionada, però, pot ser una bomba de rellotgeria i conduir-nos a comportaments gregaris contraproduents i sense cap sentit. La compra compulsiva de paper higiènic en els dies previs a l’esclat de la pandèmia n’és un exemple paradigmàtic.
Dinou mesos després, la història es repeteix. Ara fa dues setmanes el Ministeri de Defensa del Govern austríac va llançar una campanya publicitària per conscienciar del risc d’una possible apagada energètica en el país. En la campanya, s’oferia a la ciutadania una llista d’objectes i artefactes que caldria tenir a casa, preventivament: una ràdio amb piles, llanternes, espelmes, dos litres d’aigua per persona i dia, menjar per dues setmanes, medicaments essencials, cuina amb gas, sacs de dormir i el dipòsit de gasolina del cotxe almenys mig ple. “Ningú sap exactament què passarà com a resultat d’una apagada”, es pot llegir a la pàgina web habilitada pel Govern austríac. La ministra de Defensa del país, Klaudia Tanner, va ser taxativa durant la presentació de la campanya: “La qüestió no és si es produirà (l’apagó), sinó quan”.
La contundència de l’advertència va provocar que ràpidament les famílies austríaques es llançaren als supermercats, grans magatzems i ferreteries a proveir-se d’aquell equip bàsic de supervivència. L’alarma va córrer com la pólvora, com correspon a una societat interconnectada i on la informació salta d’un punt a l’altre del planeta a la velocitat de tuit. L’advertència austríaca s’expandia fora de les seues fronteres. Res més encomanadís que la por a un nou xoc, ara, vinculat al subministrament energètic.
Al capdavall, qui no ha vist, a Europa, els problemes que van tenir a finals de setembre passat i principis d’octubre els conductors britànics per omplir el dipòsit de benzina? Allò que semblava impossible (que hi haguera una gran pandèmia; que els britànics es quedaren sense benzina; que la indústria de l’automòbil s’aturara per la falta de microxips...) ha esdevingut possible, com si estiguérem en l’avantsala d’un capítol d’El col·lapse. “Si el món va acabar confinat per un virus del tot inesperat, per què no pot passar que, de sobte, un dia, deixem de disposar d’electricitat?”, es pregunten els més desconfiats, abonats a aquesta mena de distopia infinita en què ens veiem immersos. Aleshores, hi ha o no risc que aquesta fosa en negre es produïsca a casa nostra? Què opinen els experts al respecte?
“La possibilitat d’una apagada és remota i hauria de ser producte d’una fallida en cadena que difícilment es pot produir”, afirma taxatiu Héctor Beltrán, que és professor d’enginyeria elèctrica a la Universitat Jaume I de Castelló. L’escenari és tan improbable que l’Institut Català de l’Energia (ICAEN) es nega ni tan sols a especular-hi. “L’alarma és absolutament infundada”, informa taxatiu, el seu gabinet de premsa. “És improbable”, afegeix Roberto Vilafáfila, professor de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona (ETSEIB).
Illa energètica
El primer que s’ha de tenir en compte és que el subministrament energètic d’Àustria és molt diferent al de l’Estat espanyol. El país transalpí, com el centre i nord d’Europa és molt depenent del gas procedent de Rússia. Aquest gegant subministra al voltant del 40% de la demanda de gas de la Unió Europea (inclou el Regne Unit). La dependència és total per als països bàltics, Suècia i Finlàndia, i és més de la meitat per a Àustria, Polònia, Txèquia i Eslovàquia.
El gas, doncs, ha estat i és una ferramenta que el govern de Putin ha utilitzat a conveniència cada volta que vol collar el club comunitari. La dependència és mútua, però la demanda creixent de la Xina permet Moscou jugar les cartes al millor postor. El tall de subministrament a través de les canonades que connecten Rússia amb la Unió Europea és una amenaça que els mandataris europeus tenen ben present. I els darrers mesos, Moscou està complint amb els contractes signats, però es nega, com li sol·licita la Unió Europea, a enviar quantitats extraordinàries. L’increment de la demanda interna russa i la manca de reserves crítiques per a les necessitats pròpies són les raons adduïdes pel govern de Putin per explicar la seua negativa. “No podem oblidar que parlar d’energia és parlar de geopolítica. A hores d’ara, qui controla l’energia disposa de molta influència”, avisa Héctor Beltrán.
Per la seua situació geogràfica, l’Estat espanyol no depèn de Rússia (només aporta el 10% de les importacions), sinó de l’altre gran subministrador: Algèria. El veí a l’altre costat de la Mediterrània aporta el 44% de tot el gas importat, que fins ara havia arribat a la Península a través de dues vies: el gasoducte Magreb-Europa (GME), que travessa el Marroc, i el gasoducte Medgaz, que arriba directament des d’Algèria a través d’una canonada de 750 quilòmetres de llargària. Fa deu dies, el gasoducte GME va deixar de subministrar gas, a causa de les disputes diplomàtiques entre el Marroc i Algèria. Aquest fet, no obstant, i sempre segons les autoritats algerianes, no alterarà la quantitat de gas contractat. La possibilitat de transportar el gas a través de bucs també està a sobre de la taula, per bé que es tracta d’una alternativa que encareix el preu final. A l’Estat hi ha sis ports amb plantes de regasificació, que s’utilitzen perquè el gas passe d’estat líquid a gasós. Una d’elles és a Sagunt i una altra a Barcelona, de les quals actualment només en funciona una. En tot cas, Espanya disposa de reserves emmagatzemades per garantir el funcionament normal durant 40 dies. Els responsables d’Enagás, gestor del sistema gasista ibèric va recordar la setmana passada que els dipòsits repartits per la Península estan en l’actualitat al 82% de la seua capacitat.
No s’ha de perdre de vista, siga com siga, que el gas és només una de les múltiples fonts primàries que s’utilitzen en la generació d’energia. També hi ha la nuclear, l’eòlica, la fotovoltaica i la hidràulica. I tothom coincideix: en les circumstàncies actuals no existeix un risc d’apagada ni per capacitat, ni per generació ni per distribució.
En un dia normal el pic de consum se situa al voltant dels 42 gigawatts i a tot l’Estat existeix una capacitat de generar energia de 107 megawatts. El risc d’ensopegar amb un pic de demanda, a més, és llunyà: l’hivern de 2007 es registrà la major demanda, i fou de 45 megawatts, una xifra molt per sota de la capacitat de generació. “Espanya és elèctricament autosuficient —matisa Héctor Beltrán, especialitzat en la tecnologia de bateries—. Una cosa diferent és que una part de l’electricitat la produeixes amb gas, carbó i urani, que són elements que hem d’importar. És a dir, Espanya és energèticament depenent, però té molta capacitat de producció elèctrica”.
Cataclisme
Generació a banda, l’altra baula de la cadena on poden emergir problemes és la de la distribució, és a dir, en la conducció de l’electricitat des del punt de generació al punt de consum final. Les apagades puntuals en zones concretes no són tan poc habituals. L’estiu passat, un hidroavió que treballava en l’extinció d’un incendi va provocar una avaria en els dos circuits d’interconnexió elèctrica de molt alta tensió entre Espanya i França, circumstància que va afectar abonats de fins a set autonomies, entre les quals Catalunya. A nivell europeu, especialment sonat va ser l’incident que va succeir a Itàlia el setembre de 2003: la caiguda d’uns arbres sobre una línia d’alta tensió va deixar sense electricitat 56 milions de persones durant 18 hores. En el Regne Unit, 100.000 llars de Londres i la seua conurbació van restar tres dies sense electricitat a causa d’un incendi que va malmetre quatre circuits elèctrics.
“Hi pot haver una apagada general a la Península, però és molt poc probable —assegura Roberto Vilafáfila, que és també membre del Centre d’Innovació Tecnològica en Convertidors Estàtics i Accionaments (CITCEA) de la Universitat Politècnica de Catalunya—. Perquè passés hauria d’esdevenir un succés no previst: un atac terrorista, simultani en algunes instal·lacions crítiques que actuen com a nusos, com a hubs que interconnecten les línies i permeten que l’energia flueixi d’un punt a un altre si hi ha algun problema en alguna zona de la Península». En tot cas, recorda Vilafáfila, les grans línies es dissenyen amb un criteri de redundància. És a dir, que sempre existisca un camí alternatiu per evitar el bloqueig. “Poden succeir inundacions, caigudes de línies per nevades... Però inclús en aquestes circumstàncies, en general, el sistema és prou robust perquè l’afectació siga mínima. Pot passar que puntualment una sèrie d’abonats es queden sense electricitat temporalment, però la perspectiva d’un blackout generalitzat resulta molt menys probable”, explica aquest expert.
• FORESTALIA, L’ESQUERDA EN EL TERRITORI
A Catalunya i al País Valencià l’empresa Forestalia, que està pendent de desenvolupar 27 parcs eòlics i fotovoltaics a l’Aragó, projecta quatre línies de molt alta tensió, amb què es pretén traslladar l’electricitat des d’aquestes àrees d’interior fins a les zones més industrioses i litorals. Els plans de la companyia, però, estan generant molt de rebuig social pel seu impacte sobre el territori. De les tres que hi ha projectades a Catalunya, de moment només una s’ha publicat al Butlletí Oficial de l’Estat. Es tracta de la que preveu connectar els parcs amb Begues, al Baix Llobregat, la qual travessa una trentena de municipis del Camp de Tarragona, Terres de l’Ebre i Penedès. Set consells comarcals i 38 ajuntaments afectats per la línia hi han presentat al·legacions.
Al País Valencià la línia dibuixada per Forestalia travessaria cinc municipis de la comarca dels Ports. Des de la passada primavera, alcaldes i diputació s’han mobilitzat per tractar de minimitzar l’afectació sobre el paisatge i les persones, ja que en algunes zones la línia passa a menys de 50 metres de distància d’alguns habitatges.